Álvaro Pascual Bauzà: “Ara tothom es vol fer tatuatges, però que no es vegin”

PalmaÁlvaro Pascual Bauzà (Palma, 1984) va partir a Barcelona amb 18 anys per estudiar art. Llavors, mitja Palma ja el coneixia com Álvaro Llorar, pels ulls gegants que pintava pels racons de Ciutat. Surat per la seva mare, els primers anys de vida els passà al carrer de Blanquerna. Va estudiar al col·legi Lluís Vives, però mai no hi va acabar d’encaixar. El seu gust pel metal i moure’s per la plaça del Tub varen abocar-lo a l’art urbà. A Barcelona va tirar-se de cap al tatuatge. Amb l’agulla ha recorregut mig món i s’ha convertit en un referent aquí i fora. Després de més de 15 anys vivint lluny, va tornar a l’illa. Fa uns anys va obrir l’estudi Camouflage, juntament amb Néstor Manzanares, des d’on reivindica el tatuatge com un art dinàmic i underground, un compromís amb una contracultura que, en els darrers anys, s’ha diluït a mesura que es popularitzava.  

És al seu estudi on quedam per conversar, a banda i banda de la taula de feina, plagada de papers, pinzells i tota mena d’estris per dibuixar. Álvaro Pascual, sempre que no tatua, és allà, fent esbossos, provant…

Eres molt jove quan vares començar a pintar grafits, però ja llavors tenies una identitat molt forta i personal. Com t’hi vares iniciar?

— Em vaig ficar en el grafit quan vaig començar a estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis. Abans havia anat al col·legi Lluís Vives, però mai no hi vaig acabar d’encaixar. Vivia a un cinquè sense ascensor i provenia d’una altra classe social. Jo escoltava metal i la resta de la classe anava amb Polo Ralph Lauren. Va ser a la plaça del Tub que vaig entrar en contacte amb gent que ja pintava. A mi, des de petit sempre m’havia estirat molt tot allò gràfic, supòs que per la música. El primer grafit que vaig fer va ser a Pollença, a una pista de tennis abandonada. M’hi va acompanyar ma mare. Em comprava pots i m’hi acompanyava! Llavors va ser quan vaig entrar a DPS Crew. Jo tenia el grafit ficat al cap, i la meva idea era anar a Barcelona per pintar. En aquells anys, Barcelona era un paradís per al grafit.

Vares formar part d’aquella generació que basculava entre l’estil clàssic i l’art urbà.

— Sí, abans hi havia hagut gent com Ovas, Nase… En els darrers anys, en el Lluís Vives va entrar-hi de professor Jordi Pallarés. Amb ell vaig començar a fer exposicions, alguna col·lectiva a la Ferran Cano… Després vàrem crear el col·lectiu FUZK amb gent com Tià Mas o Llorenç Balaguer. En aquells anys hi havia molt de moviment. Es començaven a popularitzar els stencils, Gato i Matxin de Phogo eren per aquí… Eren els anys en què l’art urbà es va convertir en una altra cosa, però encara era vandàlic i canyer.

Com va ser la transició del grafit al tatuatge?

— Jo sempre m’havia sentit atret pel tatuatge. El primer tatuatge que em vaig fer va ser amb Bujía. Devia tenir 16 anys. Hi ha molts de tatuadors ficats en el grafit, sempre hi ha hagut molta relació. A Barcelona vaig començar a tatuar-me a LTW, vaig conèixer Tomàs Garcia, Brujo, Keko Buenavista, moltíssima gent. Després vaig començar a l’escola Joso, i allà hi estudiàvem alguns dels tatuadors de LTW. Vaig coincidir-hi amb el Manu, de l’estudi El Brazo Derecho, que va ser qui em va donar la primera feina. Era un lloc molt de barri, en una zona un poc perillosa, plena d’skinheads i ionquis, molt guai. Hi vaig estar devers cinc anys i hi vaig aprendre moltíssim.

Hi ha molts de mites sobre com aprendre a tatuar, allò de la pell de porc i altres. Com ho vares fer tu?

— Jo el de la pell de porc m’ho vaig botar: mai no em varen faltar col·legues! [riu]. Els meus amics em varen amenaçar: o et compres tu les màquines o te les compram nosaltres. Però jo al principi no volia tatuar. M’encantava, però em feia molt de respecte. Quan algú et dona la seva pell, posa el seu cos en les teves mans, t’ho has de prendre seriosament.

Amb el grafit saps que tard o d’hora algú hi pintarà a sobre o ho esborraran. Amb el tatuatge, com ets sents quan veus algú sortir per la porta amb una peça teva?

— Molt feliç. És increïble veure’ls partir amb l’eufòria d’haver-se tatuat. Amb els anys acabes tenint molta complicitat amb alguns clients, a força de veure’ls patir i sagnar. Crees vincles.

De nou, duus molts anys, però hi ha certa coherència en el teu estil des dels inicis.

— A mi, el que sempre m’ha encantat és la potència del tatuatge: que sigui molt visual. La violència i dinamisme, que és una cosa molt dels 90. Llavors era una contracultura. Ara és un ornament decoratiu. A mi sempre m’ha agradat que els tatuatges tinguin un impacte, que es vegin. En tots els estils, facis tradicional o japonès. No té a veure amb la tècnica. Ho pots fer millor o pitjor, però que sempre tinguin caràcter. Diria que el mateix val per l’art en general.

S’ha perdut el caràcter en el tatuatge?

— S’ha convertit en un complement de moda. La gent entra per la porta i ja et ve amb una referència molt acotada perquè vol el que duu la resta de gent. Abans igual venien i et deien “vull una flor” per aquest motiu o per això altre i tu tenies més llibertat per crear. No hi havia la saturació que ha vingut amb Instagram i Pinterest. Cadascú ha de dur el que li agradi, clar, però ara tothom es vol fer tatuatges, però que no es vegin.

En els darrers anys tu has primat els projectes grans.

— M’he tirat molts anys intentant apostar per això. Quan vaig tornar a Mallorca estava un poc acollonat perquè volia tirar cap allà, fer projectes grans que impliquen un compromís, body suits, esquenes completes… I no ho tenia gens clar. No veia un mercat a Mallorca. I ara, de sobte, sí que ha sortit. Hi ha molta gent de fora que flipa. Alguns amics parlen de Mallorca com el San Francisco d’Espanya.

Què diferencia el Camouflage d’altres estudis de tatuatge?

— Diria que una aposta més cultural. Les publicacions, les exposicions… Volem que no es limiti a ser un estudi on tatuar-se, sinó que des d’aquí es doni a conèixer la cultura que hi ha al voltant. Darrere d’això hi ha més coses.

Aquí, de fet, diria que l’epicentre no són les lliteres ni les màquines, sinó la taula de dibuix.

— Sempre som aquí. És una cosa que s’ha perdut en els estudis. La gent ja no dibuixa en paper, ja no es crea obra gràfica. Es fa tot en tauletes, però a mi em sembla que deixar un esbós és una manera de mantenir la tradició. I això que tampoc és que aquí siguem molt tradicionals, però sí que ens agrada mantenir els processos creatius. Compartir l’estudi, que es faci pinya, retroalimentar-nos els uns als altres. Sobretot el Néstor i jo, si no estam tatuant, dibuixam. Som uns malalts. Estam posseïts.