La postguerra segons una mestressa de casa valenciana

Potser per suggestió del títol, La buena letra convida que ens fixem en la seva cal·ligrafia. Estem davant d’un relat d’escriptura fílmica equivalent a la lletra lligada d’aquells temps en què hi havia més gent que sabia escriure amb ploma que no pas amb teclat. És a dir, que la directora sevillana Celia Rico Clavellino escriu amb imatges des de la pulcritud i l’elegància, des de la sobrietat i el classicisme. Però, ai, també escriu com si ho estigués fent amb una llibreta de ratlles. És a dir, sense sortir de les pautes marcades per moltes altres obres anteriors. Així que, voluntàriament, La buena letra és una pel·lícula que opta per un realisme clàssic, entenedor i prosaic, però també despersonalitzat.

Adaptant una de les novel·les més íntimes de Rafael Chirbes, aquest traç formal sense estridències li escau en moltes seqüències: al film és més important el que es calla que no pas el que es diu. En el terrible temps de silenci de la postguerra, les veritats es revelaven en una cuina o en un dormitori espartà. I qui les escoltava, qui les metabolitzava i qui se les carregava a l’esquena eren les mestresses de casa, sovint relegades a un paper secundari en aquest tipus de relat. Però La buena letra, en aquest sentit, és un film més fordià: empatitza amb les dones que es quedaven, no amb els homes que s’aventuraven. O potser, per no anar a parar tan lluny, és més Paco Roca: també és un homenatge a les supervivents dels nefastos “40 anys de pau”, com ho era el còmic Regreso al Edén.