Cinema
Cultura 21/01/2022

Amos Gitai: "L'assassinat de Yitzhak Rabin és la gran oportunitat perduda del conflicte israelià"

5 min
El director Amos Gitai a Barcelona

BarcelonaÉs el gran cineasta d'Israel, cronista de la seva història moderna i dels seus conflictes i ferides obertes. Amos Gitai (Tel Aviv, 1950), visita Barcelona per presentar la gran retrospectiva que li dedica la Filmoteca de Catalunya fins al 19 de febrer, i que recorre una obra rica formalment, fèrtil en idees i d'un humanisme militant.

Al seu primer documental, House, entrevistava els antics habitants palestins d'una casa i els jueus que hi van anar a viure després. Va ser rebuda amb indignació i la van prohibir a la televisió.

— Fa 40 anys, el nivell de consciència del conflicte era més baix que ara i els israelians no volien sentir a parlar dels palestins. Ara, palestins i israelians són més conscients els uns dels altres perquè el conflicte ha empitjorat. Saben que ni els uns ni els altres marxaran, i la pregunta és com es resoldrà tot plegat. Aleshores volien resoldre el problema fent desaparèixer la pel·lícula. No va funcionar, esclar. El conflicte no ha desaparegut, però la pel·lícula està viva i continua sent rellevant. Això em fa feliç com a cineasta i trist com a ciutadà.

Un míssil sirià va impactar en l'helicòpter en què vostè viatjava el 1973 durant la Guerra del Yom Kippur. Ha dit que parlar amb el director nord-americà Samuel Fuller va ser determinant per decidir-se a explicar l'experiència 27 anys després al film Kippur. Què li va dir Fuller?

— Fuller era una persona molt inspiradora perquè va saber conservar la independència com a cineasta. El vaig conèixer el 1992, quan vam treballar en una performance que em va encarregar un gran festival de teatre. Una nit vaig explicar-li les meves experiències durant la guerra i em va dir que n'hauria de fer una pel·lícula. Jo no sabia com fer cinema bèl·lic, però ell deia que les pel·lícules de guerra estan plenes de mentides perquè els directors no han conegut la guerra. Em va dir que, si no sabia què fer, tirés dels meus records i els recreés. Així que vaig començar a preparar la pel·lícula i vaig seguir el seu consell.

Ha dedicat una pel·lícula, una obra de teatre i una exposició a l'assassinat de Yitzhak Rabin. ¿És l'esdeveniment més important de la història recent d'Israel?

— També he publicat un llibre sobre l'assassinat de Rabin, amb tots els meus arxius sobre el crim. Coneixia bé el personatge i el context perquè vaig dirigir quatre documentals per a la cadena Arte sobre les negociacions entre Israel i Palestina. L'assassinat de Rabin representa la gran oportunitat perduda per resoldre el conflicte. La història d'Israel seria diferent si ell continués viu. El cinema no és només espectacle. Jo entenc el meu treball com un servei cívic a la societat, una forma de parlar sobre els problemes de la societat i conscienciar-la. I ho intento fer a través de pel·lícules, exposicions o teatre.

L'assassinat de Rabin va donar pas a 25 anys quasi ininterromputs de govern de la dreta a Israel. Com valora la sortida de Netanyahu del poder i l'actual govern de coalició? Podria ser una empenta per al procés de pau?

— És positiu que hi hagi una certa alternança al poder, però no crec que tornem a una situació com la que teníem abans de l'assassinat de Rabin. Avui dia cal ser molt prudent a l'hora de valorar les notícies polítiques, fins i tot les bones. L'escenari polític global és molt preocupant, amb polítics com Donald Trump i l'ascens de l'antisemitisme a Hongria o el retorn del franquisme a Espanya.

Quin paper ha de jugar el cinema davant l'auge de l'extrema dreta?

— Canviar la mentalitat de la gent és un procés llarg i lent. El cinema ha de formar part del canvi, però no a través d'obres simplistes i propagandistes sinó profundes, que facin preguntes incòmodes sobre la societat. El cinema europeu s'ha tornat molt tímid, no trobo pel·lícules valentes que parlin del racisme o la immigració amb complexitat. La majoria ho fan de forma didàctica, molt preocupades per agradar al públic. Per sort, el planeta no el mouen només els diners, la cobdícia i les armes, sinó també les idees, així que hem de fer cinema d'idees.

La jove directora israeliana Hadas Ben Aroya comentava a l'ARA que ella sent la necessitat "quasi política" de no parlar mai al seu cinema del conflicte entre Israel i Palestina. L'entén?

— Sí. Tothom té dret a parlar del que vulgui, el conflicte continuarà tant si t'hi enfrontes com si l'ignores. Com a societat tenim una vivència col·lectiva del conflicte, però cada cineasta és un individu. Dirigir una bona comèdia és completament legítim, no té res de dolent. No som en un país soviètic on tothom ha d'anar en la mateixa direcció. Però cada vegada veig menys films que siguin profundament cívics. I ho dic en el sentit en què ho era el cinema de Rossellini, per exemple.

El 2009 va dirigir Jeanne Moreau en l'obra del Festival Grec La guerra dels fills de la llum contra els fills de les tenebres, i després també al cinema. Com va ser treballar amb ella?

— Increïble, era una actriu genial. He fet un munt de pel·lícules amb grans figures: Natalie Portman, Juliette Binoche, Rosamund Pike, Hanna Schygulla... Moreau va ser molt especial: era una actriu molt intel·ligent, molt aguda; li agradaven els reptes i fugia dels afalacs. Ens ho vam passar molt bé. Si li deies “que bé que ho fas, Jeanne” t'engegava a pastar; ella volia ser qüestionada i desafiada.

¿I això li agrada, en una intèrpret?

— M'agrada la gent independent. Els actors independents contribueixen al resultat de la pel·lícula i aporten idees que a tu no se t'acudirien. És el tipus de relació que tinc també amb la resta de l'equip.

Té formació d'arquitecte i és fill d'un gran arquitecte de la Bauhaus, Munio Weinraub Gitai. Com el va marcar, aquest fet, en la seva carrera cinematogràfica?

— Vaig estudiar arquitectura nou anys, així que et puc dissenyar una casa, si vols, tinc el diploma. També em vaig treure el doctorat a Berkeley, però com que ja dominava l'arquitectura vaig pensar en fer alguna cosa diferent. Ser arquitecte m'ha influenciat molt com a director: m'interessen molt el paisatge, els espais i el ritme. M'agrada molt traslladar el que sé d'arquitectura al cinema.

Una de les pel·lícules més atípiques de la seva carrera és el documental que va fer sobre el grup Eurythmics.

— Va ser una idea d'Eurythmics, ells em van venir a buscar al Festival de Londres i em van preguntar si volia anar al Japó a fer una pel·lícula amb ells. Jo no sabia qui eren, la veritat, però em va semblar interessant plantejar-ho com una trobada entre la seva música i els sons del Japó de músics contemporanis com Toru Takemitsu i Ryuichi Sakamoto. Va ser divertit. Ells tenien molts diners i em deien si volia 10 o 15 càmeres per rodar, però jo sempre responia que no, que amb una ja en tenia prou. Això sí, havia d'estar amb ells a l'escenari. I a Tòquio, una crítica va dir que el concert havia sigut magnífic però que era impossible veure Annie Lennox per culpa d'un càmera [riu].

stats