Pompeu Fabra i les Illes Balears: bastir una llengua unitària

Palma“Pompeu Fabra fou l’arquitecte genial que no es limità a col·locar algunes pedres, sinó que alçà parets i columnes, lligà bé els arcs i les voltes i cobrí tota l’estructura, la qual, per això, ha resultat sòlida i duradora”. Amb aquestes paraules pronunciades per Francesc de Borja Moll el 1968, en la commemoració del centenari del naixement de Fabra, va començar la filòloga Josefina Salord, aquest dijous passat, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis (IME), la conferència sobre la projecció de Pompeu Fabra a les Illes Balears. A les acaballes del 2018, decretat per la Generalitat catalana Any Fabra -150 anys del seu naixement, 70 de la seva mort, 100 de la publicació de la Gramàtica catalana -, demanam a filòlegs experts quin paper varen tenir les Illes Balears en l’obra de Pompeu Fabra, però també, i sobretot, quin és el llegat que deixà en el català que s’escriu i es parla a l’Arxipèlag.

Amb l’estandardització que va promoure Fabra com a via per a la construcció d’una llengua unitària, ell mateix afirmava, el 1919, que tot i partir del barceloní, “tots els dialectes han contribuït a la formació” del català literari modern. Segons el filòleg i professor de la UIB Joan Melià, “la voluntat de Fabra no era recollir tota la llengua, com varen tenir Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll, sinó establir unes formes i varietats amb les quals tots ens poguéssim sentir identificats”. És el que també remarca el filòleg campaner Joan Veny en un article publicat enguany a l’ARA, on defineix el català fabrià com “un model de llengua participatiu, una mica federal, com ja deia J. Fuster”, i insisteix: “una llengua flexible amb la seva unitat”.

Com recorda Josefina Salord, Moll considerava Fabra “restaurador del català literari”. El lingüista menorquí dedicaria la seva Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (1968) “als dos grans mestres de l’idioma: a mossèn Antoni Maria Alcover, que en va recollir el tresor lèxic, i a Pompeu Fabra, que en va establir l’estructura gramatical definitiva”.

Els referents fabrians

La influència de Marià Aguiló i els noucentistes

Fabra considerava Marià Aguiló com a mestre. El 1925, en un homenatge al mallorquí, Fabra no s’està de dir que Aguiló “fou el primer que va creure en la possibilitat de refer la nostra llengua”, que va fer “la magna obra de redreçar-la” i que els qui, com ell mateix, hi treballaren, “no hem fet sinó completar la seva tasca immensa”. Fabra havia supervisat el Diccionari Aguiló i, segons Veny, “d’aquesta font va extreure materials diatòpics per al seu diccionari, molt més abundosos del que s’ha dit i que farien callar els crítics que l’acusaven d’un suposat centralisme”.

A més, tot i certes discrepàncies i els gairebé deu anys de trencament de relacions, Pompeu Fabra tenia gran consideració vers la tasca d’Antoni M. Alcover. Havien treballat junts en els primers anys de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), del qual el mallorquí era el president. A diferència del que s’ha volgut fer creure, en totes les obres que emprèn Fabra, sovint per encàrrec de l’IEC, “hi ha des del començament una gran petjada de les maneres de parlar de les Illes Balears. Si el Diccionari Aguiló va ser molt tingut en compte per Fabra, també ho va ser la feina que s’anava fent per al Diccionari Català-Valencià-Balear. I, òbviament, Ramon Llull va ser un punt de referència per a Fabra. Igual que eren referents del més genuí de la llengua catalana Joan Alcover i Costa i Llobera, entre d’altres. El pes de les Illes Balears sobre la normativa general impulsada per Fabra i l’IEC és immens proporcionalment al pes demogràfic de l’Arxipèlag”, afirma Joan Melià.

L’estandardització

El català actual deu en bona part la seva unitat a Pompeu Fabra

Per a la construcció del català modern, Fabra va optar per donar preponderància a la llengua parlada en comptes del català acadèmic. Si bé la llengua acadèmica era força unitària en tots els territoris de parla catalana, la llengua oral és sempre més diversa. Així i tot, com apunta Joan Melià, “la llengua catalana, entre les romàniques, és de les més unitàries, i això li dona més flexibilitat, la possibilitat d’oferir més d’una solució”.

