Referents que posaren veu a la Setmana d’Arquitectura i Disseny del Club Pollença

Hereus o iniciadors de nous processos de producció i disseny exposen les seves visions

Toni Cumella

“No tenim catàleg, tenim procediments”

Ceràmica Cumella és una empresa familiar que es va fundar a Granollers el 1880. L’avi era terrisser, feia olles i cassoles d’ús quotidià i domèstic. El seu pare n’heretà l’ofici i el va aprofitar per fer obra artística pròpia i peces úniques, com ara les del mural per al pavelló de Javier Carvajal de l’Exposició Universal de Nova York de 1964.

Toni va ser el primer que va apropar la ceràmica a l’arquitectura, fins al punt que fa deu anys que col·labora amb l’Architectural Association de Londres i amb totes les càtedres d’arquitectura. L’estudi manté la seva ubicació original, amb dotze treballadors, i el seu fill és continuador de la producció artesanal de ceràmica. “No volem treballar a gran escala, som empresaris per necessitat, no per finalitat”, declara. El que li agrada és trepitjar l’obra, diu que és la part enriquidora.

El 2005, quan feien el pavelló d’Espanya al Japó, treballant amb l’estudi d’Alejandro Zaera de Londres, li comentà que a Anglaterra només es podia fer el que hi havia al catàleg, i ell contestà: “Nosaltres no tenim catàleg, aquest és el nostre leitmotiv, tenir procediments i no tenir catàleg, així som més lliures, trobam el risc cada dia i no repetim mai el mateix amb la ceràmica”.

Entre la infinitat de col·laboracions fetes per Cumella hi ha les teulades del Mercat de Santa Caterina, amb l’Estudi d’Enric Miralles, el 2004; el Pavelló d’Espanya, amb Patxi Mangado, a Saragossa el 2008; Villa Nurbs, d’Enric Ruiz Geli, el 2008; l’Oceanario de Lisboa, amb Pedro Campos Costa, el 2010, i el Centro de Arte Botín de Renzo Piano, el 2016, entre d'altres. A més, hi ha el treball amb artistes, com ara 'El Petó', de Joan Fontcuberta i la 'Pluja de sang', de Frederic Amat per al Teatre Lliure de Gràcia.

Curro Claret

“El disseny és un gest quotidià accessible”

“Al disseny hi ha una voluntat, una manera molt essencial de repensar les coses. Això no té per què ser exclusiu d’un sector de la població, ha d’arribar a totes les capes. Amb els meus projectes m’agrada fer partícip la gent perquè tingui també una autoria, i em fix, en molts de casos, en grups una mica apartats”, explica Curro Claret, que practica el disseny industrial com a activador social i docent. Ha obtingut la medalla FAD 2013 i el premi Disseny Contra la Pobresa i l’Exclusió Social, del Ministeri de Cultura espanyol, el 2010, entre d’altres.

Introduir la tradició al disseny és “trobar una funció i un objectiu. Amb el disseny intentam introduir un grup de persones a la creació d’objectes, no és tant que aquestes persones acabin tenint una professió o desenvolupin unes actituds que tindrien com a artesans, sinó trobar el valor en la seva singularitat”.

Pel que fa a les jornades organitzades pel Club Pollença, afirma que “a vegades hi ha el risc que les capitals assumeixin la centralitat creativa, està molt bé poder tenir aquest tracte directe amb la gent. Per a mi és un estímul i un repte, per percebre la recepció, més enllà si això donarà peu a futurs projectes, també perquè jo som un poc descuidat amb el que suposa el rèdit. Conèixer gent i intercanviar opinions ja té valor”.

Claret, a més, du a terme projectes de comissariat. “Hi ha moltes maneres de practicar el disseny i de divulgar les persones que potser no estan familiaritzades amb la professió, per trencar amb prejudicis. Una sèrie d’objectes pot comunicar certs valors i donar visibilitat a coses que no en tenen. És una eina que ha d’estar a disposició de la gent, com altres gremis com la música o el cinema”.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF