Joana Cera obre un oasi tel·lúric al bell mig de Madrid

MadridL'exposició de Joana Cera (Barcelona, 1965) que la Fundació Vila Casas ha organitzat al Centre Cultural Blanquerna és tota una sorpresa i un oasi. Enmig de Madrid, els treballs d'aquesta artista evoquen la natura i els sabers ancestrals amb símbols entre els quals hi ha el sol i la serp. Les escultures i les instal·lacions exposades recorden una certa idea d'alquímia, com si estiguessin entre aquest món i un altre, o si es poguessin transformar d'un moment a l'altre. Els treballs de Cera, que es defineix com una artista conceptual, estan amarats d'una mística molt personal. "En l'obra de Joana Cera hi trobem la voluntat de superar els dualismes per assolir una síntesi", afirma Natàlia Chocarro, la directora de projectes externs de la fundació i la comissària de la mostra, a la inauguració de la qual ha assistit la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar. "Una síntesi entre el que és humà i el metafísic, entre el tel·lúric i el còsmic, el físic i l'intangible", subratlla.

L'exposició, que forma part del programa Punts de Fuga, porta per títol Extremitats per unir extrems, perquè una constant en els treballs de Cera és "intentar unir dos extrems aparentment oposats", com el fang d'alta temperatura i el de baixa. El recorregut està organitzat a partir de La dona de Lot, una de les dues obres exposades que formen part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas. La resta, datades des del 1995, estan plantejades com si fossin "el somni" d'aquesta dona. Com el personatge bíblic al qual fa referència, La dona de Lot està feta amb sal. Es tracta d'una substància en la qual s'ha produït un procés de cristal·lització, un fet en el qual Cera està molt interessada. Per això, sovint ha treballat amb cristalls de roca. "Els cristalls de roca tenen un ordre intern", diu l'artista.

Arran d'aquest ordre intern, Cera va decidir no manipular els cristalls sinó limitar-se a combinar-los amb altres minerals i pedres i determinar la manera de col·locar-los. "Quan em vaig proposar fer escultura contemporània amb pedra, vaig acabar treballant amb materials que no fossin tradicionals dins la talla de l'escultura, i per això vaig acabar treballant amb pedres semiprecioses i amb pedres cristal·litzades. Un cristall és una cosa perfecta", explica. I en els últims anys, la seva obra s'ha anat desmaterialitzant encara més, i entre els seus últims treballs hi ha hologrames i àudios. "Vinc de l'escultura, però el que em guia és el concepte. Vaig ser resident a l'Acadèmia d'Espanya a Roma els anys 2019 i 2020. Em vaig presentar en la categoria d'escultura. En teoria anava a treballar amb fang i cera, però em vaig posar a treballar i de cop i volta tenia sentit fer-ho amb hologrames, així que vaig fer-ho amb hologrames", diu Cera.

La feina amb el cos

Un altre aspecte de la feina de Joana Cera és l'ús del cos. Cera diu d'ella mateixa que té "molt poca terra". Així, com si fos un acte per arrelar-se, va clavar els dits de les mans i els peus en bloc de fang, i va omplir el buit en escaiola. Curiosament, els seus dits acaben formant com una mena de paisatge. "A vegades la poètica més potent de la peça sembla trobar-se en la seva pròpia concreció, en la seva idea. El resultat final de l'obra, la seva aparença formal, no deixa de ser una despulla, una cosa així com rebuig d'una digestió i, si no fos perquè és en el procés d'execució on acostumen a ocórrer les coses més inesperades i interessants, aquelles més valuoses que ens agafen per sorpresa i que són el nostre regal per fer-les", diu Cera al catàleg de la mostra.