París a Deià

Son Marroig.- La senyora Mauté de Fleurville, pianista i deixebla de Frederic Chopin, va ser qui va inculcar “el poc que sabia de piano” a Claude Debussy, com deia ell mateix. I amb Debussy va iniciar el concert Josep Colom, qui es defineix al programa de mà com un home de “temperament reservat i introvertit”. La sala a rebentar, i és de suposar que al Palau March divendres hi va haver qualque colzada per poder escoltar el meravellós pianista que James Rhodes no es cansa d’alabar. Vestit de manera senzilla, va explicar algunes històries relacionades amb els compositors que interpretaria a continuació. De Debussy, va contar que Children’s Corner estava dedicada a la seva filla Chouchou i a la seva cuidadora anglesa, d’aquí el títol amb la llengua de l’altre imperi quan ja era un compositor de fama i que vivia moments d’esplendor, amorosa, pecuniària i musical. La intenció de la composició era que la filla, tot just comencés a tocar el piano, ho pogués fer amb la màxima facilitat possible, ja que la digitació que havia esbrinat era per a mans petites. La nina mai no va ser pianista, coses que passen. Tot just haver explicat aquesta circumstància, Josep Colom començà a lliscar els seus dits per sobre de l’instrument, com si les acariciàs i d’aquests amanyacs sorgissin com per encanteri les sis melodies que formen aquesta suite que ja bevia dels aires de la contemporaneïtat musical de la qual el pianista i compositor va ser un dels cappares. Un petit tast, senzill, però no tant, de qui varen dir que si el Tristany de Wagner era l’anunci del futur de la música, Debussy la va inaugurar.

Maurice Ravel va ser el segon convidat al banquet d’exquisideses. Ravel havia estat coetani de l’anterior, amb qui va compatibilitzar rivalitat i amistat, depenent del moment. En qualsevol cas, la peça que havia triat Colom tornava a ser una suite de sis moviments, també amb dedicatòria als seus amics finats en combat a la Primera Guerra Mundial. Així ho explicà Josep Colom, qui també va referir que tot i voler anar-hi, a Maurice Ravel, ja amb trenta-nou anys, les autoritats no li ho varen permetre i es va haver de conformar a conduir una ambulància i transportar ferits. Però Maurice Ravel no va escriure una partitura lúgubre, ans al contrari, la composició desborda alegria, ritme, com una convidada al ball que va permetre al pianista una altra nova exhibició d’agilitat interpretativa amb molts matisos, que anunciaven el que vindria a continuació.

Després del descans era el torn d’un altre parisenc d’adopció, el nostre fugaç i més famós visitant, Frederic Chopin, naturalment, de qui va oferir en primer lloc els seus dos darrers nocturns, el 17 i 18. Bellesa i sensibilitat en estat pur, maduresa i domini, d’una delicadesa majúscula i sense estalviar contundència quan la composicio ho necessitava. El geni que ens va fer famosos, sense entrar en detalls, tornava a habitar entre nosaltres. L’home de qui havien dit que tenia dits de goma i mans de serp transfigurat en aquest intèrpret que mai no deixa de definir-se com una persona molt afortunada. Fortuna compartida pels espectador de poder ser-hi quan va fer sonar la Sonata núm. 3 op 58 en si menor, una meravella farcida d’harmonioses excel·lències i no poques dificultats, que en les mans i el cor del pianista sorgien amb fluïdesa, de manera senzilla, com si els obstacles compositius no fossin tals. Generós, Colom oferí tres bisos. Més Chopin, va dir quan va començar el primer. Després Schubert, l’ Impromptu núm. 3, i per acabar, el Nocturn núm. 1, també de Chopin, clar. Vespre per emmarcar.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF