Òpera

Aquesta 'Turandot' de Núria Espert es «òpera en majúscules, de la dimensió de 'Ben-Hur'»

Bárbara Lluch signa la reposició al Liceu de la producció que va dirigir la seva àvia el 1999

3 min
Bárbara Lluch, Martin Muehle, Elena Pankratova, Alondra de la Parra i Víctor Garcia de Gomar amb un element escènic de l'òpera 'Turandot' al Liceu

Barcelona"Això és òpera en majúscules, de la dimensió de Ben-Hur!", exclama la directora escènica Bárbara Lluch, neta de Núria Espert. Parla de la producció de Turandot, l'última òpera de Puccini, que torna al Liceu el 26 de novembre i de la qual es faran 15 funcions fins al 16 de desembre, sota la batuta de la mexicana Alondra de la Parra onze vespres i de la del gallec Diego García Rodríguez quatre, i amb un repartiment que inclou Elena Pankratova i Ekaterina Semenchuk com a Turandot, Michael Fabiano i Martin Muehle com a Calaf, i Vannina Santoni, Marta Mathéu, Adriana González i Maria Agresta com a Liù.

"Hi ha involucrada molta gent, més de 250 persones, i té una gran escenografia", insisteix Lluch, que entoma el repte de signar la reposició del muntatge que la seva àvia va dirigir el 1999 i amb el qual es va reinaugurar el Liceu després de l'incendi del 1994. Tot plegat, al servei de la història de la princesa xinesa que només es casarà amb l'home que resolgui tres enigmes; i pobre de qui no els encerti, perquè serà decapitat. Però sobretot al servei de la partitura d'un Puccini "molt a prop de Ravel, Debussy i el jazz" i amb "un cor sempre efervescent, amb una emoció extrema", tal com explica De la Parra, que després de dirigir a L'Auditori i el Palau de la Música s'estrena al fossat del Liceu.

"El muntatge és un vell amic de la casa molt estimat pel públic", constata el director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, responsable d'una temporada en què l'estrena europea d'Antony & Cleopatra de John Adams dona pas a un dels grans títols del repertori operístic. Estrenat a la Scala de Milà el 1926, dos anys després de la mort de Puccini, Turandot va arribar a Barcelona a finals del 1928, i des d'aleshores se n'han fet 86 representacions al teatre de la rambla; les últimes, les de la producció hi tech de Franc Aleu la tardor calenta del 2019. De fet, la Turandot de Núria Espert, gegantina, "tradicional i amb cartó-pedra luxós", segons paraules del crític de l'ARA Jaume Radigales, és formalment als antípodes de la d'Aleu, tot i que fa 25 anys l'actriu i directora va prendre una decisió molt agosarada: canviar el final i fer que Turandot se suïcidés, seguint el destí d'altres heroïnes suïcides de Puccini com Suor Angelica, Madama Butterfly i Tosca.

"L'àvia, com a superfeminista, va set molt valenta i no veia una dona com Turandot cedint la seva independència, perquè no la imaginava feliç casada i cuinant", recorda Lluch. Ara, però, neta i àvia han decidit desfer el camí: "N'hem parlat molt i hem canviat el final. Ho ha dit ella", precisa per evitar el titular "la neta li canvia el final a l'Espert". Hi ha altres modificacions respecte a la producció del 1999. Es tracta, diu Lluch, de "treure-li les teranyines", perquè "25 anys són molts anys en teatre". Per exemple, s'esmena l'excés de frontalitat dels cantants que "trencava la quarta paret", i es canvien elements de vestuari i attrezzo, com ara perruques i figurants amb el cos despullat. "Són coses que ara molestarien el públic, i volem evitar distreure els espectadors de la connexió que han de tenir amb l'obra i els personatges –argumenta Lluch–. Calixto Bieito és un dels meus directors preferits, però aquesta Turandot no és Bieito. En les seves produccions veure un cos nu no és estrany, però aquí reproduïm un Pequín tradicional".

El poder d'Elena Pankratova

Un dels al·licients d'aquesta Turandot és el retorn al Liceu de la soprano russa Elena Pankratova, només sis mesos després de la seva antològica exhibició a Parsifal. A més a més, hi torna amb un paper que ha interpretat en una quinzena de produccions diferents, entre les quals la de l'any passat a Berlín amb direcció musical de Zubin Mehta. "La història de Turandot es pot explicar de moltes maneres, però ha de ser creïble i comprensible per al públic, i commovedora", diu Pankratova, sobre una faula de crueltat que persegueix la redempció a través de l'amor.

També repeteix aquest any al Liceu el tenor nord-americà Michael Fabiano, que a l'abril va ser Des Grieux a Manon, i a l'abril Cavaradossi a Tosca, on va compartir protagonisme amb la italiana Maria Agresta, una de les quatre Liù de Turandot. Com Pankratova, el tenor brasiler Martin Muehle, Calaf en el segon repartiment, també hi té la mà trencada, amb Turandot: només en els últims dotze mesos ha cantat en cinc produccions diferents de l'òpera de Puccini. "Ha sigut un any molt feliç", admet. En canvi, Alondra de la Parra s'enfronta per primera vegada a aquesta partitura, i agraeix el bon ambient de feina que s'ha generat al Liceu. "No he topat amb cap ego, en aquesta producció, i això és una novetat en aquest gremi. Estem entrant en una nova època de lideratges on mana la col·laboració en comptes de la por", diu De la Parra obrint de bat a bat la porta de la fi dels lideratges despòtics.

Pantalles de subtitulació

El Liceu està renovant el sistema de les pantalles de subtitulació disponibles a la majoria de les butaques del teatre i les pantalles d'imatge. Mentre es realitza la renovació completa, s'ha ampliat la pantalla sobre la boca de l'escenari amb subtítols en català, castellà i anglès, de manera provisional, per facilitar el seguiment adequat de les òperes.

stats