HISTÒRIA

Les aventures dels corsaris de les Balears

Un llibre per a al·lots recupera les audàcies d’aquest ofici, al qual també es dedicaren illencs com Antoni Riquer

Ja sigui als lectors de Salgari -els més grans- com als espectadors de Pirates del Carib -els més joves-, la paraula ‘corsari’ els evoca escenes vibrants de lluita a la mar. I és veritat que n’hi hagué, si bé aquesta fou una professió tan honrada, respectada i admirada com beneficiosa econòmicament. La monarquia en treia profit i mallorquins, menorquins i eivissencs s’hi dedicaren al llarg de segles. L’àlbum L’espasa del corsari, de l’escriptora eivissenca Iolanda Bonet, amb il·lustracions de Gabriel Lisowski (editorial Finis Africae), que va ser el segon títol més venut a la Festa del Llibre a Palma, conta als al·lots la proesa d’un d’aquells personatges, Antoni Riquer, un personatge que val la pena recuperar per entendre com era aquell món.

En homenatge a Riquer i a la presa del vaixell enemic Felicity s’alça, a Vila, un dels dos únics monuments del món en honor de corsaris, juntament amb el que ha dedicat Plymouth, al Regne Unit, a Francis Drake: pirata des del punt de vista dels espanyols, i alhora cavaller de la corona britànica. Però hi va haver corsaris illencs des de l’Edat Mitjana fins al segle XIX. El que distingia aquesta activitat -que sovint, com la resta d’oficis, passava de pares a fills- de la pirateria, simple delinqüència, era que es duia a terme amb un permís reial. La patent de cors permetia apropiar-se fent servir la força de vaixells, mercaderies i persones -que després sovint convertien en esclaves- de bandera enemiga -o neutral, fins i tot. Al mateix temps, defensaven les costes illenques de corsaris rivals, o de pirates, quan les forces regulars no donaven l’abast per fer-se’n càrrec. El xabec, “el vaixell més ràpid i fàcil de maniobrar”, com diu Iolanda Bonet, fou l’embarcació característica del cors illenc.

La patent de cors permetia apropiar-se fent servir la força de vaixells, mercaderies i persones

L’eivissenc Antoni Riquer i Arabí (1773-1846) fou un d’aquells intrèpids personatges, capità del xabec San Antonio y Santa Isabel. A començament del segle XIX, Espanya, cosa habitual, estava en guerra amb la Gran Bretanya; el 1805, totes dues potències s’havien enfrontat a Trafalgar. Des del 1808, però, la situació girà cent vuitanta graus: els britànics passaren a ser aliats i els francesos, fins aleshores socis diplomàtics, els odiats invasors. L’1 de juny del 1806, a cinc llegües marines al sud d’Eivissa, narra Fanny Tur, directora de l’Arxiu Històric d’Eivissa i Formentera, Riquer i els seus 54 homes -entre els quals el seu pare, Francesc, el primer oficial, que va morir en combat- s’enfrontaren al vaixell anglès Felicity, comandat per l’italià Miquel Novelli, il Pappa, amb setanta-cinc mariners a les seves ordres. “Les forces eren molt desiguals, però va guanyar l’embarcació eivissenca. Aquesta circumstància va motivar la mitificació de la victòria i del seu protagonista, Antoni Riquer”, apunta Tur.

Així ho relata el novel·lista valencià Vicent Blasco Ibáñez: “Als flascons! A l’abordatge”, cridà Riquer. “Els flascons, arma terrible dels corsaris eivissencs, eren botelles ígnies que, en trencar-se sobre la coberta enemiga, la incendiaven amb el seu foc”. Les varen llançar sobre el navili del Pappa i Riquer i els seus saltaren a la nau “la pistola a una mà, la destral d’abordatge a l’altra”. Blasco continua: “La coberta regalima sang, els cadàvers roden a la mar amb el cap destrossat. Al Pappa el trobaren amagat i mig mort de por en un armari de la seva cambra”.

