Observatori

'Barroco con fuoco'

Georg Friedrich Haendel va ser el gran coprotagonista de la vetlada

Sonya Yoncheva interpretant Haendel.
17/08/2025
2 min

PollençaDe bell nou els noms dels protagonistes del quart concert del Festival de Pollença propiciaren una entrada que feia goig; és a dir, ple absolut. N'hi havia un bon motiu: la soprano Sonya Yoncheva, acompanyada per l’Orchestre de l’Opéra Royal de Versailles, dirigida per Stefan Plewniak, són noms i llinatges de la mateixa magnitud que la resta de protagonistes de la tan farcida edició. Per una altra banda, el recital tenia un valor afegit, com és el fet que es tractàs de música barroca, sobretot òpera, de cap a peus. No és el més habitual, ni gaire conegudes cap de les àries. Probablement, l’única que es pot qualificar d’arxifamosa sigui l’ària Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo, de Haendel, el gran protagonista d’una vetlada a la qual l’adjectiu que més li quadra és el de peculiar. Anem per parts. Gran protagonista, perquè de les dotze peces que anunciava el programa, onze les signava l’alemany que va partir a fer les Anglaterres i les va conquerir. Estructurat de manera molt precisa i fins i tot tradicional, amb una Overture que donava pas a una o dues àries de la mateixa òpera. Convencional, però tan sols fins aquí, i peculiar perquè ja, des de l’Overture inicial de Serse, quedava clar que la manera d’interpretar-la sortia completament dels cànons barrocs, que exigeixen, o no, sensibilitat i subtilesa. Plewniak i els setze components de la formació atacaren amb una energia i intensitat que superava els costums de la nostra oïda, però els cànons hi són per això, per dinamitar-los des de dintre. Per una altra banda, Sonya Yoncheva va encarar l’Ombra mai fu, amb alguna dificultat. Va ser una sensació estranya. Tot va anar millorant, i quan arribà a Ah, mio co, schernito sei!, d’Alcina, tot era al seu lloc, no sense un acompanyament entre desenfrenat i frenètic, al qual costava una mica acostumar-se. És una opció, valenta i arriscada. I així va sonar la darrera peça de la primera part, el Concerto grosso en re major op. 6 núm. 4, d’Arcangelo Corelli, que fou violinista, compositor i director de l’orquestra de la reina Cristina de Suècia.

La segona part va abaixar decibels, cap a una lectura més clàssica, assossegada, com necessita l’ària de Theodora, With darkness deep, d’una exquisidesa i dificultat per a lluïment, sense discussió, de la gran protagonista, la qual, tot seguit, després de la solemne Overture de Rinaldo, interpretà la ja esmentada i delicada Lascia ch’io pianga. El concert havia arribat al seu punt culminant. Hi mancava, tan sols, Tornami a vagheggiar, d’Alcina. A partir d’aquí la secció de bisos, que va culminar amb una festera, riallera i participativa versió de la Danse du grand calumet de la paix, de Les indes galantes, de Jean-Philippe Rameau. Més barroco con fuoco, amb el públic encisat, interactuant amb els protagonistes amb les seves mamballetes. 

stats