Cinema

Laurent Cantet: "La complexitat del nostre món mereix més que els 280 caràcters de Twitter"

Director de cinema, estrena 'Arthur Rambo'

4 min
El cineasta Laurent Cantet

BarcelonaKarim D és l'escriptor de moda i els mitjans es barallen per entrevistar el noi de la banlieue que ha seduït crítica i públic amb el seu discurs articulat i sensible sobre la immigració àrab a França. Però les felicitacions i el somriure s'acaben de sobte quan surten a la llum els tuits que havia escrit feia temps sota l'àlies Arthur Rambo, un reguitzell d'insults i estirabots que destil·len odi, crueltat i fins i tot antisemitisme. Arthur Rambo és també el títol de la pel·lícula que estrena aquest divendres el francès Laurent Cantet (Melle, 1961), un thriller frenètic que salta sense xarxa dels ambients literaris als barris marginals i que et deixa amb més preguntes que respostes sobre la violència de Twitter i la cultura de la cancel·lació.

Tràiler d''Arthur Rambo'

¿Arthur Rambo està basat en una història real?

— Està inspirat en diversos casos, però sobretot en el de Mehdi Meklat, un noi de la banlieue que, juntament amb un amic, va crear un blog en què escrivia sobre la divisió de la societat francesa i altres temes amb sentit comú i de manera molt bella. També va publicar dos llibres i quan va aparèixer el segon van sortir a la llum els tuits d'odi que havia fet en el passat. Em resultava incomprensible que totes aquelles idees convisquessin al mateix cap, no me'n sabia avenir.

¿És per això que va voler fer la pel·lícula?

— Sempre que faig una pel·lícula és perquè tinc una pregunta. No és que la vulgui respondre amb la pel·lícula; en aquest cas, de fet, no crec que es pugui. Però sí que vull mirar-ho tot més a prop per mirar d'entendre-ho. I també em semblava que les idees i paraules no podien explicar l'esquizofrènia del personatge, però que potser una pel·lícula sí.

Tan difícil com entendre l'actitud del protagonista resulta de vegades la violència amb què el seu entorn li gira l'esquena de sobte.

— Cadascú té les seves raons. És evident que hi ha una hipocresia general. Ja li diu el Karim al seu editor: “Però si tu ja ho sabies i t'agradava; fins i tot em feies retuit!” En altres casos, els motius són més complexos. Els amics parisencs han fet el mateix recorregut que el Karim, també són fills de la immigració que treballen en feines creatives i tenen por de ser assimilats a ell. Quan veuen que les coses li van malament, marquen distàncies. El rebuig dels amics del barri té a veure amb la certesa que allò que fa el Karim els repercutirà: sempre que algú del barri fa una cosa malament, tothom ho acaba pagant, perquè la resta del món no distingeix entre ells, des de fora tots són la mateixa cosa. I no es volen enfonsar amb el Karim.

Fotograma d''Arthur Rambo'

Em venen al cap les imatges de dones rapades al final de la Segona Guerra Mundial i els linxaments dels col·laboracionistes. ¿França és una nació inclinada al linxament?

— És cert que ens encanta discutir i ens costa acceptar la opinions amb les quals no estem d'acord. A França tendim a no considerar les persones que no comparteixen les nostres opinions, a negar la seva existència. No sé si això ens passa més que a altres països. Però em sembla que la violència neix de les xarxes socials, on pots insultar a qualsevol amb frases hiperviolentes que mai t'atreviries a dir en persona. Potser perquè internet és una abstracció o perquè l'anonimat fa que, d'alguna manera, no existeixis com a subjecte.

Les xarxes socials estan substituint els mitjans de comunicació. Li preocupa?

— Sí. Per a molta gent, l'única forma d'informació és internet i hi ha molta desconfiança cap a les fonts d'informació tradicionals, que es perceben com a oficialistes. Com que a Twitter hi ha milions de veus i es pot dir qualsevol cosa, tothom hi trobarà el que vol sentir. Però això és el contrari de la informació i les notícies que s'hi propaguen sovint són falses. En un diari, unes posicions són qüestionades per unes altres, hi ha un espai per a la reflexió més ampli que un tuit. La complexitat del nostre món mereix més de 280 caràcters. M'aterra la desaparició de la premsa escrita i la desconfiança que inspira en la gent.

A Espanya, diversos rapers han sigut condemnats per escriure tuits i cançons amb insults a personalitats públiques. ¿Creu que s'hauria de limitar d'alguna manera aquestes expressions?

— Jo estic a favor de la llibertat d'expressió total. Però cadascú ha de respondre a una moral. Prohibir no serveix de res. És qüestió de maduresa. De jove acostumes a ser més violent i et falta distància per trobar l'equilibri, però a poc a poc vas entenent la complexitat del món. En qualsevol cas, una cosa és escriure una cosa perquè sí i una altra que ho faci un artista com a denúncia. Quan el Karim escriu els seus llibres és un artista que pensa en les paraules, però quan escriu un tuit és només una provocació.

stats