“Treballar amb Bergman era l’única manera d’arribar-lo a conèixer”

Anna Bergman, figurinista i nora del cineasta, revela com era entre bastidors

Anna Bergman (Göteborg, 1965) és la comissària de la mostra Ingmar Bergman . Veritat i mentides, que es podrà veure fins al setembre al Museu d’Arts Interpretatives d’Estocolm. El fet que comparteixi cognom amb el protagonista de l’exposició no és casualitat sinó fruit del seu matrimoni amb Mats Bergman, un dels fills del director, amb qui va estar casada del 1991 al 2003. Però, malgrat la proximitat familiar, “era a través de la feina com l’arribaves a conèixer”, explica en una entrevista amb l’ARA.

Després de formar-se a París en teatre i disseny, Anna Bergman va tornar a Suècia i va començar a treballar al Teatre Reial Dramàtic d’Estocolm, també conegut com a Dramaten, on va tenir la sort de coincidir amb Bergman durant la seva última etapa com a director teatral. “No recordo la primera vegada que ens vam veure, però sí la meva primera visita a Fårö”, diu en referència a la petita illa bàltica situada al sud d’Estocolm on vivia l’artista. “Era l’estiu del 1989 i jo m’havia compromès amb el seu fill Mats, que era actor i l’havia conegut al Dramaten”. El motiu de la invitació era presentar-la a la família. “Va ser la primera i única vegada que em van convidar a sopar, l’Ingmar no estava acostumat a compartir els àpats amb altres persones”. Ingrid von Rosen, l’última de les cinc dones del director, havia cuinat un dels seus plats preferits: “En tenia un de previst per a cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge: sempre eren els mateixos”. Només es van tornar a veure en un context privat a l’estiu, quan tots els fills i les respectives famílies s’instal·laven a les diferents cases que Bergman tenia a Fårö. “Ens relacionàvem la major part del temps entre nosaltres -recorda la figurinista- i només vèiem l’Ingmar quan anàvem al seu cinema particular a veure pel·lícules junts”.

L’altra família de Bergman

A la feina, en canvi, les coses eren diferents. Per al director l’escenari ho era tot. “La gent amb qui treballava es convertia en la seva família”, diu. L’Anna va començar com assistent de l’escenògraf Lennart Mörk i de seguida li van donar una gran responsabilitat. “L’Ingmar volia que estigués present a tots els assajos. Deia que Mörk estava massa ocupat, de manera que em vaig convertir en el nexe entre ells dos. Ens enteníem molt bé i vam anar guanyant confiança”, rememora.

Del seu sogre, Anna Bergman destaca la seva gran capacitat d’atenció: “El que el feia tan especial era la presència que creava. Semblava que el temps es parés, com si el que estava passant allà en aquell moment fos vitalment determinant”. Peer Gynt, del 1991, és l’obra que més va significar per a ella, des del punt de vista professional. Diu que sota la direcció de Bergman “gairebé tenia por, però en sentit positiu, perquè et feia treure el millor de tu, fins i tot per sobre de les teves capacitats”.

Als assajos exigia plena concentració. “Si et veia badallar, directament t’expulsava perquè ho considerava un insult cap als actors. Tampoc podies aparèixer amb un cafè i asseure’t i relaxar-te”. En les últimes obres “es notava que s’estava fent gran i que començava a estar una mica absent”, recorda. “A vegades durant un assaig ens deia una cosa i el dia abans n’havia dit una altra de totalment diferent, però ningú s’atrevia a dir-li res; s’hauria posat furiós. Després, en canvi, si l’hi comentava en privat em donava la raó”. Intueix que sovint el seu estatus de culte va fer que se sentís bastant sol. I ara, amb la mostra que li dedica, finalment pot retre homenatge al mestre que tantes coses li va ensenyar.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF