"Aquells que havien de tenir cura de mi m’han humiliat perquè soc una refugiada"

Barcelona“Hem patit l’extremisme durant molt temps, però al mateix temps aconseguíem progressar, fer canvis, encara que fos molt lentament. Ara no hi ha llum ni esperança per imaginar que s’hagi de produir cap canvi”, diu l’artista i activista afganesa Rada Akbar (1985). Va fugir del seu país l’agost del 2021 i va ser evacuada a París. Des de la capital francesa, i ara des de Barcelona, on exposa a la galeria Imaginart (Av. Diagonal, 432), Akbar continua lluitant pels drets de les dones afganeses i denunciant la violència que pateixen. “Encara que la meva vida ha canviat, el context de l’Afganistan continua sent el mateix. El principal focus de la meva feina són les dones, i no deixaré de lluitar pels drets de les dones afganeses només pel fet que no soc allà”, adverteix l’artista.

La mostra porta per títol Invisible captivity i inclou una quinzena de fotografies protagonitzades per dones vestides amb burca i unes màscares uniformes que representen la invisibilització de les dones. En les màscares i altres parts del cos hi ha fragments de l’Alcorà que "legitimen el tracte discriminatori de les dones", tal com explica el galerista Benito Padilla. En unes altres fotografies, Akbar, que va ser escollida per la BBC com una de les 100 dones més influents del 2021, critica el pes de les supersticions. Per a algunes dones, la superstició és un lloc insòlit d’empoderament, perquè poden maleir algú altre, però en realitat és un negoci governat pels mul·làs, els líders religiosos que es presenten com a salvadors. 

També hi ha un vídeo que va fer el 2021 dins la sèrie d’exposicions titulades Abarzanan (superdones) per commemorar el Dia Internacional de la Dona. En aquest vídeo es pot veure Akbar llegint els noms d’escriptores, activistes i altres dones assassinades davant un auditori de cadires amb les fotografies dels morts i una espelma encesa. "Vaig decidir dedicar-me a l’art perquè era una manera més fàcil de parlar de temes molt sensibles, més que si fos una activista o una política. Vivia en una societat patriarcal i molt conservadora, una societat on la majoria encara creu que les dones no tenen els mateixos drets que els homes", afirma.

Rada Akbar prové d'una família culta compromesa políticament. El seu pare era periodista, escriptor i activista. Una germana seva era la directora de la Comissió de Drets Humans Independent de l’Afganistan i un germà treballava al consell de seguretat nacional. “A la família tots som rostres públics. El pare va ser un intel·lectual molt influent, i ens va criar d’aquesta manera. Des de molt aviat, vam començar a aparèixer als mitjans per parlar dels drets humans, dels drets de les dones i de canviar la societat. Tots vam triar eines diferents, i jo vaig triar l’art”, explica.

A Akbar l'art li dona la possibilitat de tocar temes polèmics d'una manera més subtil, tot i que admet que de vegades s'ha arribat a "autocensurar". La situació va canviar precipitadament poc abans que els talibans entressin a Kabul: s’havia posat en contacte amb l’ambaixada francesa unes setmanes abans perquè l’ajudessin a protegir les seves obres, però les autoritats franceses la van advertir que estava en perill i que havia de sortir del país. Va marxar el 18 d'agost del 2021. Uns deu dies després els seus familiars van ser evacuats a Alemanya. Amb motiu de l'exposició, Benito Padilla, el coordinador de la col·lecció Censored, de Tatxo Benet, té previst incorporar-hi l'obra d'Akbar.

L'etiqueta incòmoda de refugiat

A l'exili parisenc, Rada Akbar ha obert noves vies, com el paper que van jugar altres agents, com els de les autoritats americanes, en la història recent del seu país. “És la segona vegada que m’exilio –explica–. La primera vegada va ser quan els talibans van arribar al poder el primer cop i el meu pare va haver de fugir. Aquesta vegada és diferent, perquè aleshores era una nena i ara soc una adulta”, explica. També és diferent perquè ara viu de ple els impactes de la condició de refugiada. “Com a artista, viure a França té molts avantatges, però al mateix temps no és gaire agradable, perquè el seu sistema amb els refugiats no és amable: aquells que se suposava que havien de tenir cura de mi, m’han faltat al respecte i m’han humiliat perquè soc una refugiada –lamenta–. M’han posat l’etiqueta de refugiada i, al final del dia, sento que la majoria de la gent amb qui tracto posen el llistó molt baix. Em volen posar dins un calaix, i no estic acostumada a haver d’encaixar dins cap calaix. Aleshores es frustren i m’han arribat a dir que hauria de saber quin és el meu lloc com a refugiada o que soc una refugiada cinc estrelles”, afegeix. 

Rada Akbar és conscient que és una privilegiada perquè ha pogut comptar amb una xarxa de contactes i facilitats per integrar-se professionalment al país d'acollida, de manera que s’ha reunit amb refugiats que tenen vides més difícils per escoltar les seves històries. Aquestes trobades s’han convertit en un altre projecte. “No em veig a mi mateixa separada d’ells. Tots som refugiats, tots hem passat per molt: hem perdut el nostre país, casa nostra. Vam marxar perquè estàvem en risc. Ningú vol marxar de casa, del lloc on tens la identitat, els valors i la memòria”. Un altre dels fets que critica de la condició de refugiat és la pressió que rep per aprendre francès: “El primer que em preguntaven era quin francès tinc, mentre que a mi em sobtava que no em preguntessin per com està la meva salut mental”, conclou.