Lliure.- Sun&Sea és un espectacle on podem trobar més angles que en una estrella de vuit puntes, una circumstància que fa molt difícil enquadrar-lo, definir-lo, i, per descomptat, abastar-lo. Per començar i com a targeta de presentació, cal dir que va ser guardonat l’any 2019 a la Biennal d’Art de Venècia amb el Lleó d’Or i que les coes per entrar al pavelló de Lituània no s’acabaven mai. No era per a menys, Sun&Sea no és impressionant en el sentit estricte, però sens dubte et fa trontollar l’enteniment. Pot ser pel desgavell argumental, que no existeix tal com el tenim entès, i sobretot perquè tampoc no és una obra de teatre. Del que no hi ha dubte és que estam contemplant un autèntic espectacle, que fa impossible una definició que s’ajusti a tot el que veim, segurament ni la meitat del que succeeix allà baix. Allà baix hi podem veure un grup d’humans, de tot tipus, que, per la disposició del recinte, recorda com quan contemplam els animals dins un zoològic. L’escenari és una platja on podem trobar algunes parelles, de vells, d’homosexuals, de mitjana edat amb el seu fill, unes amigues jugant a cartes o dues bessones. Altres estan sols. Un fent ioga, l’altra prenent el sol, una dona fent calça, o nins jugant i anant d’una banda a l’altra… mentre van cantant, de tal manera que contextualitzen aquest món banal, innocent, inconscient, que va veient arribar la fi del món com si res.
Molt talent, transversal, tant en el llibret de Vaiva Grainytė com en la direcció de Rugilė Barzdžiukaitė o la direcció musical de Lina Lapelytė. També la posició de l’espectador juga a favor de la sobredosi d’originalitat, perquè es pot anar movent i fent fotografies a tots aquest éssers convencionals i despreocupats, convertits en criatures de fira. La música també juga un paper fonamental, amb el joc de no saber de seguida qui és el que canta, però el que marca el perquè de tot plegat és la lletra de les cançons, entre absurdes i apocalíptiques, que accentuen aquest vessant tan real i incomprensible alhora.
Comença amb un vol que anava a Portugal i va aterrar a Londres. Després una dona conta que el seu ex, un bon nedador, va morir ofegat al sud-est asiàtic. Un home feiner de mena està esgotat, però no pot deixar de treballar. Què dirien els seus companys… Un somni on un home que té un tumor cerebral, que li provoca un mal de cap insuportable, necessita menjar gambes per apaivagar el dolor… La platja és un femer, canta una altra. El filòsof elucubra sobre les excel·lències de menjar plàtan. El cor conta i canta la història d’un volcà que ha entrat en erupció en una illa farcida de turistes. Les bessones pronostiquen la desaparició del corall, dels taurons… però sempre els quedaran les 3D, i tot just després la dona gran demana al seu marit que li posi crema de protecció solar. Una follia. El món dins un mirall. Un bucle. La vida.
