Cinema
Cultura 29/05/2022

Albert Serra: “Tom Cruise i jo tenim la mateixa ètica: oferir-li el millor a l'espectador”

Cineasta, presenta 'Pacifiction' al Festival de Canes

5 min
Albert Serra

Enviat especial a CanesUnes hores abans d'anunciar-se el palmarès del Festival de Canes, Albert Serra no es mostrava gens preocupat per la possibilitat de guanyar un premi amb Pacifiction, que ha competit per la Palma d'Or. “Aquestes coses no són rellevants. La maman et la putain va guanyar el Gran Premi del Jurat el 1973 però si ara mires aquell palmarès, tret de La maman et la putain no coneixes ningú! La Palma d'Or se la va endur una pel·lícula de què ningú s'enrecorda [L'equívoc, d'Alan Bridges] ex aequo amb L'espantaocells de Jerry Schatzberg, aquella tan dolenta amb Gene Hackman i Al Pacino. Coses així t'ajuden a posar en perspectiva el que significa un premi”.

Sempre havies ambientat el teu cinema en el passat. Què t'empeny a portar-lo al present amb Pacifiction?

— Canviar, simplement. M'avorria del que feia abans i la gent m'ho demanava. Ja ho havia assajat una mica en la instal·lació que vaig fer per a la Biennal de Venècia, Singularity. Molts temes de Pacifiction ja hi eren, allà: la manipulació, el neocolonialisme, l'imperialisme... No pensava que això es pogués homogeneïtzar en una sola pel·lícula, però ho hem aconseguit. Hem rodat 540 hores de material i teníem moltes trames, però només m'he quedat amb el més original, estrany i visionari.

El paradís polinesi de Pacifiction està podrit per la política, que el protagonista descriu com un club amb gent passejant en la foscor. Comparteixes aquesta visió?

— No. És el seu discurs, no el meu. No tinc cap opinió que mereixi ser tinguda en consideració per fer una pel·lícula. Una pel·lícula és una cosa molt més complexa que la meva opinió banal com a ciutadà. Les opinions de la gent són simples, però quan les transformes en art s'amplifiquen, es connecten i reverberen d'una manera pertorbadora i estranya. A mi el que m'importa és l'estètica i la posada en escena, trencar la ficció, perquè si treballes només a partir del que penses et surten pel·lícules que semblen fetes per als nens. De fet, totes les altres pel·lícules semblen per a nens comparades amb la meva, són d'un didactisme insuportable.

'Pacifiction'

Aquests dies ha corregut molt per xarxes una foto teva passejant de la mà amb Fernando Arrabal per Canes.

— Ens coneixem de fa temps, vam fer una conferència sobre Dalí al Pompidou i som amics. A Canes presentaven la restauració de la seva pel·lícula Viva la muerte i el dia abans me'l vaig trobar pel carrer i vam anar a prendre alguna cosa. Per a mi és un mestre, una persona increïble i memòria viva de l'art del segle XX i XXI. No hi ha gaire gent que hagi conegut un espectre tan ampli d'artistes com ell.

És la primera vegada que et sento parlar així d'un director espanyol. Tu que sempre has sigut tan crític amb el cinema que es fa a Espanya i Catalunya, com valores que hi hagués dos directors catalans en competició a la Berlinale i l'èxit d'Alcarràs?

— S'ha de tenir en compte que els festivals s'han tornat més conservadors, Canes potser el que menys. Ha passat a Locarno, a Rotterdam... És una tendència general, tots tenen por a perdre influència i en comptes d'imposar una nova estètica s'estan apropant al gust del món i al cinema de les plataformes. Suposo que és bo per a aquestes pel·lícules estar en el festival, però no són el cinema que m'interessa. Són un cinema del passat, no del futur.

El cinema que fas no acaba de fer escola a Catalunya. En canvi, està sorgint una nova generació de directors que fixen la mirada en la realitat i parteixen de l'experiència personal. Què et sembla aquest moviment?

— No entenc massa aquesta tendència. Si jo, que tinc una experiència personal infinitament més interessant que aquesta gent, no m'interesso en absolut pel que em passa, pots comptar el que em diu el que els passi a ells. S'ha de sortir una mica del propi Instagram. Quina paradoxa: la gent diu que vaig per la vida creient-me el millor i resulta que m'interesso més pels altres i faig més homenatges a persones que no són com jo. Els meus ídols sempre han sigut artistes que menyspreaven l'èxit i amb voluntat d'experimentar, i jo, modestament, sempre he intentat assemblar-m'hi. Però si el teu ídol ets tu mateix...

Portes tres pel·lícules treballant amb actors professionals. Benoît Magimel està especialment brillant a Pacifiction. ¿Ets conscient que té una retirada a tu, sobretot amb ulleres de sol?

— El Benoît és un actor salvatge i alhora molt subtil. Té un talent extraordinari per escoltar els diàlegs amb el pinganillo. Jo no li deia res abans de rodar les escenes, ni sobre el que havia de fer ni dels diàlegs que havia de dir: ell els sentia per primer cop pel pinganillo i els havia de repetir el més ràpid possible. I ho feia amb una precisió increïble, era una cosa animal. Però quan li treia el pinganillo també reaccionava de manera brutal. Ara bé, les ulleres de sol se les va posar ell, que és un fanàtic i en té més de 200.

Benoît Magimel a 'Pacifiction'

Hi ha una escena d'una gran onada durant la competició de surf que potser és la més inesperada i fascinant de la teva carrera. Com va sorgir?

— Va ser casualitat. Vam anar allà, va passar això i ho vam aprofitar. Jo m'aprofito de tot. Potser cada cop faré coses més estranyes. Tinc la sensació que al cinema d'ara tot és possible. És com si fóssim als anys 20 del segle XX, quan Proust, Kafka i Joyce van fer obsolet el passat. I els que vulguin fer coses comercials que se'n vagin a les plataformes i ens deixin en pau als que fem cinema d'autor de veritat.

Què t'haurien d'oferir a tu les plataformes perquè treballessis amb elles?

Tom Cruise va dir l'altre dia que no estrenaria mai en una plataforma. Doncs jo, per motius diferents que ell però estranyament similars, penso el mateix. Les pel·lícules s'han de veure en pantalla gran. Els mil detalls de la imatge, l'ambigüitat dels rostres i les mirades, la superposició de textures morals... Això no es pot percebre de cap altra manera. Cruise té aquesta xorrada de la cienciologia, però la xerrada va ser boníssima, està obsessionat per la tècnica i pel respecte a l'espectador, en el sentit de donar-li un espectacle de la màxima qualitat. En un altre ordre, jo faig el mateix. L'única diferència és que jo vull crear a l'espectador dubtes i sensacions desagradables, i ell li ofereix una visió una mica naïf i facilona, però que millora la persona i el món. Cruise té la mirada americana i canònica i jo l'europea i autocrítica; són tradicions diferents però l'ètica és idèntica: oferir-li el millor a l'espectador.

stats