Bieito i Christie, una estranya parella

PalmaNo hi mancaven al·licients, a la nova comunió entre el Liceu i qui un dia el va incendiar, Calixto Bieito, el qual arriba amb la producció del Giulio Cesare, de Händel, sota el braç. Ho fa acompanyat de qui és garantia historicista i moltes coses més, com és William Christie i alguns dels components de Les Arts Florisants, que han reconvertit l’orquestra del Liceu en un conjunt barroc d’indiscutible qualitat, amb el suport dels corresponents instruments d’època, que com és sabut poden donar algun ensurt amb els metalls, i així va ser tocant la fi de la funció. Petit detall sense importància, perquè musicalment i sota les ordres d’un minuciós i refinat Christie sorgiren i brollaren les millors qualitats de l’elegant, tot i que extenuant, composició. Barroc implica reiteracions i tres hores i escacs dificulten sobiranament la direcció artística pel que fa a la fluïdesa de la narració. Una narració on es conta una hipotètica versió de la història d’amor entre Juli Cèsar i Cleopatra, interpretats per Xavier Sabata i Julie Fuchs.

És precisament en la parella on es produeix el primer decalatge, que no és altre que la gran diferència de la paleta d’un i altra. Sabata va complir no sense dificultats, amb problemes a la part baixa i una projecció minsa en general, sobretot en comparació amb l’exuberant gamma que exhibí Julie Fuchs al llarg de tota la funció. A la mateixa altura varen estar Helen Charlston com a Sesto i Teresa Iervolino com a Cornelia, per exemple al duet Son nata per a lagrimar. Son nato per a sospirar. Minvà prestacions la primera a la segona part, mentre que José Antonio López va brodar el seu Achilla, el servidor de Tolomeo, a qui dona vida i veu, amb uniforme elegància, Cameron Shahbazi.

Com no pot ser d’altra manera, queda parlar de la feina de Calixto Bieito en aquesta lectura sobre el poder i l’ostentació, el sexe i l’amor. De la primera part en sap una estona llarga el director artístic i potser per aquesta raó en fa una exhibició constant amb aquesta gàbia multifuncional que presideix l’escenari, que tant pot ser presó com palau, platja o camp de batalla. Res de tot això no es pot til·lar d’interessant, però sí d’ostentós, lluminós i una miqueta espectacular. En el bagatge final de tot plegat, incloses algunes gratuïtats 'eròtiques' que tampoc no aporten res ni al discurs ni al dibuix dels personatges, val a dir que tot és estètica, engalanada amb alguns dels trets més significatius de l’internacional burgalès que un dia, fa ja molt temps, a més de rompre motlles, va ser polèmic i polemista.