Teatre Sans.- Si et diuen que arriba una companyia sevillana amb una nova versió d’ El nombre, que qui més qui menys ja coneixia des de la seva concepció francesa, la pel·lícula dirigida pels seus autors, Alexandre De La Patellèrie i Mathieu Delaporte; que Joel Joan en va fer una adaptació teatral i després una versió filmada per a TV3; que els italians també varen convertir en llargmetratge, sota el títol d’ Il nome del figlio, dirigit per Francesca Archibugi, amb la diferència que el nom del nin, en lloc d’Adolf, havia de ser Benito, existeix una alta possibilitat d’aixecar les espatlles i les celles alhora, que és un gest entre la indiferència i el déjà-vu. Però un petit detall ho capgira tot, el nom del director: Daniel Veronese. Un ‘nom’ que implica qualitat i nivell contrastats a qualsevol de les seves feines al capdavant d’un projecte teatral, bé sigui amb una producció argentina, com foren peculiars adaptacions d’uns quants txékhovs que vàrem poder gaudir al Principal, o la madrilenya d’Un tramvia anomenat desig, com també la immensament famosa El método Gronholm, entre moltes altres. De totes maneres, aquesta versió de Le prénom no implica grans novetats argumentals -potser la incorporació del narrador-, ni tampoc estilístiques, presidides per un clàssic sofà i una taula de menjador. Aleshores, on hi ha l’interès addicional? Bona interpretació, bon ritme, però sobretot la comprovació que els francesos havien anat més enllà d’una comèdia farcida de causticitat i havien arribat al verí de la quotidianitat, escorxant el dia a dia de la condició humana. I en algun dels protagonistes ens hi podem veure reflectits en un moment o un altre, això sí, amb gràcia i afecte, i més proximitat que amb els melodrames Agost o Celebració, que d’alguna manera evidencien el mateix, però sobretot amb més eficàcia i exhibint una naturalitat gens impostada. Potser no va ser una sorpresa, tan sols la constatació que es tracta d’una peça amb un gran recorregut, d’una precisió descriptiva amb tots els ingredients mesclats amb la justa mesura. Jesús Calvo, Gloria López, Pedro Morales, Orencio Ortega i May Pascual estan clavats, creïbles… vius.
Bouffes du Nord.- Quan entres dins el recinte del Théâtre des Bouffes du Nord, Peter Brook ja t’ha guanyat la partida. Tant se val si hi has anat un cop o cinc. La síndrome d’Sthendal t’agafa pel coll i sembla que els teus pulmons no tenen la capacitat suficient per absorbir l’atmosfera que de sobte t’envolta i et fa presoner del que vindrà després. Saps que el nivell serà superior. Saps que no serà res que pugui semblar convencional. Demi-Veronique és un terme taurí, una sort que s’executa amb el capot agafat amb les dues mans, una metàfora del que succeeix als tres protagonistes d’aquesta peça de teatre gestual que van reinterpretant la música que sona de fons, la cinquena simfonia de Gustav Mahler, en la versió que Claudio Abbado va gravar amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín. Una hora i deu minuts que no saps si riure, somriure o angoixar-te amb aquesta sèrie d’oscil·lacions que van en funció del moviment que va sonant. El primer és una marxa fúnebre; el segon, “tempestuosament agitat”; el tercer, “fort, però no massa ràpid”; el quart, el famós adagietto, que implica recolliment absolut, reflexió total; i finalment un rondó, que mescla la repetició d’un tema que es va intercalant amb altres de completament diferents, amb la qual cosa s’arrodoneix un pròleg que havia interpretat Lionel Dray, calçat amb uns coturns poc elaborats i amb un gran magnetòfon penjat a l’esquena en el qual se sent com els músics van afinant els seus instruments, mentre ell dona la benvinguda als afortunats assistents.
