I així va ser, com no podia ser d'altra manera

Liceu. Veient els noms que integren el repartiment de La sonnambula de Vincenzo Bellini està clar que estam davant un espectacle de primera divisió. Qui encapçala el repartiment d'aquesta òpera, Patrizia Ciofi o Juan Diego Flórez? Per lògica hauria de ser ella, perquè així ha estat al llarg de la vida d'aquesta emblemàtica peça del bel canto presidida per noms tan definitius com Maria Callas, Joan Sutherland, Edita Guberova o Cecilia Bartoli, per posar alguns exemples sense possibilitat de discussió. Per a l'ocasió, una Ciofi, minvada de facultats, va donar una altra demostració de les seves grans possibilitats, sobretot en la gamma dels sobreaguts, més que a la part baixa, per raons purament físiques i circumstancials. Si a aquesta "sonnambula" hi afegim la presència de Juan Diego Flórez, que mai no decep i sempre entusiasma fins al punt que restà protagonisme a la Ciofi, en el rol d'Elvino està clar que l'èxit estava més que garantit. I així va ser, com no podia ser d'una altra manera. Les veus varen superar el que habitualment i darrerament estam avesats a valorar; la direcció artística, a càrrec de Marco Arturo Marelli, que ha posat tot el decorat al servei dels cantants, fins al punt que gairebé no canvia llevat d'una mica d' atrezzo, la qual cosa no diu res a favor seu, i tant és que l'acció sigui al restaurant on han de tenir lloc les noces d'Amina i Elvino o a la cambra del Comte Rodolfo, on succeeix el besó de la història, interpretat sobiranament per Nicola Ulivieri. Tan se val. Era un decorat clàssic i fins i tot fastuós, perfectament il·luminat, però sense cap incidència en el transcurs de l'obra. Impossible destacar una o una altra de les melodioses àries de La sonnambula, si el duet de Son geloso del zefiro errante o la coral Ah, no credea mirarti, de la qual Rossini va dir que era "apassionadament trista, patètica, d'un gust exquisit, i refinada delicadesa", o Ah perché non posso odiarti, en la qual Flórez va haver de sortir a saludar i a punt va estar de fer un bis. Bona la direcció de Daniel Oren, però tampoc no podem oblidar una Teresa interpretada per Gemma Coma-Alabert ni molt manco la Lisa de Eleonora Buratto. En resum, tot un esdeveniment que va deixar tothom content i en algun moment amb la boca badada.

Lliure. Al Lliure de Montjuïc Un enemic del poble d'Henrik Ibsen en versió i direcció de Miquel del Arco, amb un repartiment encapçalat per Pere Arquillué com Thomas Stockmann, el metge que descobreix que les aigües del balneari que regenta i base de la riquesa del poble estan contaminades. Com diu el programa de mà, l'obra és d'una vigència terrible i parla de l'abús de poder, de la corrupció, de la hipocresia, la noció del bé comú. És a dir extrapolable a l'actualitat sense gaire esforç per part de Miquel del Arco, que la dota d'intemporalitat fora excessos, encara que amb una posada en escena espectacular, contemporània en el millor sentit de l'accepció. Dins el repartiment podem trobar Miquel Gelabert, exercint de sogre del protagonista i amb el seu moment de glòria, perquè de fet ell és el que té la clau de la finalització de l'obra. Val a dir que aquí ja vàrem tenir una versió a càrrec de Josep R. Cerdà amb Toni Gomila com a enemic que no tenia res per envejar a les moltes adaptacions que al llarg dels anys he pogut veure.

Teatre Sans. El cap de setmana passat hi vaig poder veure Jo de major vull ser Fermín Jiménez de la companyia Pont Flotant. Tot un seguit de reflexions de dos joves que parlen del seu amic, el que dóna títol a l'obra. Una comèdia quotidiana en la qual els dos protagonistes semblen contar el que els passa en la seva vida, parlant de la seva feina, de la feina avui dia, de les seves famílies, de les seves dèries i, per descomptat, encara que menys del que pugui semblar, de Fermín Jiménez, aquest amic, una mica àcrata, una mica foll i sense cap mena de dubte un artista de cap a peus. Divertida, ben interpretada i amb un discurs que té molts caires, la majoria d'ells de calat.

Teatre del Mar. Ho sento, però tan sols puc dir que no sé si es tracta d'una de les obres menys afortunades que he vist en la meva vida, però sens dubte fa pòdium.