Observatori
Cultura 26/08/2023

Altstaedt, Arcangelo, Haydn

Una altra vetllada de gran i exquisit nivell al Festival de Pollença

3 min
Jonathan Cohen, Nicolás Altstaedt i Michael Gurevich a Pollença.

PalmaUna altra nit del Festival de Pollença farcida de noms propis que ja mai no oblidarem. Aquest podria ser un resum molt significatiu, però sens dubte insuficient, per fer-nos una petita idea d’un concert que en un primer moment podia semblar no gaire espectacular. Segurament era pel fet de tractar-se d’un programa que no es podria qualificar de grandiós, bàsicament per la seva condició de més o menys barroc, amb dos fills de Bach, Boccherini i Haydn, en la primera línia de noms i llinatges. Per una altra banda, Arcangelo, una ensemble molt versàtil en la seva estructura i que per a l’ocasió va comptar amb la presència sobre l’escenari de fins a quinze músics dirigits per Jonathan Cohen, que en lloc de batuta portava un clavecí a les mans. És un grup que habita l’elit i que ha passejat la seva música des de pel Musikverein i el Festival de Salzburg fins pel Carnegie Hall… Arribam al solista, el violoncel·lista, i també director, Nicolas Altstaedt, amb un instrument construït per Nicolas Lupot a París l’any 1821 i que l’han sentit i escoltat al Konzerthaus de Berlin, al de Viena, al Mozarteum de Salzburg i al Beethovenfest de Bonn, tan sols per citar alguns exemples significatius des que va debutar amb l’Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Gustavo Dudamel.

Dit això, queda clar que les expectatives d’una vetllada més, de gran i exquisit nivell, augmentaven exponencialment. I, un altre cop, per a molts no tan sols es compliren, sinó que es varen veure superades, sobretot quan Altstaedt va fer acte de presència en la seva primera intervenció. Ho va fer interpretant el Concert per a violoncel i orquestra en do major de Haydn, la partitura “miraculosament” recuperada després de dos-cents anys d'haver-se composta, d’entre el 1761 i el 1765 fins al 1961. Una peça juvenil, però amb tants elements i tan originals que ja figura entre les predilectes per part dels violoncel·listes de prestigi, i no poques i molt virtuoses qualitats. Haydn no tan sols donà protagonisme al solista, també oferí un gran ventall d’ocasions a l’orquestra, com un ritornello que fa esperar l’entrada del violoncel i amb la qual els Arcangelo varen fer palès el seu prestigi, categoria i talent. Quan el solista fa la seva primera intervenció, ja rubrica aquest moviment inicial amb una cadència que deixa estabornit un respectable que just aquí s’adona de les grans i indubtables proporcions de l’esdeveniment. Tot just després, el segon moviment, l’Adagio, amb el solista i únicament la secció de corda d’acompanyament, una deliciosa conjugació que serveix per afegir un altre nom a la llista de protagonistes rellevants com és el de Michael Gurevich, el concertino de la formació, que va fer menys silenciosa la seva difícil tasca del que és habitual i les seves virtuts lluïren de valent al llarg de tota la funció; i com una prova més, l’enorme execució dels violins a l’Allegro final.

Haydn també va ser el protagonista final, amb el qual la formació donava per conclòs el concert, amb la reconeguda Simfonia dels adeus, la que feia 45 del seu repertori i que va servir per fer saber al seu príncep que l’orquestra necessitava descans, per la qual cosa a l’Adagio final, rere una descomunal ruptura, feta a consciència, els músics van abandonant els seus seients fins que queden tan sols el concertino i un altre violí, que el dia de l’estrena era el mateix Haydn. Hi va haver bis, el segon moviment de la Simfonia núm. 13, de Haydn, és clar.

Però no havia estat tot, ni prop fer-hi. Les dues primeres peces que interpretaren ja donaven senyals suficients per adjectivar per la part alta de la taula, amb la Simfonia en mi bemoll major Wq 179, de Carl Philipp Emanuel Bach; la Simfonia en fa major, BR C2/Fk 67, de Wilhelm Friedemann Bach; de la mateixa manera que el Concert per a violoncel núm. 3 en sol major, G 480, de Luigi Boccherini, amb el qual s’inicià la segona part de la sonada. Tot plegat, un suculent tast de la transició entre el barroc i el romanticisme.

stats