El problema era la manca de finançament. S’organitzaren, conta Tur, a més d’una tómbola, “representacions teatrals, sarsuela i concerts de la banda municipal La Armonia” per recaptar fons

Quan estava a punt de complir-se un segle de la batalla, l’historiador Isidor Macabich en proposà la commemoració i així nasqué el projecte d’erigir un obelisc no tan sols a Riquer, sinó a tots els corsaris eivissencs. El problema, com no, era la manca de finançament. S’organitzaren, conta Tur, a més d’una tómbola, “representacions teatrals, sarsuela i concerts de la banda municipal La Armonia” per recaptar fons. Hi aportaren doblers els membres de la comissió promotora, els ajuntaments de Sant Antoni, Santa Eulària i Formentera i fins i tot el bisbe de Menorca. En arribar el centenari, s’aconseguí posar la primera pedra, “encara que les obres no començarien fins l’any 1914”. Es registraren noves aportacions -250 pessetes de la Diputació, 25 de l’Ajuntament de Maó, 500 del de Barcelona, 300 de la Mancomunitat de Catalunya- per a un monument el pressupost del qual pujava a 9.000, i que a la fi es va inaugurar solemnement el 6 d’agost de 1915.

Beneficis per a la monarquia

La tradició corsària venia d’enrere. Ja el 1257 Jaume I, assenyala el medievalista Antoni Ferrer, “donà un toc d’atenció a Guillem de Mongrí”, conqueridor de les Pitiüses, “per tal que forçàs els seus súbdits corsaris a no hostilitzar musulmans amb acords de pau”. Jaume III es trobà amb un conflicte quan els eivissencs Nicolau Ferrer i Pere Avellà capturaren un vaixell de Bertran de la Sarda, de Montpeller, ja que “corsaris i presa eren súbdits del rei de Mallorca”, precisa Ferrer. Pere el Cerimoniós, tan pragmàtic ell, “animava l’armament de vaixells en cors sempre (...) reservant per al rei la part ‘acostumada’ del botí”.

Cap al final de la monarquia dels Habsburg, assenyala l’historiador Miquel À. Casasnovas, “els corsaris illencs, sobretot els mallorquins, es dedicaren intensament a la caça dels vaixells mercants francesos”. Només del 1689 al 1698, “els corsaris mallorquins capturaren 54 naus franceses; els eivissencs, 12 i els menorquins, 2”. Era una font d’ingressos considerable. La regent Mariana d’Àustria animava el 1673 els eivissencs “que armin embarcacions per fer cors tantes persones com es pugui als ports de l’illa”. Havien d’actuar contra els francesos. La documentalista Ana Colomar, recorda: “El cors reportava uns beneficis, dels quals els monarques no dubtaren a treure també un profit mitjançant l’adjudicació d’una cinquena part del lucre que s’obtenia amb cada captura”.

“Els corsaris illencs, sobretot els mallorquins, es dedicaren intensament a la caça dels vaixells mercants francesos”

A Mallorca, sens dubte, el corsari de major renom fou Antoni Barceló i Pont de la Terra, el capità Antoni (1717-1797), qui s’inicià com a grumet als vaixells del seu pare, Onofre Barceló, i arribà a tinent general, cosa que deixà constància del seu coratge a l’expressió popular “més valent que Barceló a la mar”. Va combatre com a corsari contra els barbarescs, va assetjar Gibraltar -pres pels britànics- i va bombardejar Alger. Patró amb només divuit anys, a vint-i-un va fer fugir dues galiotes algerianes. El 1748, es va fer càrrec de transportar aliments des de Barcelona per a una Mallorca famolenca. Però, com que el viatge de tornada se li feia massa lent, va fer llançar a la mar les reserves d’aigua potable. A continuació, va anunciar a la tripulació que havien calculat malament les racions per beure i que, per tant, s’havia de fer via per arribar a port, la qual cosa es posà en pràctica tot d’una. Per aquests serveis fou ascendit a alferes i a tinent de fragata; això sí, sense el sou corresponent.

