La bellesa de les fotografies més dures: una qüestió formal?

PalmaLa tragèdia i el drama mai són bells. Ara bé, per què, de vegades, ens queden els ulls clavats en imatges que retraten situacions incòmodes i conflictives? És una qüestió dels elements formals del llenguatge fotogràfic? Els fotògrafs consultats per l’ARA Balears que participen en el festival Formentera Fotogràfica, que tenen trajectòries diverses –alguns són més conceptuals, altres fotoperiodistes–, professen opinions diferents amb relació a aquestes preguntes. És cert, però, que hi ha una opinió més o menys acceptada: malgrat que les històries tràgiques mai siguin belles, una fotografia ben feta pot generar la sensació que, efectivament, estam davant una imatge que és bella.

El periodista i fotògraf Chema Conesa és conegut sobretot pels seus retrats. També ha estat reporter i té molt clar de què es parla quan es fa referència a la bellesa d’una imatge: “La bellesa és simetria, ordre, i el canal pel qual es transmet la informació”. Sobre per què sovint el que és tràgic, lleig o terrible sembla bell als ulls de les persones, diu que és la “gran contradicció amb què es mouen les imatges”. “Hem d’intentar separar el contingut de la forma en el resultat final. El que està clar és que imatges dures poden explicar el mateix, però, segons com estiguin jerarquitzades, la informació d’una arribarà més lluny que la de l’altra”, afegeix.

El fotoperiodista Emilio Morenatti ha estat jutjat, sovint, per fer bellesa de la tragèdia. “Més que bellesa, jo cerc l’estètica: que es combinin els elements del llenguatge fotogràfic correctament i s’entengui el missatge. Segurament parlam d’una bellesa basada en la bona conjugació dels paràmetres formals”. Això, segons Morenatti, pot fer que l’espectador s’aturi davant una imatge que mostra alguna cosa desagradable. “Si no fos així, la fotografia generaria rebuig. Per això l’estètica és important per detallar les històries, per captar l’atenció de qui ho està mirant”.

Àfrica, Amèrica Llatina i Orient Mitjà són els territoris on la fotògrafa Judith Prat ha desenvolupat la seva feina més recent, documentant temes com la guerra al Iemen i la violència de Boko Haram a Nigèria, entre altres conflictes. Té clar que la bellesa, en un sentit estètic, “està al servei de la narrativa i del discurs”. “No cerc la bellesa, cerc la història. M’interessen els protagonistes, el seu entorn i el que passa al seu voltant”, apunta. Prat defensa que la part estètica ha de ser justa per tal de no “allunyar l’espectador” del que es vol explicar: “Ha d’ajudar a entendre el missatge”.

“Hi ha imatges que són meravelloses tot i contar coses molt cruentes”, diu Anna Surinyach. És fotògrafa documental i editora gràfica de la revista 5W, i ha documentat els moviments de població de diferents parts del món: Mèxic, la Mediterrània, el Sudan del Sud, Bangla Desh i Colòmbia, entre d’altres. Diu, com Prat, que no cerca la bellesa, sinó “aconseguir imatges que facin preguntes a l’espectador”. Ara bé, sí que parla del llenguatge: “No controlar la llum o els elements que formen la composició d’una imatge és com escriure un text amb faltes d’ortografia. Ha de funcionar més enllà de ser bella o no”, apunta Surinyach.

Evocar emocions

En aquesta línia també opina el fotoperiodista Santi Palacios, reconegut internacionalment amb nombrosos premis i distincions. “Aprendre el llenguatge visual implica temps, però a poc a poc automatitzes aquestes formalitats i les adaptes a la teva manera de mirar”. És, com Prat, dels que consideren que “la càrrega estètica d’una fotografia no pot bloquejar mai el missatge; si això passa, la imatge no és bona”. Apunta que “el missatge ha de ser compatible amb el fet de trobar un equilibri i harmonia” i que l’objectiu “no és la bellesa, sinó transmetre emocions; almenys, és el que més m’interessa a mi”. “Som molts els que, de vegades, immortalitzam situacions terribles i dures, i hem de batallar entre informar i que la imatge funcioni emocionalment i formal”, afegeix.

L’artista barcelonina Laia Abril assumeix que la seva relació amb la bellesa a la fotografia sempre ha estat “una mica complicada”, especialment amb relació als temes tràgics. Abril treballa amb fotografia, text i so en projectes diferents, que es fonamenten en la investigació sobre realitats ocultes al voltant del dol, la biopolítica i els drets de la dona. “Crec que sovint hem fet servir massa la bellesa per explotar el dolor dels altres i crear una estètica del romanticisme que, a la vegada, té un aspecte molt paternalista”, critica.

No obstant això, creu en la creació d’imatges “que siguin suggerents amb una intenció molt concreta, sempre tenint molt en compte la responsabilitat que això suposa quan estam representant algú en una situació de vulnerabilitat”. Surinyach, de fet, també defensa aquesta posició: “De vegades, per explicar una història, em funciona més crear una imatge subtil”.

La veu secreta

Per la seva inclinació més artística, Jorge Fuembuena és qui fa una exposició més conceptual sobre la bellesa. “Per mi la bellesa és quan el fragment et torna la mirada, et captiva i t’interpel·la. La imatge ha de tornar perquè sigui una mirada completa”, assenyala. Per això, considera que és necessari treballar entre “el que és visible i el que és invisible, i crear ponts entre ambdós móns”. La bellesa, per tant, “té una veu secreta”. Segons la seva manera d’entendre la relació entre una fotografia i l’espectador, les imatges no es llegeixen, sinó que s’escolten. “Són una caixa de ressonàncies”, descriu Fuembuena. De com tingui cada un aquesta caixa, en dependrà percebre-hi la bellesa.