Cultura 23/11/2018

Pau Waelder: “El que decidim consumir determina els límits de la tecnologia”

Docent, crític d’art i curador

Metamòrfiques
8 min
Pau Waelder: “El que decidim consumir determina els límits de la tecnologia”

PalmaDoctor en Societat de la Informació i el Coneixement per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, les primeres passes de Pau Waelder en el món de l’art el conduïren a estudiar Belles Arts, però aviat s’adonà que tal vegada aquell no era el seu lloc i va decidir encaminar-se cap a la Història de l’Art. El darrer any de la carrera va descobrir l’art dels nous mitjans i totes les seves possibilitats. La seva investigació l’ha portat a escriure sobre art, noves tecnologies i a entrar al món de la docència. Ens trobam, per a la conversa, a Tudurí pastisseria, el lloc on cada matí Pau Waelder comença el dia.

Va ser el vostre interès per l’art el que us va portar cap al camí de la docència o fou a l’inrevés?

Va ser l’art el que em va portar a la docència. Després de completar la llicenciatura en Història de l’Art vaig tenir les primeres oportunitats d’impartir cursets i xerrades. En aquell moment treballava com a dissenyador gràfic i després d’uns anys vaig voler tornar al món de l’art. L’excusa va ser fer el doctorat i l’epifania va ser assabentar-me per casualitat de l’existència del festival Ars Electronica, a Àustria. Allà vaig aprendre molt sobre l’art digital i vaig conèixer els que serien futurs companys de professió, entre ells Pau Alsina, professor de la UOC, que em va proposar fer un curs de postgrau i posteriorment treballar més i més amb la Universitat. Gràcies a ell som docent universitari i doctor.

El net.art va sorgir d’un grup d’artistes i una història que conta que a causa de la incompatibilitat de l’error d’un programari, el missatge original es va convertir en la unió d’aquestes dues paraules ‘net.art’. De fet, el text ha desaparegut per un altre error. Com ha anat evolucionant aquest concepte?

Als seixanta, ja tenim artistes treballant amb ordinadors, només uns quants hi tenien accés, però als vuitanta arriben els ordinadors personals i més artistes treballen amb la tecnologia. El que passa és que als noranta, amb internet, un grup d’artistes, principalment europeus, veuen en aquesta xarxa una possibilitat per difondre el seu art. Són artistes amb molta consciència de la història de l’art i comencen a treballar com si fossin una avantguarda històrica, amb una mica de conya i amb la intenció de crear un nou tipus d’art. Aquest grup s’identifica com net.art. El terme defineix aquest grup concret dels noranta, però a partir de l’any 2000, molts més artistes empren internet i la cosa es va ampliant, ja parlam de net art ointernet art com a multiplicitat de maneres de fer art amb tecnologies diferents.

La vostra tesi, Selling and collecting art in the network society, explora i analitza les interaccions actuals entre l’art contemporani, els nous mitjans i el mercat de l’art. Des dels seus inicis, com ha anat evolucionant la hibridació entre l’art en xarxa i l’art contemporani?

Els artistes que treballaven amb nous mitjans podien viure perfectament sense entrar en una galeria perquè els pagaven els festivals per mostrar la seva obra, o podien finançar-se amb beques. A partir del 2008, amb la crisi financera internacional, això comença a desaparèixer. Al mateix temps, els artistes volen que es reconegui la seva feina al món de l’art contemporani. Els artistes, el que intenten és adaptar la seva obra a la galeria i, al mateix temps, el món de l’art contemporani comença a adonar-se que hi ha una cosa que es diu internet i la poden fer servir, així que creen plataformes, altres mitjans de distribució i de venda. Al món de l’art contemporani s’han adonat que hi ha gent que fa coses amb tecnologia pràcticament des de fa deu anys.

A la vostra darrera exposició com a curador, Tots els canvis s’han desat, al Casal Solleric, explorau la pèrdua de la intimitat i les necessitats que es creen amb les xarxes socials, però tal vegada no som prou conscients de les dades i el rastre que abans ja hem anat deixant als bancs, a les empreses de telefonia, als grans magatzems...

La idea per a aquesta exposició ve una mica d’observar les coses que passen i les obres dels artistes que conec, que sempre són font d’inspiració. El tema que tracta l’exposició és com estam fent servir les dades que donam constantment. Em sembla un tema prou interessant per explorar, i és actual, perquè hi ha molta gent que no s’adona del valor de les dades: són la base del negoci milionari que fan les empreses amb una cosa a la qual no donam valor. Les dades prenen forma de moltes maneres, una de les quals la trobam predominantment a l’exposició: els llibres. Per exemple, l’obra de Martin John Callanan és una llibreria feta amb els cent primers llibres que li va recomanar Amazon, i la peça d’Aram Bartholl és un conjunt de vuit volums amb quatre milions de contrasenyes robades de LinkedIn.

Molts de llibres per ser una exposició d’un tema que no és tangible...

Sí, una cosa de la qual he fugit sempre és de fer exposicions que són celebracions de la tecnologia, no vull deixar la gent espantada amb una mena de cosa molt visual. Vull que pensin i que s’adonin que la tecnologia forma part del nostre dia a dia. És important que hi hagi aquests llibres perquè si parl de dades que estan al núvol tot és com a molt enlluernador. Un llibre és una cosa que tothom entén, el veus físicament, perquè si mires una de les biblioteques de l’exposició i et dic: “això és el que estàs generant físicament amb les teves dades cada any”, és un missatge molt clar, no necessites saber res d’informàtica. En aquest sentit trob que és important portar-ho al subjecte i presentar-ho d’aquesta manera.

Des dels inicis l’art dels nous mitjans es va allunyar del mercat, però sembla que no s’hi ha pogut resistir i molts artistes han cercat les maneres per poder formar-ne part. Com han anat integrant-se?

Hi ha un canvi generacional, ara hi ha artistes més joves que s’han format en això, però que tenen una altra mentalitat. El que fan aquests artistes és adaptar la seva obra als formats que sap manejar la galeria, una obra que és a internet no la pots controlar i les galeries estan acostumades a treballar amb objectes, formats bons de vendre, i els col·leccionistes també s’hi han acostumat. Hi ha artistes que han desenvolupat altres estratègies que són molt més curioses, com per exemple Rafael Rozendaal, que fa un tipus d’obra que consisteix en un lloc web en el qual hi ha una única animació que ocupa la pantalla. És com un quadre, i el títol de l’obra és el nom de domini del lloc web. Si un col·leccionista vol comprar-lo, té un contracte que diu: “Jo ho venc, però tu t’has d’encarregar de pagar el manteniment d’aquesta obra tota la vida”. Llavors, el col·leccionista posseeix l’obra però l’ha de compartir amb tothom perquè és una peça a internet, i això és diferent a emportar-te una obra a casa teva a la qual, òbviament, no hi pot accedir tothom.

Fa uns dies el col·lectiu Obvious ha estat el primer que ha venut un quadre fet gràcies a la intel·ligència artificial. Christie’s el va subhastar per 380.000 euros. La qüestió filosòfica avui ja no és què ens diferencia dels animals, sinó què ens diferencia de les màquines?

Quan ens enfrontam a una màquina assimilam dues coses; una, que no és humana, i l’altra, que és superior a nosaltres, però oblidam que això ho ha programat un ésser humà. Fins i tot, el que decidim consumir determina els límits de la tecnologia. El que ha venut la casa de subhastes és: “Uns artistes han creat una peça amb intel·ligència artificial, la qual cosa vol dir que ja no hi ha artista, la intel·ligència artificial ja ho ha fet tot”. Però la màquina el que fa són combinacions d’elements subministrats per l’artista i el resultat final també el decideix l’artista, només és una eina. La venda de Christie’s té molt de muntatge mediàtic i dona una idea errònia de la creació artística amb intel·ligència artificial o amb altres tipus de programari. Des dels anys seixanta hi ha artistes que han creat algoritmes per fer composicions gràfiques, obres maquíssimes amb una eina que augmenta les possibilitats de creació, però això no vol dir que l’artista sigui la màquina.

Són la consciència i l’educació les eines necessàries per fer un bon ús de les nostres dades?

Sí, és una mica la idea. De fet, amb Clara Boj vàrem fer tallers a València per a docents en els quals es tractava el tema de les dades, ens vam ajuntar per parlar primer de com empraven les xarxes socials i les diferents funcions. Després els docents varen preparar projectes educatius als instituts amb els alumnes per prendre consciència de com s’empren les dades. Pens que això és molt necessari, de fet, seria molt important que aquesta tasca estigués integrada al currículum dels instituts, perquè la gent jove no ho qüestiona i aquesta eina sempre s’ha de qüestionar i, sobretot, s’ha de pensar que allò que et donen gratis t’ho dona una empresa que agafa les teves dades i que no hi podràs tenir cap mena de control. Aleshores, què estàs pagant realment? Perquè això, gratuït no ho és.

Com a docent d’art i humanitats, pensau que és imprescindible que els artistes no oblidin el context sociocultural i econòmic en el qual es produeixen les seves obres?

Crec que els artistes han de crear el que els doni la gana, però inevitablement viuen en una societat i les coses que hi passen els afecten. Una obra que parla més de la societat actual o porta alguna cosa que ens fa pensar a mi em resulta més interessant que algú que pinta com Renoir o Cézanne. Aquests varen ser grans artistes que ja varen fer aportacions al seu moment, però hi ha gent que pensa que ha de continuar pintant com Velázquez perquè això és el Gran Art. No, el gran art és el que pots fer avui, amb les eines que hi ha avui i parlant de la societat que tenim avui, però tenim aquest pes de la història que ho fa molt difícil. Qui vulgui pintar així em sembla fantàstic, però m’interessen més les obres que em fan reflexionar sobre el moment en el qual vivim.

Treballau com a curador quasi més a fora que a l’illa. Hi ha contextos que us proporcionen més oportunitats per desenvolupar la vostra feina?

He fet feina durant molts anys aquí i amb diferents institucions, però va arribar un moment en què vaig tocar sostre professional a l’illa. Aquí, excepte aquesta exposició que he fet ara al Casal Solleric fa anys que no hi he fet absolutament res, però ha estat, sobretot, per cercar per mi mateix nous horitzons, i és molt difícil, perquè la feina de curador és molt territorial i ser un curador itinerant requereix tota una feina en la qual has de tenir contacte amb una altra àrea geogràfica, començar a fer coses, consolidar-te en aquest lloc, tenir capacitat per moure projectes, i això requereix temps. És una feina lenta i complicada perquè quan vas a un altre lloc, lògicament, et trobes curadors que ja treballen allà. No és fàcil.

Per acabar, Mark Zuckerberg té la webcam tapada amb un esparadrap, vós també?

No. Potser l’hauria de tapar, però no he arribat a aquest nivell de paranoia. De totes maneres, des de la càmera del meu ordinador només se’m veuria teclejant i prenent te, és molt avorrit! [Riu].

stats