Les bruixes de Rob Zombie aterren a Sitges
SITGESRob Zombie és un vell conegut de Sitges. Pel festival hi han passat gairebé totes les seves pel·lícules: La casa dels 1.000 cadàvers , Els renegats del diable , el remake de Halloween ... L'antic cantant de White Zombie sempre ha comptat amb el beneplàcit d'un públic que el percep com un dels seus, un enamorat del terror amb un coneixement enciclopèdic del gènere i boig de la sèrie Z que ha fet realitat el somni de dirigir les pel·lícules que ell voldria veure en un festival com Sitges: violentes, amorals, divertides, sagnants... Un espectacle, en definitiva, poderós i dionisíac. I el seu passat com a líder d'una banda de metal no li resta precisament punts entre la parròquia de Sitges.
Per això és tan significatiu que la projecció d'ahir del seu últim film, la satànica The lords of Salem , fos rebuda amb més xiulets que aplaudiments. ¿Sitges gira l'esquena a un dels seus protegits? El rebuig s'explica, en part, per l'arriscada decisió que ha pres Zombie de prescindir de l'acció i la violència física per acostar-se a l'horror entès gairebé com un estat mental. La pel·lícula narra com una discjòquei radiofònica (Sheri Moon Zombie, la dona del director) cau sota l'influx satànic d'unes bruixes modernes, descendents d'aquelles que els puritans de Salem van cremar a la foguera al segle XVIII.
Zombie utilitza les al·lucinacions que provoca en la protagonista l'escolta d'un misteriós tema del grup The Lords per confeccionar un catàleg d'imatges macabres, un aquelarre cinematogràfic que ressuscita l'imaginari folklòric de les bruixes i els rituals satànics. Però en lloc de provocar fascinació i por, aquest deliri de satanisme pop llisca perillosament cap a la paròdia. L'aposta pel terror emocional en lloc del físic és respectable, però l'acumulació de ràncies postals diabòliques no porta enlloc, malgrat algunes idees curioses com la representació del dimoni amb forma d'homenet rabassut i deforme que posseeix la protagonista amb els seus tentacles.
Amb Zombie absent, la papereta de defensar el film va ser per a dues de les bruixes: Dee Wallace (homenatjada diumenge al festival) i Meg Foster, que com a natural de Nova Anglaterra va explicar la fascinació que allà tothom sent per les bruixes de Salem. Curiosament, el director també va créixer a la zona. Potser és que la llegenda local és de mal exportar.
'Love story' per a 'psicokillers'
L'any passat un film anglès va provocar una petita commoció a Sitges. Kill list arrencava com un drama social de Mike Leigh, s'endinsava en el territori del noir malaltís a mesura que avançava i perdia una mica l'oremus en un final gairebé apocalíptic. Quedava una cosa clara: el seu director, Ben Wheatley, tenia talent.
Ahir es va confirmar el diagnòstic. A Sightseers , el nou treball de Wheatley, hi tornen a confluir el realisme social -tan anglès- i el cinema criminal, però aquesta vegada també s'apunta a la festa la comèdia negríssima. "Com a espectador m'agraden gèneres molt diferents -explicava el director-. I com a director no vull que em tipifiquin. També podria haver fet un western , una comèdia romàntica o un musical". La pel·lícula segueix una parella en la trentena, la Tina i el Chris, de vacances per les Midlands angleses. No fa ni tres mesos que festegen i no saben gaire cosa l'un de l'altre. Però un cop a la carretera, la Tina descobreix que el Chris té un petit defecte: cada vegada que algú el treu de polleguera -i no necessita gaire cose per enfurismar-se- el liquida i com si res.
Com si es tractés d'una love story per a psicokillers , Sightseers conjuga l'humor macabre i la violència amb una pulsió romàntica molt particular. Ho subratlla la utilització del Tainted love de Soft Cell en la banda sonora, que muta en una versió diferent quan la Tina comença a contagiar-se de la mania homicida del seu xicot. El kraut rock alemany també és molt present a la banda sonora del film. Wheatley n'és un gran fan. "Els anglesos es pensen que han inventat la música des de zero però molts grups vénen del kraut rock ", deia. Wheatley també considera "moralment important" veure els resultats de les accions dels personatges. "Si no, tot és una broma per a l'espectador". I a Sightseers hi ha humor, sí, però també pathos .
Rebut amb aplaudiments i rialles, el film no hauria de marxar de Sitges sense premi. La presència d'Edgar Wright com a productor ("És el nostre padrí", afirmava Wheatley) és un bon presagi: l'any passat, un film produït per ell (Attack the block ) es va endur el premi del jurat, del públic i de la crítica.
