Maria Jaume: "Ara estic molt còmoda provant coses sense estar fermada a res"

PalmaUna de les fites cinematogràfiques per a tota persona mínimament romàntica nascuda a finals dels anys 80 i principis dels 90, la més que memorable (500) days of summer, començava amb una advertència. “Aquesta és una història d’un al·lot que coneix una al·lota”, hi deien, “però hauríeu de saber que aquesta no és, en cap cas, una història d’amor”. És possible que un enunciat similar fos adient pel nou senzill de la mallorquina Maria Jaume, Lo que romp es coret: basta el primer mig minut per adonar-se que aquesta és una cançó de dues persones que haurien de deixar una relació però que no és, en cap cas, una cançó de desamor. 

Amb una melodia que és com una llepolia i una lletra concisa i punyent, Maria Jaume fica el dit al crui dels cors que han estat romputs mentre en convida els propietaris a ballar. “M’agrada aquesta sensació d’estar cantant una cançó, de gaudir-ne molt i de sobte haver d’aturar per demanar-te què és exactament això que estàs cantant”, explica, “i volia fer això: una lletra que tingués pes i que digués coses que punxin una mica i alhora llevar-ne ferro, que s’expliqui d’una manera molt més lluminosa”. 

L’estil continua, i, de fet, va una mica més enllà, amb la línia que proposava al seu segon disc, Voltes i voltes, aparegut ara fa un any. “A cada disc i a cada cançó que faig intent avançar una mica”, assegura. “Tenc por de quedar-me estancada tot i que crec que és molt poc probable que em passi: m’avorreixen les coses que ja he fet i sempre cerc estímuls nous”. És per això que, reconeix, no sap si aquest senzill formarà part d’un futur tercer disc que, ara per ara, no s’ha començat a gestar. “Evidentment que arribarà el disc, hi he començat a pensar, però ara tenc ganes de jugar tant com pugui, de fer allò que em ve de gust i anar provant per veure cap on ha d’anar el disc”, assegura. El que sí que té clar és que a l’hora de fer-lo hi cercarà, com ha fet fins ara en els seus treballs discogràfics, la coherència. “Vull que tot tingui un significat, no vull que sigui només un recopilatori de cançons”, explica. I és que cercar la coherència en un disc no és incompatible amb no posar-se límits a l’hora d’experimentar: potser fins i tot sigui sa. “Ara estic molt còmoda, provant coses sense estar fermada a res, però quan ve l’hora de treure un disc hi ha més pressió”, afirma i tot d’una afegeix que és “la pressió que em pos jo mateixa, no és que ningú em digui res”. 

Tanmateix, però, encara hi ha un darrer advertiment a fer. Si bé la mateixa Maria Jaume sap d’on venen les etiquetes amb què molts la van encasellar al començament –"jo anava amb la meva acústica, tota sola, i entrava dins aquesta cosa més melancòlica i trista"– i malgrat que d'això encara en quedin influències i substrats –"encara faig cançons que són més folk, més a pèl amb guitarra i veu"–, té ben clar que ha arribat l’hora de deixar enrere aquelles etiquetes inicials. Podríem dir, idò, que aquesta és la història d’una al·lota que fa les cançons que li fa ganes fer, però que aquesta no és només la història d’una “jove cantautora mallorquina”. En cap cas.