Directora de la pel·lícula 'Alcarràs'
Cultura 27/04/2022

Carla Simón: "Mai ens va passar pel cap que 'Alcarràs' no fos en català"

Directora de la pel·lícula 'Alcarràs'

12 min

BarcelonaPot passar que sortint de veure la pel·lícula Alcarràs caminis cantussejant "terra ferma, casa amada" amb una digníssima humitat als ulls. I que alhora rumiïs sobre la injustícia amb què es devasten formes de viure. O que reconeguis com a propi el laberint de complicitats, renecs, alegries i emprenyades que completen el retrat de la família del Quimet i la Dolors. Si el cinema és veritat i emoció, poques persones hi ha més capacitades que Carla Simón (Barcelona, 1986) per fer cinema. Tot el que va demostrar a Estiu 1993 (2017), es confirma com un prodigi a Alcarràs, històric Ós d'Or al Festival de Berlín . La pel·lícula es preestrena aquest dimarts a Lleida, dijous inaugura el Festival D'A de Barcelona i divendres es podrà veure arreu del país. És la setmana gran d'una gran pel·lícula.

Alcarràs és una pel·lícula però, de vegades, sembla un documental.

— Sí, bé, aquesta és la idea. A mi m’agrada la sensació quan veus una pel·lícula que sembla que les coses passin davant de la càmera per casualitat, però, en realitat, res passa per casualitat davant de la càmera, tot això vol molta feina i s’ha de preparar molt. El cinema que a mi m’arriba i que em toca és el cinema que sento que captura trossets de vida i que hi ha com una cosa allà que està viva, i hem intentat trobar la meva manera de fer-ho.

Els actors no són professionals, parlen a la seva manera, però actuen per explicar la seva vida.

— Els membres d’aquesta família no es coneixien entre ells, i per crear aquestes relacions hi ha hagut molta feina. En el càsting ells estan escollits una mica en funció també de qui són. O sigui, de la seva personalitat, de la seva configuració familiar, de la seva vinculació real amb la terra, que fossin pagesos, que tinguessin aquesta pell i aquestes mans, que sabessin moure’s pel camp, i també que parlessin aquest català concret de Lleida, que sentia un desig molt fort de retratar.

D’aquesta feina tan meticulosa què ha estat el més complicat, el càsting?

— És un procés molt llarg, però és el que gaudeixo més. Vaig llogar una casa a l’horta de Lleida, no entre presseguers sinó entre perers, que era una casa molt semblant. Li dèiem la casa verda perquè era verda, i allà venien cada tarda i els caps de setmana els actors a assajar per crear aquesta família. I no ho fèiem sobre guió, ni tots junts. Un dia venia el padrí i la neta, o els tres germans, o els cosins, o la parella, o el pare i el fill, o el nebot i el tiet. I, a poc a poc, anàvem creant aquestes relacions a partir d’improvisacions que jo preparava i que podrien haver passat abans o durant el que explica la pel·lícula en si, de manera que ells a poc a poc anaven sentint una mica que aquesta família s’anava creant. Els tres mesos de feina van culminar un dia que vam fer una mena de dinar familiar, no vam menjar cargols com a la pel·lícula, però vam fer una barbacoa. Allà vaig veure que sí que realment passaven coses ja de dinàmica familiar de veritat. O sigui, ells ara mateix encara queden i fan dinars, amb les seves famílies de veritat també, i continuen sentint que són una família. Per poder arribar al nivell de credibilitat de veure’ls i sentir que són una família a la pantalla, havíem de passar per tot aquest procés.

Quant de temps va durar aquest procés?

— Doncs aquest procés, d’aquest tipus d’improvisacions, tres mesos, que va ser on realment vam treballar totes les relacions i també altres coses en relació amb la pel·lícula. Després vam llegir el guió, una vegada, i vam estar un mes més assajant les escenes concretes de la pel·lícula perquè ells entenguessin també la dinàmica del rodatge: que s’ha de repetir molt, que s’ha de coreografiar una mica amb la càmera. Eren molts, i pel que fa a la posada en escena era una cosa bastant complexa. O sigui, que en total uns quatre mesos d’assajos sí que els vam tenir.

Carla Simon fotografiada aquest matí a Barcelona.

Quin és l’actor o actriu que va costar més de trobar i el que menys?

— El que menys és el personatge que fa de Glòria, que és la germana que ve de fora, que viu a Barcelona, perquè ella és actriu de veritat i és la meva germana, la Berta Pipó. Quan ho escrivíem jo sabia que ella havia de fer aquest personatge, perquè li quadrava molt i perquè em feia molta il·lusió treballar amb la meva germana. El que més va costar de trobar jo diria que el padrí o el Quimet. Quan vam fer el càsting, que això, per sort, era prepandèmia i anàvem a les festes majors dels pobles i hi havia molta gent sense mascareta, podíem mirar qui volíem o qui encaixava amb els perfils i els convidàvem a venir. Els pagesos sempre ens deien: “Jo a l’estiu estic collint, estic treballant”. Llavors, costava una mica. I no va ser fins que ja va ser com més hivern, que estan una miqueta més tranquils, que podíem anar al moment del cafè. Llavors hi va haver una manifestació molt gran un mes abans que ens tanquessin per la pandèmia, on hi havia tots els pagesos. Era una manifestació per denunciar els baixos preus de la fruita i aquestes coses, i allà ens vam adonar que n’havíem vist molts, però en vam poder convidar més perquè estaven tots junts. Per al personatge del Quimet, la manifestació va ser clau. I als padrins també ens costava una miqueta convèncer-los. Moltes vegades ho fèiem a través de la família.

Hi ha una conversa deliciosa entre padrines sobre el fricandó.

— Sí.

Això com surt?

— Això surt perquè elles són infinites. Cadascuna té una pel·lícula. Tenen una capacitat creativa pel que fa al diàleg! Feina vam tenir per editar, per treure coses. Fins i tot teníem alguna escena, que ha quedat fora, d’elles parlant que era aquest plaer de sentir les senyores parlant. En aquest cas, el coguionista, l’Arnau Vilaró, és de Bellvís, un poble que és molt a prop d’Alcarràs, i la seva família són agricultors. Les dues senyores que surten, no la tieta Pepita, sinó les cosines, una és la seva padrina i l’altra, la germana de la seva padrina. Hi havia una conversa sobre el fricandó, que crec que ell l’havia sentit a casa, i la vam portar a la pel·lícula.

Alcarràs és una pel·lícula molt poc efectista, és continguda, subtil ...

— És una qüestió d’equilibri. Va passar una cosa meravellosa el dia que vam rodar l’última escena. Tots els actors es van posar a plorar, tots. I, evidentment, l’equip vam acabar plorant també, perquè això no estava escrit, no estava previst, però va sorgir i va ser una cosa molt catàrtica i, realment, ho vam viure com: “Quina sort que ha passat això perquè ara la pel·lícula acabarà d’aquesta manera en lloc de com estava previst”. I quan vam començar a editar-ho, ens vam adonar que havia estat molt emotiu en el moment de rodar-ho, però que per a l’audiència, si posàvem tot aquest plor al final era com dir a l’audiència el que ha de sentir. I a mi això em molesta molt com a espectadora. Quan sento que algú m’està guiant perquè plori, dic: “No cola”. Llavors, vam tornar a la idea del guió i vam acabar muntant els plans on no plora, s’emociona però és molt subtil.

Alcarràs explica l’enfonsament d’un món que passa, potser, a mig món?

— Sí, recordo molt la primera projecció a Berlín, que era la primera vegada que vèiem la pel·lícula amb gent, i, esclar, t’adones de com se senten. Durant la projecció jo només estava pendent de com se sentia la sala, i em va semblar molt fort el fet que un públic de llocs tan diferents com el de Berlín, tan internacional, s’emocionés i rigués en els moments que nosaltres esperàvem. I em va fer reflexionar molt sobre per què passa això. Al final, penso que tothom sap què és tenir una família, i a tots els països hi ha una agricultura amb aquest model que està, en general, en crisi. Em sento molt afortunada de sentir que la sensibilitat que tinc a l’hora d’explicar les coses i aquesta subtilesa la gent l’entén. Segur que hi ha gent que no hi entra, evidentment, però sentir que fas el que sents i de la manera que ho sents i després arribar a la gent és una sort.

A Berlín va ser extraordinari...

— Va ser molt intens perquè vam estrenar la pel·lícula un dimarts i estàvem amb tota l’emoció del que havia passat en aquella sala, que havia sigut realment molt màgic. Ho estàvem celebrant en un bar amb part de l’equip i ens van trucar i ens van dir que ens havíem de quedar perquè l’endemà era la gala i no ens van dir per què. Per a mi va ser molt curiós perquè estava asseguda quasi al mateix lloc de la sala que quan ens van donar el premi a l'opera prima per Estiu 1993 i aleshores tot va anar molt ràpid. En aquest cas, va ser tot el contrari, va ser l’últim premi que van donar i, esclar, nosaltres no ho sabíem. Anaven donant ossets i quan només en quedava un ens vam mirar... Vaig pensar: “Potser s’han equivocat, perquè això és molt gros". I no, no, va ser molt emocionant, molt fort.

Estiu 1993 és una pel·lícula que parla de la teva vida, Alcarràs també. La propera... veig que estàs embarassada.

— Sí. Estic embarassada, però, en principi, no parla d’això, perquè això, mira, és com que encara no ho he digerit. No sé què serà.

I en què estàs treballant ara?

— Com que Alcarràs s’havia de rodar el 2020, vam haver-ho de posposar un any, i això va ser dur i per a mi la manera de lidiar amb això va ser: “Doncs em poso a escriure una altra cosa i així aprofitem el temps”. Però és veritat que encara no estem parlant gaire d’aquest projecte. Puc dir que es dirà Romeria, en principi, si no li canviem el títol, i que parla sobre la memòria familiar que no tenim. O sigui, a mi el tema de la memòria familiar és una cosa que m’inquieta, que em preocupa molt i que em sembla molt important, que sento que ens defineix com a persones. Ara jo tinc una família molt gran, però la generació dels meus avis ja no hi és i es perd amb ells molta informació; doncs parla una mica de què passa quan no tens aquesta memòria familiar.

Vas veure la pel·lícula per primera vegada a Berlín i ara el cinema d’Alcarràs reobrirà per projectar-la.

— Em fa molta il·lusió perquè s’ha organitzat a través del circuit urgellenc, que és com una mena de cinema itinerant que va pels pobles, amb projeccions en moltes localitats de la zona de Lleida i crec que també de Tarragona. Són sales que feia molt de temps que no es feien servir com a cinemes, i em dona molta satisfacció, sobretot per la idea que hi hagi gent gran que potser no agafaria el cotxe o, fins i tot, nens que poden anar junts a veure la pel·lícula, gent que d’una altra manera no veuria la pel·lícula i que la podrà compartir al seu poble i anar-hi a peu. És una idea que, ara mateix, ens sembla molt antiga, però és l’essència del cinema: veure una pel·lícula col·lectivament.

Aquest dimarts estrenes a Lleida. Nervis?

— Sí, sí. Una mica, perquè per a mi és com l’última pantalla que hem de passar. Va anar bé a Berlín, a Màlaga, i la setmana passada vam tenir estrenes a Madrid. Però ara anem a veure la pel·lícula al lloc on la vam fer i amb la gent amb qui la vam fer i amb la gent que retrata. I, no ho sé, tinc molta curiositat de veure com la rebran, si s’hi sentiran identificats i representats o què.

És un sentiment de responsabilitat?

— De responsabilitat i també d’estar a l’altura de les expectatives. Vull dir, que tothom allà està molt content pel fet que la pel·lícula ha posat un territori al mapa que no és normalment a la boca de la gent, i des de Barcelona sobretot, no sabem gaires coses d’allà, mentre que és el que ens proporciona el menjar i n’hauríem de saber bastant més. Crec que, en aquest sentit, han estat molt contents, però, esclar, a mi m’agradaria que també estiguin contents per la pel·lícula quan la vegin, i a veure què passa.

Alcarràs, de fet, es veu poc. Per què es titula Alcarràs?

— Els meus tiets cultiven presseguers a Alcarràs, és el poble de la meva mare i on viu la meva família. Vam rodar per la zona del Segrià, del Pla d’Urgell, i el càsting també el vam fer per tota aquella zona. Però per a mi Alcarràs té alguna cosa en la sonoritat que representa molt bé la pel·lícula. Té alguna cosa molt contundent, molt d'arrelament a la terra, de com sona. Ens agradava molt.

Una mica sec.

— Una mica sec, sí. I, després, també, que hi ha molts pobles que comencen per “al” allà. O sigui que també representa la zona en aquest sentit. I ens vam estar plantejant en un moment donat d’inventar-nos un nom de poble, però ens agradava tant aquest que al final ja es va quedar.

Carla Simon a prop de la redacció de l'ARA a Barcelona, avui al matí.

Estiu 1993 vas dir que en algun moment havia sigut una càrrega...

