Antonina Canyelles: “Escric més des de la commoció que no de l’emoció”

Antonina Canyelles (Palma, 1942) és poeta. Després d’autoeditar-se Quadern de conseqüències l’any1979 i Patchwork el 1980, amb il·lustacions d’Esperança Mestre, va obrir un llarg parèntesi que no es va trencar fins a la publicació de Piercing l’any 2005. Ara, Edicions 62 li ha publicat La duna i la cascada.

Sou una poeta de diccionari? D’ànima? O de l’ànima dels altres?

De diccionari, mai. Jo som molt jo mateixa. Tot i que no escric per a mi, no pens si això agradarà o no. El que mir és de vehicular bé el missatge i que sigui un llenguatge entenedor. He estat professora de català 37 anys. L’ àdhuc, el nogensmenys i totes aquestes coses no les hi posaria mai. De vegades em diuen que un dels atractius de la meva poesia és la simplicitat. I la simplicitat és molt difícil. Precisament és molt més fàcil per a un que controla un poc la llengua embolicar la troca o fer allò que diuen els francesos de pour epater, ‘per fer veure que’. D’altra banda, som molt xucladora de lectures, del que veig, d’unes coses que he sentit que em serveixen de punt de partida. La part externa m’atreu molt i m’aliment d’això. M’agrada escriure amb renou. No necessit silenci, ni un paisatge guapo... En aquest aspecte som molt urbana.

Com neix el vostre procés creatiu? El forçau? Us asseis amb el propòsit d’escriure? O un poeta sempre fa de poeta?

Això d’escriure és com una espècie de misteri. Per ventura tenc dos quilos de papers escrits, encara que després els hagi d’esqueixar, encara que l’endemà dematí quan ho vegi pensi: “Quin doiarro, si l’endemà em morís i trobassin aquesta botxor...”. De vegades em surten tres retxes, i les escric i les guard... i hi torn i em donen peu per acabar un poema. Però jo m’oblig a escriure, com un gimnasta que encara que no vagi a les olimpíades necessita moure els membres. He comprovat que si estic molt de temps sense escriure, després tenc com una espècie de call...

Dels bons pintors es diu sovint que el seu secret és saber mirar. També ho podem dir dels bons poetes?

Veure, mirar i contemplar. Sí. Has de saber mirar, perquè, si no, escriuríem disbarats.

Fons o forma? O fons i forma?

Hi ha poemes meus que només són forma. A mi m’agraden molt els surrealistes francesos. Quan tenia setze anys, la meva família em va posar a francès. I quan em deien: Desnos? Jo ja l’havia llegit. Baudelaire? Jo ja l’havia llegit. I ho trobava molt natural, perquè el meu professor de francès me’ls feia llegir. Ara veig tots aquests jovenets que pareix que han descobert Amèrica. D’altra banda, també em surten poemes que són purament estètics, que no signifiquen res. Una cosa que no som és una poeta confessional. No vol dir que no hi hagi trets que expliqui. Però no vaig explicant la meva vida. Ja m’he hagut de confessar molts d’anys a un confessionari el temps del “ nacionalcatolicismo ”. Els romàntics deien: “Poesia de la veritat”. Per què? La poesia és una expressió artística que pot ser tan absurda com vulguis, i tan abstracta com vulguis. Es tracta de saber-ho fer, i no vol dir que sempre hi arribis.

Teniu un cert gust per la poesia epigramàtica, pel vers breu i contundent. Fins i tot en els poemes més llargs també guardau una fiblada per al final.

Això és molt característic meu, també. La poesia ha de sorprendre i ha de sobtar. Jo sempre dic que escric més des de la commoció que no des de l’emoció. De les coses que m’emocionen no n’escriuré res... A mi em commocionen coses més de la vida de cada dia, coses més bastes. I sobre el final dels poemes... és com si tancàs el calaix i rodàs clau, com si digués, ara està ben acabat, amb una frenada seca. Surt així, espontàniament. Una de les coses curioses que m’ha dit molta de gent és que sempre he escrit igual.

Quina diferència feis entre l’emoció i la commoció?

La commoció és un sotrac més fort. L’emoció és més dolça i queda més escampada, et pot durar. La commoció és efímera, és com un xoc entre dos cotxes. En canvi, és més propi de l’emoció la contemplació, la intel·lectualització d’allò que has vist, elaborar-ho...

Tot i que hi ha algunes gotes de dolçor, la vostra poesia exhala aspresa, agror... Hi estau d’acord?

Hi ha un sentiment de ràbia. Si pogués pegar cops de puny, els pegaria, perquè estic enfadada, vitalment enfadada. M’esperava una vida d’una manera i he vist que era d’una altra. Pensava que el món era una altra cosa. Tenc molts d’anys i n’he passades de tot color. També hi ha la intenció d’espolsar un poc el que llegesc.

Cercau transcendir enllà del temps a través de l’obra?

N’hi ha un, i no et dic qui és, que diu: “Jo escric per ser immortal”. Jo escric per avui. Aquesta projecció no m’ha passat ni en broma pel cap. La transcendència ja la rep el qui llegeix el poema, no té per què quedar en paper. Què som nosaltres, a part de carn i ossos? Tot el que hem llegit i tot el que hem menjat. Tot el que hem sofrit. Jo crec en la immediatesa. A posta valor les persones no pels doblers ni les finques que tinguin, sinó pel que són capaços d’interioritzar de les coses que els envolten. Persones sensibles que honren el nom de ser humà. I jo, que ni crec en l’altra transcendència, com hauria de creure en aquesta?