Cultura 27/07/2019

Ben Harper, 25 anys després

El californià torna al Festival de Cap Roig amb un concert en què fa un repàs dels seus primers treballs i es reconnecta amb el seu repertori d’arrel més folk i blues

Olga àbalos
3 min
Ben Harper durant el concert que va fer ahir a la nit al Festival de Cap Roig.

Dos anys després de la seva última visita, el californià Ben Harper va tornar al Festival de Cap Roig, un escenari que encaixa a la perfecció amb la seva elegant proposta de folk i blues. Ahir a la nit va tocar acompanyat per The Innocent Criminals, la banda que l’ha acompanyat durant gran part de la seva carrera de forma intermitent i en la qual es recolza quan vol sortir del terreny més intimista, i potser més confortable, dels seus recitals en solitari o en petit format. De fet, l’última vegada que va trepitjar els escenaris catalans va ser l’abril del 2018, acompanyant el veterà harmonicista Charlie Musselwhite, amb qui va fer un viatge a través de les arrels del blues.

Potser seguint l’estela d’aquesta recerca de l’essència del gènere i amb una voluntat de connectar amb les bases de la seva pròpia trajectòria musical, a Cap Roig Harper va optar per recrear els primers anys de la seva carrera musical -és a dir, la dècada dels anys 90- i no indagar gaire en el tombant de segle, quan es van convertir en un habitual de la radiofórmula nord-americana. El californià va signar un concert farcit de blues i folk essencial, combinant passatges austers i intimistes amb peces d’intensitat roquera, moments en què The Innocent Criminals -Leon Mobley (percussió), Juan Nelson (baix), Oliver Charles (bateria)- posaven tota la carn a la graella aportant profunditat i sobretot matisos gràcies a la percussió. Això sí, sense abandonar mai aquella zona de mitjos temps marca de la casa, en la qual la música sembla caminar a un ritme continu com per no esgotar-se mai. Davant de més de 1.800 espectadors, Harper va navegar per discos com Fight for your mind (1995), The will to live (1997) i Welcome to the cruel world (1994), el seu disc de debut, publicat ara fa 25 anys.

Tot i la mirada al seu passat més llunyà, el californià va optar per encetar el xou amb dues peces amb tornades pop i ensucrades com Gold to me -molt aplaudida pel públic, i en la qual Harper va demostrar el seu domini de la slide guitar - o Steel my kisses from you (2001), precisament un dels temes que va marcar la seva eclosió mediàtica el 2001, i que a mans del baixista es va convertir en terreny fèrtil per flirtejar amb el funk. Amb Whipping boy, en canvi, va submergir-se en el rock blues arrossegat, i amb The will to live el va endurir fins a aconseguir un clímax en què va treure la seva part més soulman.

Harper va dedicar la part central del concert a crear un espai de proximitat i intimitat amb el públic, sense la banda. Acompanyat tal sols per una guitarra, va afrontar peces com Walk away i Deeper and deeper, que el públic va agrair de forma efusiva.

La delicada Forever i la lluminosa Burn one down van donar pas a la recta final del concert, on es va recuperar la intensitat i el pols rocker. Només, Diamonds on the inside, que Harper va aprofitar per cantar una part a capella lluny del micròfon, va aportar alguna pinzellada pop en una cloenda protagonitzada per dues versions que van sonar incisives i amb múscul i van connectar amb el públic de Cap Roig: Machine gun, de Jimi Hendrix, i Superstition, d’Stevie Wonder, dos dels seus artistes de capçalera. Ja en el bis, el ressons reggae de Jah work i la poderosa Ground on down -un dels seus temes més coneguts- van enllaçar amb Welcome to the cruel world, íntima i fràgil, precisament un dels temes amb els quals va debutar discogràficament ara fa un quart de segle. Harper tornava a mirar enrere cap als seus inicis i tancava una actuació plena de dinàmiques que es va allargar fins les dues hores i 10 minuts.

stats