Cambra per la porta gran al Palau de la Música

Lluís Claret, Joan Enric Lluna i Josep Colom

Palau de la Música. 10 gener del 2022

Magnífica idea la de traslladar la música de cambra a la sala de concerts del Palau de la Música, potser per evitar massa contactes entre el públic, avesat habitualment al Petit Palau per a aquest tipus de concerts. La sala petita del recinte modernista està prou bé, però de vegades en concerts cambrístics hom troba a faltar la magnificència de la sala principal, que també pot aplegar vetllades intimistes, com ha fet durant tantes dècades al llarg de la seva història.

Arrencar el cicle de cambra amb tres artistes de luxe, ben nostrats i de declarada i contrastada projecció internacional, era un altre dels atots de la nit de dilluns: el violoncel·lista Lluís Claret, el clarinetista Joan Enric Lluna i el pianista Josep Colom.

El programa, a més, revestia un innegable interès, per la qualitat i varietat de les tres peces escollides. No coneixia la versió per a violoncel del trio en re menor Patètic de Glinka, perquè fins ara sempre l’havia coneguda per a fagot. Però l’uníson d’entrada em va convèncer que potser hi sortiríem guanyant, com així va ser gràcies a la compenetració de tres músics que es coneixen bé i que tenen en l’entesa i admiració mútues una de les claus del seu èxit.

Seguia Puzzle, trio per a violoncel, clarinet i piano de Joan Guinjoan que el músic de Riudoms va escriure el 1979 i va dedicar a Lluís Claret. Tres anys després de la seva mort (va traspassar l’1 de gener de 2019), Guinjoan segueix interpel·lant. Diria que molt més ara, i especialment una pàgina com la citada, curulla de detalls i de passatges tan delicats que és difícil oposar-hi resistència.

Finalment, el regust quasi clàssic del trio op. 114 de Johannes Brahms va ser la cirereta del pastís per la qualitat, una vegada més, dels tres solistes, sempre al servei els uns dels altres i amb una perfecta entesa entre si, de les que fan goig de debò.

Les passades i futures cancel·lacions de grans concerts programats al Palau tenen, en vetllades com aquesta, esdeveniments que són més que un consol. I és que les grans formacions de fora són necessàries, però també ho són els artistes de casa que demostren dia rere dia que la vàlua i el reconeixement internacionals de què gaudeixen està plenament justificat. Dilluns es va constatar de nou.