Sant Antoni i el dimoni, una relació pintada

La figura del patró dels animals és una de les més representades en l'art occidental

La figura de sant Antoni Abat és una de les més representades en tota la història de l'art occidental. Conegut per ser el patró dels animals i per la seva condició de primer asceta que per acostar-se a Déu va allunyar-se de la mundanitat i prengué refugi en l'aïllament del desert (entre els segles III i IV), sovint se l'ha representat en el moment dramàtic en què va haver de fer front a les pallisses i les temptacions dels dimonis. Entre els artistes que treballaren el tema de les temptacions de sant Antoni, hi ha el Bosco, Cézanne, Ernst, Leonora Carrington i Salvador Dalí, que va ruixar d'esperit surrealista -altíssims elefants esquifits, símbols enigmàtics, una torre fàl·lica- les visions sobrenaturals del turmentat sant eremita.

Encara que també se l'ha representat beneint els animals, els pobres i els malalts -com en el retaule alemany del Mestre de santa Verònica, del segle XV-, o en escenes apòcrifes com l'adoració del Bon Jesús al costat dels Reis d'Orient -un retaule anònim francoflamenc de principis del segle XV-, és la seva lluita per no caure sota les urpes de les forces del mal allò que més ha capturat l'atenció dels artistes. Matthias Grünewald va pintar l'escena en una de les dotze taules que formen l'altar d'Isenheim, i s'hi veu com el sant és acorralat per tota mena de bestioles hipnòticament grotesques. Així mateix, un joveníssim Miquel Àngel va sentir-se atret pel tema, al qual va dedicar un quadre a l'oli de ressonàncies gòtiques. Excepte en les representacions més modernes del tema, quasi totes les ofereixen el mateix patró de l'escena: un sant Antoni Abat que, amb una serenitat quasi inexpugnable, planta cara als dimonis i bèsties que el tempten, l'amenacen i l'ataquen, convençut que la raó i el bé -això és, Déu- estan de part seva i el protegiran.

On és el dimoni?

Curiosament, el recurs dels dimonis ha estat poc utilitzat per la pintura mallorquina a l'hora de retratar sant Antoni. O, si ho ha estat, no en conservam imatges. Explica Tina Sabater, professora de la UIB i especialista en art gòtic, que, de les vuit representacions de sant Antoni que es conserven a Mallorca fetes en l'època medieval, gairebé totes van ser realitzades en la primera meitat del segle XV. "La més antiga que es conserva és de la segona meitat del XIV, i està dedicada al sant a la parròquia de Binissalem". Segons Joana Maria Palou, directora del Museu de Mallorca, "la devoció per sant Antoni es va iniciar als segles XII o XIII, però les temptacions i els dimonis no començaren a ser representats en la pintura europea fins ben avançat el segle XV".

Fins aleshores, sant Antoni era representat -tot sol, en companyia d'altres sants, formant part d'escenes religioses- només amb els seus elements identificatius: el bàcul o crossa, el llibre, la campaneta per espantar els dimonis i el porquet. L'animal, que en els retaules mallorquins tampoc no apareix gaire, va associat al sant perquè els monjos antonians criaven porcs per usar el seu greix per curar la malaltia de la pell anomenada "mal dels ardents" o foc de sant Antoni, la qual cosa explica que un altre dels elements distintius del sant -també present amb freqüència- sigui el foc. Físicament, sant Antoni sol ser representat sempre amb el mateix aspecte. Vestit amb l'hàbit antonià, és un home vell, amb una barba llarga i blanca que li dóna un aire venerable.

Fina Sabater explica que només en una de les vuit obres gòtiques mallorquines conservades, es veu sant Antoni amb els dimonis. És en una del mallorquí Francesc Comes, realitzada al voltant del 1395 i part de la col·lecció d'Isabella Stewart Gardner, situada a Boston. "És un tríptic de la Mare de Déu, sant Jordi i sant Martí. I, a la taula de sant Martí, darrere l'escena frontal en què es veu el sant donant un tros gran de la seva capa a un pobre que després resultarà ser Jesucrist, de fons, es veu la figura de sant Antoni encalçat per un grup de dimonis". No hi ha raons demostrables que expliquin la poca presència dels dimonis en les representacions illenques de sant Antoni Abat, però Sabater recorda "que s'han perdut moltes obres amb el pas del temps". Per part seva, Palou apunta que, "en l'època posterior al concili de Trento, es van esborrar molts dimonis de moltes obres d'art perquè era considerat herètic que n'hi hagués dins de les esglésies".

Els dimonis de la col·lecció Guasp

Allà on resulten ser una mica més freqüents les representacions de sant Antoni és en les estampes i xilografies de la col·lecció de la impremta Guasp. La professora Miquela Forteza fa anys que estudia el fons de la col·lecció Guasp, que va estar en mans de la mateixa família des del 1576 fins al 1958, cosa que va permetre conservar la majoria de les obres i materials usats. D'imatges de sant Antoni, la col·lecció Guasp, formada per 1.590 matrius xilogràfiques, en té tretze. La més antiga és de les acaballes del segle XV "i és un incunable" perquè és anterior a l'arribada de la impremta a Mallorca. Diverses xilografies mostren sant Antoni envoltat d'animals, i en la majoria és representat amb els seus atributs propis més una capa i l'aurèola al voltant del cap.

La col·lecció gòtica del Museu Nacional d'Art de Catalunya conté algunes obres importants en què apareix sant Antoni. Són peces catalanes, mallorquines i aragoneses. Una de les més significatives és una escultura de Jaume Cascalls, en què sant Antoni és representat amb els seus atributs més una corona reial, cosa que fa pensar si la talla no devia ser, anteriorment, el retrat d'un rei. En l'únic retaule esculpit en què apareix sant Antoni, se'l veu al costat de la Mare de Déu. El retaule, que conté quatre compartiments narratius, mostra com sant Antoni és apallissat pels dimonis i també com el diable el tempta apareixent-se-li en forma de dona.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF