Big Thief: sonoritat dels 90 amb lògica mil·lennial
La banda liderada per Adrianne Lenker mostra múscul en el seu retorn a Barcelona
Big Thief
La [2] de l'Apolo. 20 de febrer
Big Thief viuen repartits pel planeta: els integrants del grup viuen a Nou Mèxic, Los Angeles i Israel. I ella, Adrianne Lenker, la líder magnètica de la banda que està cridada a dominar l’escena actual de l’indie rock internacional, volta sense seu fixa. De tant en tant, però, el quartet es troba, puja dalt de l’escenari i “experimenta” amb un repertori que mai més es torna a repetir. Dijous a la nit ho van fer a Barcelona, a La [2] de l'Apolo, davant de gairebé 800 fans i amb el cartell de sold out penjat des de feia setmanes. El dia anterior se’ls havia fet petita la Joy Eslava de Madrid. En poc més d’una hora, el poder xamanístic dels Big Thief, que et connecta amb el cosmos per uns minuts, va envoltar-ho tot: la banda va improvisar, va tocar temes nous (cinc, potser masses) i va homenatjar l'aquí i l'ara. “Que bé que ens trobem tots a la Terra”, va dir Lenker.
Després d’un inici intimista, desenes de stories van alçar-se per captar Forgotten eyes, el segon single del seu últim disc, i el solo perfectament dissonant que Lenker es va inventar per a Not i que ella va tocar arraulida, d’esquenes al públic, amagada sota els seus cabells foscos à la garçon. Una de les lletres més estremidores de la nit va sonar amb Shoulders, quan ella (i tothom) va cantar “and the blood of the man who killed my mother with his hands is in me”. Aquí el bateria James Krivchenia ja havia perdut la gorra vermella amb què havia sortit a l’escenari, ja ens havíem adonat que al plat ride del seu instrument li faltava un tros i Buck Meek (veus i guitarra) ens havia embadalit amb el seu flow corporal. Llavors Lenker va agafar la guitarra de 12 cordes, tan compromesa de tocar com de sonoritzar, per interpretar Cattails, però als pocs segons es va aturar. Deia que se li acoblava el so. “No importa!”, “You’re amazing!”. Va provar de tocar-la fins a quatre vegades, però no se sentia còmoda. Un “ho sento” i no la va tocar.
Prolífics, amb certa pinta de nerds i guiats per la lògica mil·lennial de produir i executar (bones) idees una rere l’altra per no cansar-se –l’any passat van arribar a estudi per gravar el seu tercer disc, U.F.O.F., amb una cinquantena de temes i, en comptes de fer-ne una tria, van decidir fer un segon disc, Two hands– Big Thief van evidenciar que se senten còmodes provant coses noves en directe. I això atrapa, el silenci gairebé místic que es va fer a la sala en diversos moments ho confirma: les guitarres crues i inquietes, l’arpegiat dels temes folk més personals de Lenker, els experiments que són part de la gràcia dels seus directes. “Necessitava això avui”, justificava la cantant d’una tècnica privilegiada que tan bon punt li permet explorar aguts impol·luts com esquinçar els versos.
La contagiosa Mythological beauty va tancar el concert (el segon a Barcelona, l’any passat van passar pel Primavera Sound): els aplaudiments no van aconseguir cap bis. L’última imatge: la de Lenker fent un cor amb els dits.
