Antoni Gaudí, mestre dels arquitectes punters de la Biennal d'Arquitectura de Venècia

VenèciaUna de les instal·lacions més sorprenents de la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2025 és La capella de l'elefant, de l'arquitecte tailandès Boonserm Premthada, que aquest dissabte ha rebut una menció especial en els guardons que atorga la biennal en cada edició. La capella consisteix en una successió d'arcs catenaris fets amb excrement d'elefant. Aquests arcs recorden estructures d'Antoni Gaudí coms les de les golfes de La Pedrera, i el que és més sorprèn és que Gaudí, entre centenars d'arquitectes de les últimes dècades, també és un dels creadors representats a l'exposició central. Ho està a través d'una recerca de l'arquitecte neozelandès Mark Burry, que considera Gaudí un precursor de "l'economia circular" a través de la "biomimètica", és a dir, l'estudi de les estructures dels sistemes biològics.

Burry presenta plànols d'alguns detalls de la Sagrada Família. "La basílica de la Sagrada Família va ocupar Gaudí durant quaranta-tres anys i demostra el seu pas d’arquitecte com a artista instintiu i pràctic a arquitecte amb un missatge traduïble. Entre els seus escrits emergeix un mètode de treball experimental i transmissible", diu Burry. "Per guiar la finalització de la basílica després de la seva mort, Gaudí va extreure les geometries hiperbòliques i helicoidals de la natura: un codi per fer avançar l’arquitectura a través de la intel·ligència natural i col·lectiva, responent a la crida actual per a un futur resilient i guiat per la natura", explica.

Gaudí també és el primer referent de la vintena d'estudis catalans que hi ha representats en diferents àmbits de la Biennal de Venècia. A la mateixa exposició central, l'arquitecte japonès Kengo Kuma no va dubtar a aturar-se a fer una becaina al pavelló sobre l'aigua de Benedetta Tagliabue, fet amb fusta i paper. Per a Tagliabue, estar en un estat de relaxació i "contemplació" no impedeix que el públic pugui prendre consciència dels problemes de l'escassetat d'aigua. "Es parla de l'aigua dels rius i dels mars, però no de tota l'aigua que està present en els objectes, que no es veu, però té un impacte brutal, o quan els productes viatgen d'un lloc a l'altre del món. I amb l'ús d'intel·ligència artificial, el consum d'aigua es multiplicarà", adverteix Tagliabue. Després de Venècia, està previst que el pavelló es pugui veure a la Roca Gallery de Barcelona coincidint amb la capitalitat mundial de l'arquitectura.

Aprofundir en els projectes d'habitatge

L'habitatge és el protagonista de dos projectes catalans més a l'Arsenale: el grup de recerca Rearq de la UPC, en col·laboració amb Sorigué, ha fet una passa endavant pel que fa als prototipus per regenerar habitatges de polígons que van exposar al Besòs i ara presenten aquest sistema, fruit d'un concurs organitzat per l'Ajuntament de Barcelona, aplicat a diferents zones de l'àrea metropolitana, entre les quals hi ha Ciutat Badia, Ciutat Meridiana, Montbau i Can Franquesa. "Hem volgut dissenyar un suport estructural obert, que pugui acollir diferents formes d'apropiació o d'ocupació", afirma l'arquitecta i professora de la UPC Sara Vima. "Això vol dir que en uns edificis es pot donar resposta a necessitats com la millora de l'accessibilitat, espais exteriors comunitaris o noves passeres, i en uns altres pot acollir ampliacions dels habitatges allà on siguin massa petits, col·locar-hi aïllament tèrmic o uns altres de renaturalització, segons l'orientació de cada façana", explica l'arquitecta. La innovació d'aquest projecte és l'ús que fan d'elements presents al mercat. El preu d'aplicar el sistema, uns 2.000 euros per metre quadrat, és avantatjós respecte als 2.500 euros de la mitjana.

