Cultura 19/08/2017

Toni Sánchez ‘Panxo’: “La música és una eina de difusió d’idees”

El vocalista del grup valencià Zoo ens parla del seu darrer disc, Raval, el qual presenten avui a Felanitx

Neus Suñer
4 min
TONI SÁNCHEZ ‘PANXO’: “la música és una eina de difusió d’idees”

PalmaEl grup valencià Zoo fa la seva única parada a les Balears avui a Felanitx. Venen a presentar el seu segon disc, Raval, on posen música a la perifèria. En parlam amb el seu vocalista, Panxo.

Què defineix Raval i què el diferencia del vostre primer disc?

Jo crec que reflecteix molt bé l’essència del que és el grup com a conjunt. A diferència del primer, que estava fet per mi bàsicament i era més personal potser, aquest disc és més coral. Per mi reflecteix els components que som ara, els estils i aportacions de cadascú, i això és el que el diferencia del primer. Té molts més arranjaments musicals, està molt més cuidat en els detalls i en la composició, i estilísticament abasta més varietats, és més colorit que el primer.

Fa quatre mesos que estau de gira i no parau d’omplir escenaris, igual que en la primera. Quin balanç en feis?

Doncs molt positiu. El que vàrem viure amb el nostre primer disc no va ser el que passa habitualment als grups, sinó que va ser un ascens bastant meteòric i teníem un poc de por que amb aquest segon passàs el que se sol dir que ‘tot el que puja ràpid doncs baixa igual de ràpid’. Volíem demostrar-nos i demostrar que el que ens havia passat en el primer disc no era una casualitat. A partir del primer concert de Raval vàrem veure que no havíem de preocupar-nos, que les coses anaven bé i que la gent anava responent. I aquesta sensació se’ns ha anat confirmant concert rere concert. La veritat és que estam molt contents, perquè és una oportunitat molt bonica per continuar fent allò que ens agrada com a mínim un any més.

Com ha anat per Europa?

És estrany, perquè vas a un lloc on ningú et coneix. És una sensació diferent de la que acostumam a tenir i és un escenari on la majoria de gent que et mira no ha sentit res, és allà per curiositat i t’escolta amb una altra mentalitat. És una altra manera d’actuar, d’interactuar amb la gent: has de parlar en anglès, intentar moure el públic en un idioma que no és el teu i que domines d’aquella manera. Era la nostra tercera ocasió a Europa -amb el primer disc vàrem anar a Berlín i a un poble de França-, tenim moltes ganes de tornar-hi i amb la sensació que el que feim pot arribar a quallar a Europa, sobretot per l’estil musical més que per les lletres. Tenim una proposta musical que podria agradar.

Molts pics se us ha pintat com el relleu de grups com Obrint Pas i La Gossa Sorda a l’escena valenciana. Us hi veis?

Bé, sí i no. Ens veim relleu en el sentit de la rellevància que el grup té sobretot al País Valencià i resta de Països Catalans. Hem assolit una posició privilegiada dins l’escena quant a repercussió, però estilísticament pensam que tenim una proposta bastant diferent dels grups que mencionàveu. En qualsevol cas, tant Obrint Pas com La Gossa Sorda són grups alguns membres dels quals formen part ara de Zoo i són com germans. Per nosaltres és un compliment que ens diguin això, però no va més enllà.

Què comporta ara fer música en català?

Comporta el mateix que fer-la en castellà o que en francès, no hauria de comportar res més i crec que no hauria de generar cap tipus de sorpresa ni cap tipus de pregunta sobre això. La normalitat seria que no ens sorprengués això. No m’imagín que es fes aquesta pregunta a un grup en anglès, però sí que crec que, pel fet que ens expressem en una llengua que està minoritzada, doncs malauradament provoca que es continuï fent aquesta pregunta. Per nosaltres, que som els qui empram aquesta llengua, no comporta res. És evident que per molta gent és una cosa negativa, que és a la mateixa gent a qui molesta que es parli en català o que es canti en català, però per nosaltres és la llengua en què pensam, estimam i escrivim.

Quin és el paper de la música a l’hora de crear consciència política?

Jo crec que és una eina de difusió d’idees. Fa poc sentia a la ràdio un membre d’At Versaris comentar que la música al País Valencià havia estat una escola de formació i em va semblar una bona observació, en el sentit que a partir d’alguns grups, especialment d’aquells que dèiem abans, doncs certes idees polítiques, certa percepció de la política i del nostre paper com a societat s’han fet molt divulgatives del que s’hauria pogut fer amb llibres de teoria política. Però també crec que és una arma de doble tall, perquè tots aquests grups que intentam fer música amb consciència política al final som absorbits per una indústria de l’oci que es mou per interessos purament econòmics. I els mateixos consumidors d’aquesta indústria -jo també parl com a consumidor- entregam tota la nostra activitat política al grup que representa certes idees polítiques i pensam que anant un dissabte a un concert a cridar quatre consignes netejam la nostra consciència militant i activista. Crec que cal anar molt alerta amb això, ja que igual que pot ser una eina de comunicació i difusió molt potent, també pot ser un instrument d’alienació perillós. Cal moure’s en aquesta dialèctica i salvar la contradicció.

El nostre context polític és semblant al vostre: anys de govern del PP, corrupció i bombolla immobiliària. Som el Raval dels Països Catalans?

Sí. De fet, la frase aquesta al disc està pensada així: el País Valencià com un raval que alberga coses molt negatives, de ser la perifèria, la zona amb més retard, amb les desigualtats més accentuades. Això, amb les Balears, té cert paral·lelisme i al mateix temps és una zona que amb el pas del temps comença a albergar unes esperances que contenen un grau de puresa o innocència que les fan molt potents i amb moltes possibilitats. En el sentit artístic, crec que el País Valencià els últims anys ha fet una demostració de creativitat i de saber reinventar-se i créixer per crear una cosa molt bonica i un poc fer veritat aquella frase que el nostre nord és el sud.

stats