“Cantar en català s'ha normalitzat, però no vol dir que el problema estigui resolt”

PalmaFa només unes setmanes, el grup Fades es va coronar com a gran triomfador, juntament amb la felanitxera Maria Hein, de la vuitena edició dels premis Enderrock de la Música Balear. La gala es va dur a terme a principis de novembre al teatre Principal de Palma i el director d'Enderrock, Lluís Gendrau, hi va celebrar el bon moment que viu la música en català a l'Arxipèlag, amb un rècord històric de publicacions: 125 discos i 250 referències entre setembre del 2024 i el mateix mes del 2025. Tanmateix, els discursos d'agraïment que varen fer els membres de Fades en recollir els tres guardons que reberen –entre ells el de millor cançó per 'Mon cheri, go home', tema signat conjuntament amb Maria Jaume– afegien una altra lectura a les dades. “Som aquí per celebrar la música en català”, varen dir en un moment donat, “però la realitat és una altra. Es torna a parlar en castellà al Parlament, s'elimina l'exclusivitat del català als Ciutat de Palma i se'n posa en dubte l'ús com a llengua vehicular a les escoles”, sentenciaven Vicenç Calafell, Ferran Pi i Àngel Exojo.

Cap d'ells havia nascut –són tots tres de l'any 2001– quan algunes de les bandes més veteranes de l'escena actual, que s'hi han mantingut amb poques o cap interrupció, començaven la seva trajectòria, moltes d'elles amb la reivindicació de la llengua com un dels seus objectius principals. És el cas d'Al-Mayurqa, formació que enguany celebra els 30 anys d'existència, que han estat, també, 30 anys de reivindicació. “Que cantar en català ja no sigui un acte de rebel·lia, com ho era quan nosaltres vàrem començar, que fins i tot s'hagi normalitzat, no vol dir que el problema estigui resolt, ni de bon tros. Sempre serà necessari reivindicar certes coses, molt més en un món tan globalitzat, totalment capitalista. I en el tema de la llengua veig que anam cap enrere. Mira TV3, que havia de ser una eina de normalització i ara, després de tot, han consentit que s'hi puguin fer entrevistes en castellà”, diu Miquel Carbonell, un dels fundadors d'Al-Mayurqa.

Cançons vetades

El músic, guitarró del grup, recorda molt bé els inicis de la banda, que debutà l'any 1995 amb l'àlbum Projecte Roig, i com la llengua va ser un element fonamental que va condicionar tant els seus seguidors com els seus detractors. De fet, segons Carbonell, la lletra del tema 'Concert per a quatre guitarrons', inclòs en el seu disc de debut, va fer que fossin vetats a diferents emissores –la cançó comença dient que “lo sen Tòfol i es meu conco / no parlen mai castellà / perquè és llengua forastera:/ no es volen contaminar”. “Era un pecat mortal, dir això, a principis dels noranta”, rememora Carbonell, “i feia que ja no interessàs res més de la música que feies. Si deies això, molestaves, i n'hi havia que no et volien donar espai. Ara sembla que dir coses així està assumit, fins i tot integrat, però llavors era impensable”.

Això sí, Carbonell reconeix que, per sort, no estaven tots sols, i posa en valor tota la feina que havien fet durant dècades altres músics des de diferents disciplines. “Per exemple, els nostres cantautors sempre han estat molt reivindicatius, i quan nosaltres començàvem hi va haver tota aquella explosió de rock en català que també va ser reivindicativa per motius molt diversos. En aquest cas, però, s'hi va apostar fins i tot des de les institucions perquè interessava que tiràs endavant”.

Qui també recorda que els inicis varen ser “una mica complicats” és Pere Víctor Rado, membre dels mallorquins Nou Romancer, banda que l'any 2024 va celebrar els trenta anys sobre els escenaris amb un nou treball, De crancs i moixos. “Al principi ens sentíem una mica estranys, tot i que no sé si aquesta és la paraula idònia, perquè el que fèiem ens servia tant per fer cultura com per reivindicar certes coses que hi anaven associades. Ara tot s'ha normalitzat, però no podem dir que visquem un bon moment en segons quines qüestions que ja ens preocupaven llavors”, comparteix el músic. “Abans el simple fet d'utilitzar el català a un escenari ja es considerava una reivindicació”, continua, “i ara el missatge ha de ser més clar, no només ha de ser la llengua que fas servir. El món és de cada vegada més complex, i la llengua pot haver guanyat terreny a l'escenari, però l'ha perdut al carrer. En un context tan globalizat, l'anàlisi de tot plegat és molt complicada”.

Compromís amb la llengua

Nou Romancer, que començà la seva trajectòria per març del 1994 i s'ha convertit, de llavors ençà, en tot un referent de l'actualització de la música tradicional de les Balears, ha continuat celebrant el seu trentè aniversari al llarg del 2025. Entre d'altres, han donat forma a un concert especial, que s'estrena diumenge, 23 de novembre, al teatre Principal d'Inca, en què comparteixen protagonisme amb una altra de les formacions veteranes de l'escena musical illenca, nascuda el mateix any que Nou Romancer: ens referim a Cap Pela. Des d'aquesta ja històrica formació vocal, de fet, parlen també de l'actual “moment de feblesa” en relació amb la llengua, cosa que els ha duit a fer “una passa més” que es manifestarà al seu pròxim disc, encara en procés de preproducció.

