“Aurelio y los Vagabundos van merèixer més”

BarcelonaAurelio Morata (Barcelona, 1961) aplega en un doble CD els discos que va fer als anys 80 com a Aurelio y los Vagabundos, el projecte que va muntar quan va deixar Los Rebeldes. A Morata l'acompanyaven el guitarrista Xavier Julià; el bateria Antonio Rodríguez, Rodri; el saxofonista Miguel Gallardo (àlies Gary Smith), i el baixista Marcel Carrera, Xena. El grup va tenir una vida fugaç, i el seu llegat són els discos En el lado salvaje (1985) i Promesas rotas (1987), a més de quatre cançons compostes entre 1983 i 1989 que Morata, Julià, Gallardo i Carrera han enregistrat ara per completar aquesta integral.

Aurelio y los Vagabundos tornen aquest divendres a la vida per oferir un únic concert a la sala Luz de Gas de Barcelona, dins de la festa del quinzè aniversari de Mitik Records, el segell de Morata, un músic que després de l'aventura amb Los Vagabundos es va dedicar a la producció. En la festa, que començarà a les vuit del vespre, també hi participaran músics i grups vinculats a Mitik com Jaime Urrutia, Carlos Segarra, Pep Sala, Aurora Beltrán, Smoking Stones, Santiago Campillo, Big Dani Pérez i Canal 69.

Si no fossis productor i no tinguessis un estudi, existiria aquest doble CD?

Potser sí, però segurament no com ha sortit. Potser no s'haurien enregistrat els quatre temes inèdits, perquè els estudis són costosos, i de discos no se'n venen. I amb un artista que no tornarà a la carretera, que és on es recuperen inversions, potser seria diferent.

Per què l'has fet?

Era una assignatura pendent, i a més tinc la facilitat que proporciona tenir l'estudi.

¿Mantenies el contacte amb els músics?

Fa dos anys m’hi vaig retrobar. Entre ells n'hi havia que no s'havien vist en 20 anys. Després d'aquella trobada vam dir de quedar... i al final ha sigut per idear això.

De la formació original l'únic que no ha participat en la gravació dels quatre inèdits és Antonio Rodríguez, el bateria.

No podia. Em va saber greu, perquè en la formació del primer disc hi era. De tota manera, vindrà al concert a fer un tema o dos.

¿Darrere d'aquest àlbum hi ha la voluntat de recordar uns dies que no tornaran?

No el miro com un treball de nostàlgia, sinó com un treball de producció artística, d'una feina que es va fer. Aurelio y los Vagabundos van fer una bona tasca en el seu moment i van merèixer més. No vam tenir sort o no es van prendre decisions adequades. Hi ha coses en el segon disc que no s'havien fet prou bé i volia arreglar-les una mica.

El gir estilístic que plantejàveu vosaltres, la intenció d’acostar-vos a un rock nord-americà menys juvenil, va tenir poca sort aquí als anys 80.

Sí. El que triomfava en aquell moment era el pop fàcil, el pop de Madrid, les cançons de grups com Hombres G. Quan vaig començar a estudiar el que escrivien gent com Neil Young, Lou Reed i Bob Dylan, vaig veure que hi havia un camí molt interessant. No em podia quedar fent rockabilly i cançons de tres acords una mica intranscendents, que per a segons quins moments estan molt bé. Volia obrir altres vies amb uns referents que fora d'aquí funcionaven.

¿Aurelio y los Vagabundos es va acabar pel teu egocentrisme o pel desinterès de les discogràfiques?

Els grups democràtics no existeixen, i aquest ja no ho era des del principi. Era Aurelio y los Vagabundos. Era un cantautor rocker que tenia la seva banda, com Tom Petty and the Heartbreakers. Si el segon disc hagués funcionat, potser dirien que l'egocentrisme de l'Aurelio va dur Los Vagabundos a la fama. Però jo assumeixo la responsabilitat del que vaig fer. Potser em vaig equivocar en la tria dels singles. Vam treure No me puedes querer i potser el single havia de ser Balada de un viejo sombrero. Tot plegat va ser un cúmul de circumstàncies. Aquell segon disc no va sortir bé de fàbrica, no sonava bé. I en no aconseguir el posicionament que sí que van tenir El Último de la Fila, Loquillo o Los Rebeldes, ja ens vam trobar amb el rock català i va ser impossible aixecar el cap. Havies d'anar a Madrid si volies fer alguna cosa.

Com vas gestionar el final de la banda i el fet de desaparèixer pràcticament de l'escena musical?

Després de Los Vagabundos vaig seguir i vaig compondre un altre disc, Vecinos. Vaig muntar una altra banda i vam fer el disc, però vam tenir mala sort. El 1990 vaig fitxar per la Compañía Catalana de Discos, una discogràfica que s'havia fet amb calés de la Generalitat i que havia fitxat artistes com Monica Green. Es va arribar a fer una presentació del disc, i de sobte els de la companyia van desaparèixer amb els calés. Després d'aquest cop vaig decidir dedicar-me a la producció.

Com ha sigut tornar a cantar aquestes cançons?

Ha anat molt bé. La veu és més madura, perquè quan escolto el primer disc sento una veu poc formada a la qual li falta pes. El primer disc el vaig cridar més que cantar-lo. Tenia més ganes d'expressar coses que tècnica.

Quina influència van tenir les drogues en els discos que es van fer a Espanya als anys 80?

Nosaltres quan gravàvem mai vam prendre coses. Sempre he sigut una persona que quan he anat a treballar a l'estudi volia que les coses sortissin bé. Recordo que en el primer disc el Rodri va arribar a l'estudi sense dormir després d'una nit de festa, i li vaig fotre una esbroncada impressionant. Tot i així, escolto les nostres cançons dels anys 80 i noto que són molt speedíques, van a tota llet de tempo. Sí que es prenien coses i suposo que això influïa en la manera com es feien les coses, en una energia que es traduïa en beats de tempo.

Tanmateix, les drogues no formaven part de l'imaginari de les teves cançons.

No, d'Aurelio y los Vagabundos no. A més, quan vaig començar amb Los Vagabundos vaig deixar bastant de banda les drogues. Potser em fotia unes copes i prou. Havia tastat el que havia de tastar. D’altres hi estaven més ficats. Fins i tot vaig rebutjar aquest món, perquè hi havia gent que no m'agradava i que estava ficada en això. Jo no volia ser com ells. Va ser un rebuig total. Un dels primers mànagers que vam tenir era ionqui, i el vaig enxampar perquè ens faltaven calés. Li vaig dir que aquí s'havia acabat la seva carrera amb nosaltres. I després hi havia gent, sobretot a la meva última etapa a Los Rebeldes, que ficaven drogues a les bandes per tenir-les controlades, i això a mi no m'agradava. Era una cosa de mànagers: tingues el músic content, que es dediqui a tocar i cantar, i que no miri massa el llibre de comptabilitat.

¿Amb què et quedes de l'època amb Los Vagabundos?

Amb les bones sensacions que vaig compartir amb la banda, amb els assajos. Hi havia molta passió, ganes de transmetre coses i de tocar en directe.

¿I la part negativa?

No l'hi trobo. La gran sort és que porto tota la vida a la música. No tinc sensacions negatives.