A Mallorca, sens dubte, el corsari de major renom fou Antoni Barceló i Pont de la Terra, el capità Antoni (1717-1797)

Segons l’escriptor Gabriel Janer Manila, Barceló optava sistemàticament per l’abordatge i la lluita cos a cos, amb l’argument que “s’ha d’estalviar la pólvora del rei”. Com a conseqüència li quedà marcat el rostre amb una cicatriu per un cop de sabre i patia sordesa, potser producte d’una canonada. El seu full de serveis inclou dos episodis desagradables: la persecució i captura el 1741 d’una monja i un oficial que havien fugit plegats de Mallorca -ell fou executat i ella, reclosa a perpetuïtat- i el transport dels jesuïtes expulsats de la Corona d’Aragó. Aquest últim va ser tan amarg per a ell que renuncià a cobrar els dos mil pesos que havia hagut de gastar de la seva butxaca per aquell encàrrec; així ho registra l’historiador naval Agustín R. Rodríguez.

“No, Barceló, és a tu a qui tenen por”

Conten que el va rebre Carles III, i quan Barceló li assegurà que als corsaris nord-africans “els fa por el nom de la Vostra Majestat”, el monarca -que no era beneit- li respongué: “No som jo, sinó tu, el que els fa por”. Es cantava llavors: “Si el rei Don Carles tingués / quatre com en Barceló / Gibraltar fora d’Espanya / que dels anglesos no”.

Amb la Guerra del Francès (1808-1814), als corsaris mallorquins se’ls sol·licità protegir el transport de mercaderies, fent servir el sistema de combois. L’investigador Àngel Aparicio registra la derrota d’una goleta francesa per Joan Batista Maimó el 1811 i l’audàcia del capità Fabio Bucelli al comandament de l’ Eliza. El 1813, es posava fi a aquestes missions: “No s’aconseguiria una erradicació completa del servei de cors, almenys de manera immediata”. Però una vegada finalitzat el conflicte “escasses traces quedaven d’aquells vaixells corsaris, dedicats ara a labors que no tenien res a veure amb el cors”. La fi dels enfrontaments amb el nord d’Àfrica llevà raó de ser al que havia estat un ofici respectable i lucratiu.

MALLORQUINS CONTRA MENORQUINS

El periodista Andrés Casasnovas recull com, a final del segle XVIII, el xabec menorquí Sant Antoni de Pàdua, comandat per Miquel Amengual, va dur a terme “cinc expedicions i capturà vuit vaixells, dels quals en va perdre un que, en refugiar-se a Portopí, s’apropiaren els mallorquins, potser com a represàlia per la confiscació anterior d’un de seu”. Què feien mallorquins i menorquins lluitant entre ells? Molt senzill: eren sota diferent sobirania, espanyola els primers, britànica i després francesa els segons. Tampoc no era cap novetat: ja el 1295, un “soci mercantil de dos mallorquins (...) va ser capturat il·lícitament pel corsari menorquí Pere Dalmau en aigües d’Eivissa”, recull Antoni Ferrer.

Ben igual que els monarques hispànics, els britànics estimularen el cors a Menorca com a eina auxiliar contra l’enemic, a més de font d’ingressos. El governador James Jaume Murray, assenyala Casasnovas, “va autoritzar l’armament en cors de vaixells menorquins i els facultà perquè atacassin també els navilis espanyols”. Un total de 55 s’hi apuntaren i “varen conduir a l’illa”, capturats, “vaixells i mercaderies de procedència francesa i espanyola que galvanitzaren el comerç, però que així mateix varen contribuir a enriquir Murray, qui tenia fama d’avar”.

El xabec Succés de Joan Bellot, segons l’historiador Francesc Hernández Sanz, havia obtingut, després de cinc mesos de navegació el 1779, 3.600 peces de vuit, fruit del saqueig de quatre vaixells, i el 1780, fins a 7.900, després de capturar sis embarcacions. 37 accionistes havien aportat un total de 8.500 pessetes a aquella empresa. Eren “persones de molt diferent rang social, nobles, notaris, menestrals, patrons de la marina mercant, senyores, tripulants i el mateix capità”, indica Casasnovas. Amb la conquesta de Menorca per part d’Espanya, el 1782, quedava abolit el cors, si bé fou restablert el 1793, contra la França revolucionària. El terrible vencedor de Pau Salleras fou un dels vaixells d’aquesta darrera revifada del corsarisme menorquí.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF