Música
Cultura 12/05/2023

Renaldo & Clara: "Aquest disc té algunes de les lletres més dures que he fet mai"

Clara Viñals, música. Publica el disc 'La boca aigua'

6 min
Clara Vinyals (Renaldo & Clara) en una imatge promocional.

BarcelonaClara Viñals (Lleida, 1990) va reinventar el projecte Renaldo & Clara amb el disc L'amor fa calor (2020). De sobte aquell pop compromès amb la contenció s'obria a ritmes que es podien ballar. Tot plegat brillava més, alhora que oferia un contrast sovint salvatge amb les lletres. El disc nou, La boca aigua (Primavera Labels, 2023), amplifica aquelles virtuts i aporta una molt recomanable col·lecció de cançons, algunes de les quals remenen temàtiques terribles.

¿La bona rebuda que van tenir les sonoritats del disc L’amor fa calor t'ha donat confiança per tirar pel dret i anar cap a La boca aigua?

— Sí, moltíssim. L’amor fa calor és molt el que em venia de gust fer llavors, i veure que allò amb què em sentia tan còmoda li agradava a la gent, em va donar confiança. La boca aigua és un disc bastant continuista perquè notava que tenia més coses a dir encara en aquest camí.

Quan dius coses a dir et refereixes al discurs musical més que a les lletres?

— Sí, però a les lletres també. Al principi em feia molta impressió fer moltes rimes perquè creia que la gent pensaria que només dic el que dic perquè rima i no perquè ho vull dir de veritat. Amb el temps se m'han tret moltíssims prejudicis en aquest sentit i ara, per exemple, m'atreviria a fer una cançó en què totes les paraules rimessin i em quedaria tan ampla. He guanyat molta confiança en tots els sentits.

Pel que fa al discurs musical tinc la sensació que cada cop més ets una artista que podries estar sonant en un club, però també cantant en un capvespre no sé si romàntic o apocalíptic.

— La veritat és que sí. Per exemple, aquest últim disc, si alguna cosa té d'evolució respecte a l'anterior, és que rítmicament hi ha sonoritats que van fins a l'UK garage i el funk carioca. Potser hi ha una mica més d'experimentació amb alguns ritmes. Per tant, té cert sentit això que dius. Sí, hi estic d'acord.

Tot i que hi ha un salt generacional, ¿creus que el context català actual ajuda la teva proposta? Ara mateix gent com els Ginestà o la Julieta, tot i que venen d’altres àmbits musicals, fan una proposta musical no tan diferent de la teva.

— Sí, i tant que ajuda. Per començar, ajuda que hi hagi més varietat de grups, en general. A Catalunya, només pel fet que alguna cosa sigui el primer cop que es fa en català ja té un interès, que també ho trobo bé, perquè al final, d'això va: que tothom faci de tot amb la normalitat més absoluta. I crec que això està passant bastant. Ho veig en gent més jove que jo, i m'agrada molt aquesta sensació de veure que hi ha molta gent que està fent el que li ve de gust i amb sonoritats que no s’havien fet anar fins ara. Això ajuda la gent a treure certs prejudicis. Pensa que encara ara hi ha gent que em diu: "Ah, és que jo no escolto música en català". Aquest comentari és absurd. Hi ha infinitat de grups, no cal que t'agradin tots els grups que canten en català, però és bo que n'hi hagi i que cada vegada s'atreveixin a fer més coses, perquè així al final tothom és referent d'algú altre, i això és bo.

Continuant amb el discurs musical. Una cançó com Globus sembla que estigui feta per triomfar: amb el groove del començament, el xiulet...

— Aquesta és de les primeres cançons que vaig fer després del disc anterior. Abans mai cantava fent servir una mètrica ràpida. Ho vaig començar a fer amb la cançó de L’amor fa calor, tot i que és més lenta que Globus. Em venia de gust fer una cosa mig parlada, però més ràpid. M'agradava molt el rotllo aquest hip-hoper. I va ser més això, però no ho pensava gens, que anés a agradar, especialment.

Està funcionant, però.

— Sí, sí. Jo encantadíssima, però em costa tenir la visió aquesta de saber què agradarà més o menys.

El que sí que tens molt clar és que t'agrada molt el contrast. És a dir, combines músiques que aparentment et porten a un sentiment de felicitat amb unes lletres que a vegades són tot el contrari. Tu mateixa dius que ets capaç de fer lletres molt cruels.

— Sí, i aquí més que mai. Aquest disc té algunes de les lletres més dures que he fet mai. La de la cançó La palma, fins i tot la de S’està millor al carrer, que quan la feia, pensava en una cosa bastant més dramàtica de com veig que la gent s'ho està prenent; que ja em sembla bé, eh? No vull amargar la gent, ni de bon tros. Però sí, m'agrada aquest contrast. Ve una mica fruit de buscar el límit, de dir: "Fins a quin moment la gent s'adonarà que estic dient una cosa molt fumuda?" A vegades penso: "¿De debò aquesta gent està escoltant el que estic dient?" M'enrecordo fa anys que remarcaven molt això de la veu dolça, i em feia molta ràbia. Sí, és una veu dolça, però és que és la meva veu. És una cosa contra la qual no puc lluitar, és el que hi ha. Tenia la sensació que només es quedaven en la superfície del que sona, però que no escoltaven el que dic. Ara a vegades la utilitzo com una arma de doble tall, com dient: "A veure fins a quin punt puc anar dient coses sense que la gent no se n'adoni".

Temàticament, el disc fa una progressió terrible. "Jo et tinc a tu i tu em tens farta", dius a S’està millor al carrer, i al final del disc, a La palma, cantes: "Només vull deixar d’estar espantada / per si li queda més mal per fer encara". Sembla que descriguis el procés d’un maltractament.

— Exacte, és que aquestes dues cançons van anar molt seguides i, sí, parlen bastant del mateix. També t’he de dir que a vegades a mi em fa una mica d'impressió veure que m'atreveixo a dir segons quines coses a les cançons. Però també m'agrada perquè té un punt terapèutic. Sempre pensava: "Faig cançons perquè m'agrada molt fer cançons". Però quan portes tants anys fent cançons t'adones que hi ha coses que et passen que l'única manera de treure-les o d'expressar-les és fent cançons. I alhora això també et permet dir el que vols. Ningú et demana explicacions després de fer una cançó. O almenys a mi, per sort, ningú me'n demana. Llavors és com que canto coses que no dic a la vida real, o que no explico.

¿Creus que es pot interpretar que aquestes dues cançons estan parlant de tu?

— No m'ho plantejo. És a dir, no sé què pensa la gent quan escolta les cançons.

T'ho dic perquè tens un vers molt demolidor: "Només vull deixar d'estar espantada".

— Sí, a veure, estic parlant de mi en aquesta cançó, però no sé si la gent quan l'escolta pensa en mi, en ella mateixa o en algú en abstracte; això no ho sé.

¿No ha vingut ningú a demanar-te si necessites ajuda arran d’escoltar la cançó?

— No. Bé, els meus amics i la gent que potser sabien més de què estava parlant ja sabien de què estava parlant, i ha sigut com uau! Però tampoc m'agrada donar detalls ni parlar-ne més del que ja he dit a la cançó.

Ho entenc perfectament. ¿Em permetràs que et demani quina és la teva cançó d’amor o de desamor preferida?

— Una cançó de desamor que em flipa molt és Katy song, de Red House Painters, que és una de les meves cançons tristes favorites.

Ara que comences la gira, ¿tens la sensació que hi ha una sobreoferta i que això està afectant projectes com el teu?

— En quin sentit ho dius?

De sobte es creen encara més festivals, creixen els caixets dels grups principals i això fa que es retalli el pressupost dedicat als grups mitjans o petits.

— No ho sé. No ho he notat tant en els festivals, perquè en el cas de Renaldo & Clara que hi hagi més festivals o més cicles a tot Catalunya, que és on toco sobretot, em pot beneficiar perquè són més opcions de tocar. Sí que passa que quan triomfa un programa de tele llavors tothom escolta els artistes del programa. Crec que als grups més petits els perjudiquen més aquestes coses que surten com bolets que no que hi hagi més festivals.

stats