D'una altra banda, Lluís Ortega i Julia Capomaggi han desvelat la instal·lació lumínica amb la qual mostren el potencial de la IA per crear infinites plantes d'habitatges a partir d'unes 2.500 propostes de concurs d'habitatge públic. "Aquest projecte és una mena d'intel·ligència col·lectiva amb la qual l'arquitecte pot interactuar en una conversa amb aquests models, per poder pensar l'habitatge amb més potència", diuen Ortega i Capomaggi.

Els pescadors de la llacuna veneciana, els coeters de l'Ebre

A Venècia, Caterina Miralles dona més detalls de 0.5, la pel·lícula dividida amb dues pantalles amb la qual s'endinsa en les problemàtiques de la llacuna veneciana. Un dels protagonistes de la pel·lícula és un pescador que manté la tradició, més respectuosa amb el medi ambient, de pescar seguint el ritme de les marees. "Aquests pescadors, coneguts com a serejantes, representen un ensenyament per no forçar un ecosistema, sinó observar-lo i conviure amb ell, amb el bo i el dolent que això implica, perquè és una vida molt dura", afirma Miralles.

També té un caràcter ambiental el treball sobre les coeteres del Delta de l'Ebre que han fet José Luis de Vicente i Eva Franch. Es tracta de la primera proposta de la plataforma que acaben de crear, anomenada Fast, i és el primer projecte que presenta De Vicente després d'anunciar que deixa la direcció del Museu del Disseny. Les coeteres són edificis per emmagatzemar la pirotècnia granífuga que es feia servir per combatre les calamarsades als arrossars. "Les coeteres representen el fet que a Catalunya, als anys 50, hi havia una cultura de pràctiques de modificació del temps, que és una cosa força al·lucinant, i de la qual estem tornant a parlar en l'era de la inestabilitat climàtica. És a dir, cada vegada més es pensa que no serà suficient reduir l'emissió de diòxid de carboni i que necessitarem intervencions més radicals en el sistema climàtic", adverteix el comissari. "Però ara, el model de geoenginyeria que es planteja és molt vertical, no tenim un model de governança entre països, i es tracta d'invertir-ho: pensar pràctiques vernaculars de modificació del temps atmosfèric, que ha sigut una geoenginyeria popular vernacular molt més arrelada i molt més situada en el context". Una de les propostes que fan De Vicente i Franch per reutilitzar les coeteres és convertir-les en observatoris climatològics ciutadans.

La recerca sobre la fusta i la terra

Al pavelló espanyol, la representació catalana va més enllà de deu de les setze obres protagonistes: a les sales que envolten l'espai central, Daniel Ibáñez, membre de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya, i Carla Ferrer han desenvolupat una recerca sobre la fusta com a material de construcció. Així mateix, Carles Oliver i David Mayol n'han fet una sobre la reducció d'emissions, i Anna i Eugeni Bach una altra sobre els oficis. Aquesta última està centrada en l'ús de terra compactada, l'argila i el gres, representats, respectivament, per Fetdeterra, la rajoleria Quintana i Ceràmica Cumella. "A Catalunya ens hem salvat pels pèls, mentre que en altres països europeus han fet tard", adverteix Eugeni Bach. "Ens hem polit el 99,9% dels oficis, però els que ens queden són molt preuats. Tot i així, a fora ens tenen una certa enveja en veure el que podem fer", explica Bach. "A Catalunya tenim molt embeguda la idea de fer servir materials locals i sabem veure-hi un valor afegit", subratlla.

A més, els arquitectes catalans també deixen empremta fora de Catalunya: el pavelló d'Albània inclou dins el seu afany de transformació arquitectònica i urbanística projectes dels estudis arquitectura G, Barozzi Veiga, Benedetta Tagliabue - EMBT, Bofill Taller d'Arquitectura, Toni Gironès i RCR. Així mateix, l'estudi Maio forma part de l'equip internacional que s'ha emportat una altra menció especial aquest dissabte per la seva feina al pavelló del Vaticà. I al pavelló d'Itàlia es pot veure el projecte de l'estudi Garcés Bonet De Seta d'una escenografia per a l'òpera Norma al festival d'òpera de Macerata.