“Detectam una feblesa de context: creix la ultradreta en part de la joventut i apareixen mesures que dificulten l'ús i l'ensenyament del català als centres”, assegura Begoña de la Iglesia, membre de Cap Pela, “així que responem amb més cultura, més escola i més diàleg: cantar, formar i compartir perquè la llengua sigui de tothom”. La cantant afirma que, en el seu cas, escollir el català no va ser “un acte de rebel·lia, sinó un tret d'identitat” que venia donat per “l'estima a la llengua i al patrimoni” dels integrants del grup. “Tot i fer moltes versions en llengua original, també n'hem traduït al català i hem cantat 'El so de Pastera' davant el ball d'Antonio Canales al Teatre de la Maestranza, a Sevilla; hem participat en una classe de català i hem cantat 'La Dama de Mallorca' a la Universitat de Leipzig i hem interpretat 'La Sibil·la' a l'església de Saint-Eustache de París. Són tot evidències clares del nostre compromís i estima per la llengua i el patrimoni”.

Canvis en l'escena

En tot cas, tant Al-Mayurqa com Cap Pela i Nou Romancer formen part d'un no tan extens grup de veterans de l'escena musical, que han estat capaços de mantenir la seva trajectòria al llarg de diverses dècades sense gaires interrupcions. Un dels secrets que així ho expliquen, coincideixen tots, és haver trobat sempre la manera de passar gust amb allò que feien. “N'hi ha que fan música per qüestions econòmiques, o per inflar-se l'ego quan la gent els reconeix pel carrer. I tot això pot passar o no, i també pot canviar en funció del moment. Sigui com sigui, a la llarga pot fer que la banda deixi de tenir sentit. En canvi, si tens una voluntat de fer política des de la música, i dic política com una manera de confrontar i d'intentar remoure consciències, com havien fet sempre els trobadors, jo crec que no perd mai el sentit. T'hi sents compromès de per vida”, afirma Miquel Carbonell. La continuïtat d'Al-Mayurqa, a més, té un valor afegit després de la sobtada mort, l'any 2007, de qui en va ser el seu principal impulsor, Toni Roig. “Si fos viu, segur que continuaria amb Al-Mayurqa”, comparteix Carbonell, “i el que hem intentat sempre ha estat mantenir-ne l'esperit amb totes les incorporacions que hem fet, que han entès quin era el projecte i s'hi han volgut afegir”.

Pel que fa a Nou Romancer, Pere Víctor Rado assegura que “som una mescla entre un grup de música i un grup d'amics, així que l'estimació personal que ens tenim també ens ha ajudat a superar tensions i trulls”. “Com que no som un grup comercial”, continua, “i no aspiram a omplir camps de futbol, hem pogut passar molt de gust i ser molt lliures. Quan no en depens econòmicament, et pots permetre respectar els ritmes de cadascun dels integrants. No ens importa fer només quatre concerts en un any: si són bons, ja estam satisfets”.

El mateix assegura Begoña de la Iglesia, per a qui “mantenir altres feines ens ha donat llibertat per triar els projectes per convicció”. Sobre els principals canvis que ha viscut l'escena en aquests trenta anys, de la Iglesia parla principalment de canvis “en la transferència”. “Pantalles, xarxes, immediatesa i pressa”, resumeix, “cosa que ha derivat en el fet d'arribar a més gent però manco temps per pair el que escoltes”. El mateix assegura Joan Barbé, un altre dels veterans de l'escena musical actual, com demostren projectes com Ressonadors i Projecte Mut, a més d'altres d'actuals com Joven Dolores i Joan Barbé Group. “Internet ha estat el detonant tant del canvi que ha patit la indústria com de la manera en què escoltam música, tant el públic com els mateixos artistes. En la indústria, abans la venda de discos era el punt fort i ara mateix l'economia està basada en els drets d'autor i, sobretot, en les actuacions en directe”. En aquest sentit, el cantant Pere Víctor Rado apunta que avui dia “la part visual té molta, potser en alguns casos massa, importància”. “És cert que els canals de difusió t'obliguen a donar importància a la imatge, i en molts casos això no lleva pes ni mèrit a la qualitat musical, però de vegades t'has de recordar a tu mateix a què et dediques. Si ho penses, sembla mentida que per fer música sigui necessari que cada setmana pengem una foto”.

En el balanç dels canvis que ha viscut l'escena musical en aquestes dècades, Barbé assegura que a les Balears “no tenim prou locals condicionats professionalment per a la música en directe”, i Miquel Carbonell, d'Al-Mayurqa, reconeix que troba a faltar esdeveniments com 'Cançons de la Mediterrània' o un festival de Jazz “com els que es feien abans” i que, en canvi, li sobren altres propostes com el concert de la Patrona, impulsat per l'Ajuntament de Palma. “Un suposat gran concert de música electrònica que culturalment aporta zero: és un espectacle capitalista on uns volen inflar-se a beure i altres volen treure rendiment a la venda de begudes. Per mi això no té res a veure amb la cultura”, sentencia.