PalmaTrui Teatre.- “S’ho pagaven, els darrers cinc minuts” hauria pogut ser el titular d’aquest paper, però seria injust, com sempre i amb tot el que és subjectiu. També és cert que qui més qui menys sabia que Joaquín Achúcarro acabaria tal com ho va fer, amb el Nocturn op. 9, núm. 2 de Scriabin, compositor que Busoni qualificava com a “indigestió de Chopin”. Una exhibició de talent, d’eterna joventut, per part del solista, amb desplaçaments infinits, ràpids, precisos, com si la mà esquerra fos miraculosa, cosa que naturalment va fer que el nombrós públic del Trui l’acomiadés dret i entusiasmat, de la mateixa manera que ho feren Pablo Mielgo i tots els membres de la Simfònica. Emotiu. Merescut. Però això havia estat una petita perla d’un collar farcit de delicioses troballes. Era la segona part del concert, que s’havia iniciat amb la Quarta Simfonia, de Beethoven, malgrat que habitualment comença el solista i acaba la Simfònica en solitari. Encert de Mielgo, canviar l’ordre i, per tant, lògic començar aquesta crònica pel final. Un final que es va iniciar amb el Concert en sol, de Maurice Ravel. Una rigorosa i exquisida meravella de qui es definia com un melodista, que ho era, però no tan sols això, i que deia que l’únic secret de la seva música era triar bons models. Si certament ho pensava, anava errat, i tant la història com aquest Concert així ho corroboren. Potser no era un avantguardista, però tampoc un copista. Ravel era un eclèctic amb un talent immens, capaç de combinar sense màcula tota la riquesa cromàtica de la seva inabastable paleta en una mateixa composició. Talment com en el Concert en sol, en el qual concertà des de moments d’increïble virtuosisme fins a un Adagio d’una tendresa celestial rubricada per un diàleg amb el corn anglès, a càrrec de Carlos Fortea, que no deixava alenar per no perdre ni un segon de tanta excel·lència. Bellesa infinita que no desdiu en absolut el Presto del tercer moviment. Màxima intensitat. Més colors, impossible. Achúcarro és llegenda viva, que és tan tòpic com cert. Una demostració que la llei de Châtelet és certa: l’energia ni es crea ni es destrueix, es transforma; en aquest cas, en sàvia delicadesa sense minva d’intensitat. Quan torni, que ho farà, tornarà a ser un luxe poder escoltar-lo. Entre Ravel i Scriabin, o Skriabin, i no pocs aplaudiments, Achúcarro ens va regalar dos Gershwin com a prova d’agermanament amb el francès.
Tot just aparèixer, Achúcarro va explicar que havia estat deixeble de la pianista que va estrenar el Concert, Marguerite Long, a qui Ravel, que el dirigia, l’hi va dedicar, tot i que en un principi l’havia d’interpretar Alfred Cortot. Això no ho va explicar, però va ser un tema que en el seu moment va portar cua i aquest no és el lloc per contar-ho. També va explicar la relació entre Ravel i Gershwin, amb anècdota inclosa. Pablo Mielgo, per la seva banda, a més de presentar el “jove pianista de vuitanta-vuit anys”, va dir que canviaven l’ordre del concert i que en primer lloc interpretarien la Quarta Simfonia de Ludwig Van Beethoven. Una simfonia que, va dir, havia tingut la mala sort de quedar entre les potents Tercera i Cinquena. No havia estat mala sort, tan sols que el compositor tenia un esquema preconcebut. Les simfonies senars eren dramàtiques i les de nombre parell, alegres, com vigoroses les primeres i delicades les segones.
La Simfònica va estar a l’altura de les expectatives, amb un Mielgo molt segur, rotund o delicat quan corresponia; i l’orquestra, responent de la mateixa manera. La Quarta és una composició amb molts contrastos i un McGuffin. Comença des de la foscor, com anunciant la tragèdia, per tot just després, amb un cop de timó de cent vuitanta graus, convertir-se en una festa. També en el segon moviment anuncia tendresa per virar en el tercer amb un scherzo poderós, pur Beethoven, amb canvis d’intensitat estratosfèrics, exactament com en el darrer moviment, en què on els fortes s’entrecreuen amb els pianos en perfecta harmonia i no pocs matisos que la Simfònica va interpretar amb la imprescindible solvència. Bon concert.
