Agradar a tothom. Molt i bé

PalmaConcert dels que fan afició. Potser per això i perquè hi havia molts infants, alumnes del Conservatori, l’Auditòrium del passeig Marítim presentava un aspecte que feia goig. El programa era sucós, llaminer de cap a peus. Començà amb l’Obertura núm. 3, de Leonora, la que Beethoven considerava massa important i imponent com perquè perdés rellevància com a inici d’una òpera, l’única que va compondre, Fidelio, que primer s’havia de dir com la peça que ens ocupa. I així, imponent, con cal i correspon, va sonar el pròleg del setè concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, dirigida per Pablo Mielgo. Una presentació majestàtica, fins i tot diria que amb un tarannà especial per part del director I els seixanta músics que l’acompanyaren en aquesta vetlada tan especial a l’hora d’interpretar tan precisa sinopsi musical del que seria l’única composició operística del geni de Bonn. Quedava clar que hi havia ganes d’agradar una mica més que sempre i ho varen deixar clar des dels primers compassos.

Anna Fedorova va ser l’encarregada d’oferir un dels concerts per a piano més bells i interpretats de la història, el Concert núm. 1 en si bemoll menor, per a piano i orquestra. El mateix que quan Txaikovski el va tocar per primer cop davant el famós pianista Nicholas Rubinstein per saber què li semblava i si el voldria estrenar, aquest li va contestar que era un concert que no valia res, que era absolutament impossible de tocar, els passatges estaven romputs, inconnexos i mal escrits; que ni tan sols es podien millorar; que l’obra en si era dolenta, trivial, vulgar, de la qual tan sols dues pàgines tenien algun valor. Finalment el va estrenar Hans von Büllow. Algun altre, Lucien Rebatet, diu que cansa pel seu “pintoresquisme rapsòdic”. En qualsevol cas, concert d’extraordinària bellesa, de moltes capes i textures, que sempre fa goig escoltar-lo i en les mans d’Anna Fedorova no en va ser una excepció, sinó tot el contrari. Un diluvi de matisos que anaven de la intensitat del primer moviment a la delicadesa d’un segon i que amararen l’auditori. Sobrietat i elegància a parts iguals, per a una interpretació que no donava treva a tants i suggerents colors i textures, a més d’una impecable avinença i conjunció amb l’orquestra. Bis de rigor. Gairebé sempre Chopin, i Fedorova tampoc no en va ser una excepció, oferint el brillant i per a l’ocasió molt adient Vals del minut.

No era tot. Quedava la Simfonia núm. 5 en do menor, op. 67. Segurament la més coneguda, que d’alguna manera casava a la perfecció amb la resta del programa. Potser hi varen mancar un parell mallorquí d’efectius, que va fer que no sonàs imperial, com tants cops l’hem sentida a diferents enregistraments, però hi varen aportar la passió i intensitat necessàries per arrodonir una nit per agradar a tothom, molt i bé.