— Ho deia quant a la pressió que sentia per la següent. Havia anat molt bé amb Estiu 1993 i havia tingut molts premis, i tal com va anar la cosa pensava: “És que és molt difícil fer una pel·lícula que vagi millor”. Em semblava pràcticament impossible. Pensava: “Bé, he d’anar entenent que això va ser una cosa que passa una vegada a la vida i ja està”. Sentia aquesta pressió sobretot en el moment de posar-me a escriure Alcarràs: “Bé, ara què ve?”. I sents una mica d’angoixa. Després, ja quan hi estic treballant, m’oblido de què diran i què pensaran, de si Estiu era millor, i ja està. Però vaig tenir un moment una mica difícil a l’hora de posar-me amb el nou projecte. I, res, ara, després de l’Ós d'Or de Berlín, molta gent em diu: “Ui, quina pressió ara per a la següent”. I per a mi és com: “No, no, jo el que sento és un alliberament absolut de l’èxit de l’anterior”.

Què cal per ajudar aquesta generació de directores esplèndides perquè no es quedin només en una opera prima?

— Doncs confiar en les nostres veus i continuar donant suport al nostre cinema, bàsicament. I, també, que no ens quedem fent pel·lícules amb pressupostos reduïts, que és el que ha passat i el que continua passant amb moltes dones; és allò que els homes tenen pressupostos milionaris per fer certes pel·lícules i nosaltres, bé, doncs fem les pel·lícules íntimes amb pocs diners. Crec que això ha de començar a canviar, perquè penso que una dona pot, tranquil·lament, dirigir una pel·lícula de Marvel, evidentment, o una pel·lícula de ciència-ficció que necessiti pressupostos més grans. En el cas d’Alcarràs, per a mi ha estat molt significatiu el fet que hagi estat una coproducció amb Itàlia; per tant, hem tingut un pressupost més elevat del que normalment tenim per fer aquest tipus de pel·lícules, i això ha tingut una repercussió absoluta en el resultat, perquè és una pel·lícula que l’hem pogut fer amb el temps que necessitàvem, d’un any de càsting, dos anys d’escriure el guió... Com que realment necessitàvem molta investigació, perquè era una pel·lícula de cocció lenta, sense aquest pressupost no hauria estat possible fer-la així. I, per a mi, ha estat molt representatiu adonar-me que estem molt acostumats a fer cinema en precari aquí i que quan realment tens un pressupost que s’ajusta al que necessites com a director no has de fer renúncies i pots dur a terme allò que tens al cap de la manera que ho tens al cap, i això té unes repercussions en els resultats, sens dubte, i en el fet que després la pel·lícula també arribi a viatjar més.

Per tant, les directores necessiten el mateix que els directors: diners?

— Sí, exactament. Diners i paritat. Som la meitat del món, per tant, hem d’explicar la meitat d’històries, i encara no som allà, per molts premis que ens estiguin donant, encara és molt més baix el nombre de dones dirigint que d’homes.

Una de les coses que té la pel·lícula, en català, és que va de l’ultralocal a l’universal...

— Les històries han d’estar explicades en la llengua en què tingui sentit que estiguin explicades. A nosaltres mai ens va passar pel cap que aquesta pel·lícula no fos en català, i en el català de Lleida en concret. És un retrat d’una zona; per tant, seria molt absurd que no fos així. I t’adones que, realment, més enllà de l’idioma en què són parlades, les pel·lícules tracten de temes humans i que, realment, la gent s’hi identifica igualment. I per a mi hi ha una cosa única que he viscut tant amb Estiu com amb Alcarràs, que és que la gent descobreixi que existeix el català gràcies a la pel·lícula. T’adones de la capacitat de la cultura de creuar fronteres i d’exportar-nos i de fer descobrir a la gent doncs la nostra realitat, igual que nosaltres sabem moltes coses sobre França, sobre el Japó, massa coses sobre els Estats Units, gràcies a la cultura audiovisual.

La pel·lícula és tan realista que en el moment en què els nens ballen o fan comèdia, diguéssim, ho fan en castellà.

— Sí. Bé, això passa, no? Els nens quan juguen... Jo ho feia molt, això, de petita, i als nens amb qui vam fer la pel·lícula també els passava. Jo crec que això també s’ha d’integrar. O sigui, com a retrat realista que vol ser la pel·lícula, si hi ha un temporer i se li parla en castellà, doncs també ha de poder sortir una mica de castellà.

stats