Tot i respectar la diversitat, s’imposava la necessitat d’un estàndard. El lingüista i professor de la UIB Gabriel Bibiloni ho sintetitza així: “Fabra tenia molt clar que una llengua que aspira a ser el vehicle de comunicació plenament normal d’una societat ha de disposar d’un estàndard, que en el seu temps es deia ‘llengua literària’. Per Fabra, aquest estàndard és una varietat artificial i selecta, molt treballada i que ha d’aspirar a la màxima unitat possible. Però la realitat de la nostra llengua es girà fins a cert punt contra aquest principi”.

També en la construcció de l’estàndard Fabra evolucionà. “Havia començat la seva carrera de molt jove, quasi adolescent. I en la seva joventut Fabra concebé un projecte que era la substitució de la llengua culta tradicional pel català parlat a Barcelona. Això tenia avantatges i un perill. El perill era que les regions més perifèriques no acceptarien l’opció, i a la llengua parlada de Barcelona hi oposarien les pròpies formes, que sovint eren més acordades a la llengua culta tradicional que les de Barcelona. Fabra anà madurant i veié la necessitat que l’estàndard comptàs amb tots els grans dialectes. Però la seva opció bàsica per la llengua parlada moderna era irreversible i, com que estava fragmentada en dialectes, no hi hagué més sortida que tenir una llengua normativa amb models regionals, en els quals pesa especialment la morfologia verbal”, apunta Bibiloni.

El sociolingüista Isidor Marí remarca la flexibilitat del català estàndard. “No hi ha cap contraposició entre la llengua estàndard i la personal. De fet, tothom té un repertori personal, familiar, territorial... No es tracta de rebutjar-los, sinó de combinar-los adequadament. La llengua, si és completa, permet l’expressivitat més col·loquial en certs moments i més formal i literària per a altres”.

La tasca dels illencs

Les aportacions de Moll i de Villangómez

Com apunta Josefina Salord, “la projecció de Fabra a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera depèn dels diferents ritmes amb què cada una de les illes afronta el seu encaix dins el mapa més ampli de la catalanitat lingüística, cultural i fins i tot política”. Tot i així, el nom que sobresurt per la tasca que feu d’adaptació del català modern a les Balears és el de Francesc de B. Moll. En diferent mesura, de l’època també destaquen l’eivissenc Marià Villangómez i el menorquí Josep Salord.

“La feina de Moll d’adaptar les normes de l’IEC fent especial referència a les Balears va tenir una influència molt positiva. S’ha de pensar que si el primer i segon volum del DCVB surten amb una normativa que no s’adequa del tot a la de l’IEC, en el tercer volum Moll ja es decanta clarament per la normativització i refà el dos volums anteriors”, apunta Melià.

L’entrada de Fabra a Eivissa “va ser sobretot després de la guerra, en una difusió en bona part gràcies a Marià Villangómez”, afirma Isidor Marí. “Villangómez va partir dels referents normatius de Fabra i Moll, i d’alguns precedents literaris locals -principalment Macabich-, però va ser pel seu mestratge que els escriptors, els ensenyants i les publicacions d’Eivissa i Formentera acabaren adoptant un model ponderadament unitari i específic en la llengua literària. En el lèxic i algunes expressions, en canvi, procurà enriquir la llengua comuna amb aportacions pròpies del català d’Eivissa. Parlava d’un ‘català amb aroma marinera’”.

Revisió i actualització

Segons Gabriel Bibiloni, ens allunyam de Fabra

En demanar si avui el llegat fabrià necessita revisió, Gabriel Bibiloni es mostra crític amb l’actualitat: “El problema és que la revisió de l’obra de Fabra ja la fan alguns, de fa dècades, i la fan no en la direcció dels fonaments ideològics de Fabra (unitat i genuïnitat), sinó en la línia contrària (fragmentació dialectal i espanyolització). L’obra de Fabra va tenir un enemic mortal: la dictadura de Franco. Després, amb l’ensenyament del català a les escoles i amb els mitjans de comunicació, hauríem pogut construir un català magnífic, seguint els ideals fabrians, però la irrupció dels populismes ho ha desvirtuat tot, i el català públic com més va està més dialectalitzat i, sobretot, més espanyolitzat. A Pompeu Fabra tothom li fa homenatges, alhora que es consent la dissolució (evidentment, en un cert grau) de la seva obra. Si s’ha de revisar algun punt de l’obra de Fabra, hauria de ser per adequar-lo més als seus mateixos principis”.