03/02/2022

Bryan Adams de nou, com si res no hagués passat

2 min
Bryan Adams al Palau Sant Jordi.

Bryan Adams

Palau Sant Jordi. 2 de febrer del 2022

Ja era hora. Després de quasi dos anys de desert, l’espectacle d’aquest dimecres de Bryan Adams va estrenar la temporada de grans gires internacionals a Catalunya. En època pandèmica s’han fet alguns concerts multitudinaris d’aquí (Aitana, Lluís Llach), d’allà (Robe, Raphael) i de més enllà (Rauw Alejandro, Justin Quiles), però les estrelles habituals no passaven per Barcelona des del funest març de 2020. Les víctimes en forma de suspensió són moltes, doloroses i probablement irrecuperables. Avui dia ningú pot assegurar que se celebrin més recitals de Paul McCartney, Diana Ross o Cat Stevens a la ciutat, per dir-ne alguns dels cancel·lats més cruents. Qui sap s’hi tornaran, els anys passen i alguns s’apropen a la vuitantena.

El concert del canadenc afegia aquest simbolisme a un xou corrent, d’aquí que el Palau Sant Jordi presentés una gran entrada tot i els condicionants artístics: el darrer espectacle d’Adams a casa nostra va ser tot just un parell de mesos abans que arribés la covid i fa anys i panys que ha passat la seva etapa de plenitud. Continua generant material, com Never gonna rain, avançament del proper disc, però els seus són xous que ressegueixen la seva trajectòria pretèrita. Espòiler: el de dimecres també. Una de les novetats respecte a l’última visita va ser l’inici, amb una reivindicació rock’n’roll una mica infantiloide, en català i anglès, a la pantalla. Les altres, evidentment, els detalls pandèmics, com les cadires a pista i les mascaretes al rostre. Però per moments va semblar que res no hagués passat tot aquest temps: Adams col·lecciona estades al Sant Jordi, ja en són sis des de la primera. Aquella nit, el 1991, ja tocava pràcticament la meitat de les cançons que van sonar ahir, com alguns dels asos guanyadors amb els quals va inaugurar el concert: Can’t stop this thing we started, Run to you i Heaven. Entre els èxits de sempre i els més recents (Kick ass o la celebrada Shine a light), va exhibir les virtuts que l’han mantingut actiu i fluctuant els últims quaranta anys. Energia, simpatia i bones tornades.

Adams, com sempre, brilla entre el power pop, el rock, les balades espaterrants –qui no s’ha emocionat escoltant (Everything I do) I do it for you?– i els superèxits dels noranta. Així va anar caient tota l’artilleria, que no és poca, entre gran gaudi general, aconseguint els habituals clímaxs amb Have you ever really loved a woman? (record a Paco de Lucía inclós), Please forgive me, l’himne Summer of ‘69 i All for love per finalitzar. Entremig, Adams va passar pels llocs comuns habituals (part acústica, peticions del públic, frases en català) completant un concert canònic, elèctric i divertit. Tothom va marxar de la Muntanya Màgica feliç pel retrobament i ressonant al cap un imperatiu que ahir tenia més sentit que mai: seguim.