Aquesta setmana ens ha arribat la notícia que el Museu de Menorca ja té nou magatzem a l’antiga escola rural de Milà. Un nou espai que permetrà a l’equip actual del museu continuar la tasca d’investigació i de recepció de peces que es troben als jaciments arqueològics de l’illa, però també la de registre rigorós i conservació que, des del llarg temps que el dirigí Lluís Plantalamor, s’hi ha duit a terme. El Museu de Menorca és un model a seguir. Si bé tots els museus tenen feines endarrerides, el de Menorca és, entre tots els de les Illes Balears, el que està més al dia i, sobretot, el que està més preparat per exercir les funcions que li corresponen. No ha tingut més pressupost que la resta, però sí que ha tingut més criteri, més constància, més professionalitat. Que ara el Consell hagi facilitat un espai com a magatzem per descongestionar els de la seu al convent de Sant Francesc és una bona notícia, un reconeixement a la feina feta i la constatació que hi ha una aposta de futur per al que és el centre de referència per explicar el passat historicoartístic de l’illa.
Un magatzem no és un espai secundari en un museu, ans al contrari. D’això en tenim bona prova al Museu de Mallorca, on segur que per una gestió deficient i per una més que coneguda lluita d’interessos, però també per la manca d’espai d’emmagatzematge, fa molts anys que acumula caixes amb restes pràcticament sense identificar. Ara que el Consell de Mallorca ha assumit les competències de la seva gestió, li hem d’exigir que, passa a passa, resolgui les nombroses deficiències del Museu de Mallorca. Podria començar per trobar-li magatzems com a primera passa d’un camí que serà llarg i forçosament pedregós, però que s’ha de fer. El rossegall no pot penjar per més temps.
Hi va haver una idea
També el museu Es Baluard ha denunciat la insuficiència dels seus magatzems. No és un problema d’ara, varen néixer petits, tot i que ben condicionats, cosa no tan comuna com seria lògic pensar. Igualment -ho hem dit en nombroses ocasions en aquest espai-, la pràctica totalitat de les col·leccions públiques d’art es troben en condicions de conservació llastimoses, en bona mesura per deixadesa, però també perquè no hi ha espais adients per conservar-les.
Devers l’any 2010, el patronat d’Es Baluard va tenir en les seves mans un projecte de comprar unes naus que havien de servir per emmagatzemar no només les obres que custodia aquest museu, sinó les de les institucions públiques que participen en la seva Fundació. Es Baluard mateix havia anat guardant petits romanents pressupostaris que, sumats, permetien l’adquisició i el condicionament dels nous magatzems. Però el patronat ho va desestimar i amb això va deixar perdre l’oportunitat de fer un projecte col·lectiu que no només havia de resoldre les greus deficiències que pateixen les obres d’art que hem comprat amb els doblers públics (un rossegall de dimensions esgarrifoses), sinó que permetria tirar endavant una construcció més digna de la nostra història artística. Tanmateix, aquest és un projecte que, d’una manera o una altra, un dia s’haurà d’afrontar. I com més ens hi estorbem, més car ens sortirà, si és que ens en podem sortir.
Tardans i febles
També aquesta setmana, des del departament de Patrimoni del Consell de Mallorca, s’ha incoat l’expedient de Can Pueyo per declarar-lo Bé d’Interès Cultural (BIC). S’hi arriba tard i de la manera més feble. Els darrers anys, Patrimoni s’ha mostrat amb una condescendència més que notable vers la propietària de l’històric casal del centre de Ciutat. Són els anys que han trobat el pas barrat a l’interior de la casa que disposa -o disposava- d’una de les biblioteques més ben nodrides i una de les col·leccions de mobles i objectes del segle XVIII més valuoses de l’illa. Però el Consell, fins que no va saber del cert i segur que els béns eren trets de la casa i venuts, no va fer res per entrar-hi i elaborar un inventari del que es considerava que s’havia de conservar. Pot ser que Can Pueyo s’arribi a declarar BIC, però, pel que asseguren persones que coneixen bé el que ha passat en els darrers temps en aquella casa, serà un BIC pràcticament buit.
D’Hernani a l’Illa del Rei
Crida l’atenció que pocs dies després que a Euskadi s’hagi anunciat que es torna a obrir el Chillida Leku de la mà de la galeria suïssa Hauser & Wirth, l’Ajuntament de Maó (oficialment encara Maó-Mahón) hagi accelerat els tràmits per possibilitar que també els Hauser & Wirth puguin establir-se a l’Illa del Rei, en un gran projecte artístic que fa anys que s’arrossega pel Consistori.
