'El caso Villa Caprice': una mirada aigualida a les malifetes dels poderosos
El gel dur i trist dels ulls de Niels Arestrup és l'únic memorable d'aquesta intriga sobre la relació entre un advocat i el seu nou client
'El caso Villa Caprice'
(2 estrelles)
Direcció: Bernard Stora. Guió: Pascale Robert-Diard i Bernard Stora. França (2020). Amb Niels Arestrup, Patrick Bruel, Irène Jacob i Paul Hamy. Estrena als cinemes
Escric aquesta crítica just després de veure El caso Villa Caprice. Això no es deu a un arravatament febril, sinó a la certesa cruel que d’aquí unes hores seré incapaç de recordar res d’aquest film. Pot semblar un veredicte excessivament sever; al cap i a la fi, es tracta d’una cinta d’aparença competent, realitzada professionalment i ben interpretada. Però ni tan sols una predisposició poc exigent pot ignorar que es tracta d’una obra sense imatges, sense mirada. I això que el seu plantejament promet certa intriga: la relació tensa entre un advocat de prestigi i el seu nou client, un empresari encausat per les circumstàncies poc clares que rodegen la compra d’una luxosa propietat.
Tanmateix, el que trobem a la pel·lícula no és ni un drama de judicis (tot i que no li hauria anat gens malament el vigor d’un episodi qualsevol de The good fight) ni un vertader estudi psicològic d’uns personatges que mostren massa aviat les seves cartes, fins i tot quan creuen tenir-les ben amagades. En qualsevol cas, el problema real està darrere la càmera, ja que l’ensopiment expositiu de Bernard Stora només ofereix com a evasió la possibilitat d’imaginar què hauria fet algú amb la mala bava de Claude Chabrol amb aquest material. Abans he dit que no hi ha res memorable a El caso Villa Caprice, però això no és del tot cert: ens queda, com sempre, el gel dur i trist que hi ha als ulls de Niels Arestrup.
