“Premi” es pronuncia “prèmit”

Antídot (ni que sigui momentani) contra el mal humor o l’estat depressiu: buscar a YouTube la dissertació de Quim Monzó a Buenafuente sobre la participació de Chikilicuatre a Eurovisió. Si te’l poses en bucle pots arribar a embogir de riure. Fa molts anys, abans de llegir cap dels seus llibres, ja havia entès que Monzó era un tot comunicatiu, un home orquestra que concep la creació a través d’un instint i un afany multiplataforma en què valer-se de la seva tan personal concepció de l’humor i el sarcasme no és tan sols patrimoni de la materialització literària ortodoxa (els contes i les novel·les), sinó que transita a través de la televisió, la ràdio, la conferència, l’art i, esclar, l’articulisme.

Més o menys performer segons l’ocasió, el nostre home ha bastit des de l’època de Persones humanes -i també el mític veto al capítol d’ El peor programa de la semana que ell havia escrit- un perfil de xòuman amb rampells de tímid compulsiu que assegura que no li agrada la notorietat però que alhora se sent còmode participant a l’APM i acceptant ser objecte “d’estudi” a Tres senyores i un senyor, Un tomb per la vida i El convidat.

Monzó és un conferenciant que s’inventa una dissertació brillant sobre ell mateix per inaugurar la Fira de Frankfurt i l’home que va afinar la sexualitat i els dobles sentits de Jamón, jamón. Per cert, parlant de cinema, no s’ha acabat de ponderar bé la importància de l’adaptació al cinema d’ El perquè de tot plegat, que va significar un punt d’inflexió determinant en la carrera de Ventura Pons.

Monzó pot ser l’ ombudsman d’ El món a RAC1 i l’afilat comentarista de l’actualitat a El matí de Catalunya Ràdio del Bassas. I és que potser és la ràdio, allà on no se’l veu però se l’escolta, l’indret en què va florir la capacitat metamòrfica de Monzó, quan amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell -en un conte de Mil cretins els va rebatejar amb els noms de Beristain i Brugat- mutaven en un lloro, un moro i un mico que marxaven a Puerto Rico, pronunciat Ricu, esclar. Igual que “premi” -com va explicar tot agraint-ne un- en realitat s’hauria de pronunciar sempre “prèmit”, potser la més valuosa de les ensenyances que ens ha llegat. Llarga vida al cinquantè Prèmit d’Honor de les Lletres Catalanes.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF