Aquesta setmana ha començat a Can Oleo el cicle de converses sobre les indústries culturals i creatives, que es durà a terme cada dimarts fins al proper 26 de març. La Conselleria de Cultura prepara la posada en marxa de l’Institut d’Indústries Culturals de les Illes Balears (ICIB) i ho fa donant a conèixer les experiències que, en aquest sentit, es desenvolupen en diferents comunitats autònomes. Un programa fet per oferir la versió oficial, però poc o gens per a les versions alternatives o crítiques que, en tot cas, no hi ha cap dubte que sorgiran.
Coincidint amb l’inici d’aquest cicle, hem pogut veure com es contraposaven, blanc i negre, les declaracions al diari Ultima Hora de Borja Álvarez Rubio, subdirector de Promoció d’Indústries Culturals i Mecenatge del Ministeri de Cultura, i la tribuna del professor Jaron Rowan al Diario de Mallorca. Mentre que la manera de veure-ho del primer, des de l’oficialitat del càrrec, és que “apostar per les indústries culturals és una estratègia amb visió de futur”, el segon defineix les indústries culturals (i els organismes públics que les promouen) com a “fàbriques de precarietat”, i posa no pocs exemples d’entitats públiques d’aquesta mena que han fracassat dins i fora d’Espanya. Han fracassat perquè no han aconseguit els seus objectius: ni han crescut les empreses, ni s’han creat llocs de feina, ni s’ha enfortit el sector... Més precarietat.
I ara ve quan jo, sense que ningú no m’ho demani, voldria dir que puc estar d’acord amb tots dos, que puc no estar-hi amb cap dels dos, i que puc estar d’acord només amb un, tant amb l’un com amb l’altre.
Les indústries culturals
Les indústries culturals i creatives són en principi beneficioses per al país -i concediré, amb tots els dubtes que em genera, que puguem donar el nom d’indústria a empreses moltes vegades unipersonals o, si de cas, de dos o tres treballadors màxim, com són la immensa majoria al nostre voltant, sempre que creïn productes culturals. Té raó Jaron Rowan que la realitat ens demostra que no són un motor econòmic potent, però també hem de pensar que vivim de sumar petites quantitats. En les dinàmiques de mercat en les quals estam immersos, les persones, empreses o associacions ciutadanes que generen cultura o productes culturals es necessiten les unes a les altres perquè, si no poden viure dels productes que desenvolupen, no en produiran.
I atès que no són, com diu Rowan, “un motor econòmic potent”, sinó que generalment fan feina i sobreviuen amb enormes dificultats, necessiten el suport públic per fer la seva tasca, en principi socialment beneficiosa. Aquest “en principi” és perquè no m’agrada mitificar la cultura, en el sentit que obre un ventall tan ampli que, entre els seus plecs, hi ha espai per al pitjor i el millor d’ella mateixa, amb tots els nivells que hi ha entremig.
Els organismes oficials
Tenint en compte que es necessita un cert suport públic, podria estar d’acord amb el representant del Ministeri quan diu que apostar per les indústries culturals és una estratègia de futur. Hi podria estar segons com s’hi aposti, perquè amb la manera o maneres a què se’ns té avesats de fa dècades, amb la creació d’organismes oficials -diguem-los instituts o el que sigui- que dediquen devers el 90% del seu pressupost públic a donar subvencions, ja se’ns ha demostrat a bastament que les indústries no guanyen competitivitat i, el que és pitjor, els treballadors no surten de la precarietat, sinó que sovint en sumen.
Des del meu punt de vista, un institut d’indústries culturals, com l’ICIB, que ara ha començat a caminar des de Can Oleo, no és en si mateix ni bo ni dolent. Serà positiva, una estratègia de futur, si serveix per enfortir el sector productiu de la cultura, si exerceix de generador de sinergies amb el conjunt de la societat, si ajuda a posar la creació cultural en valor, si contribueix al creixement de les empreses. I això vol dir, per damunt de tot, si dona seguretat als seus treballadors, se’ls dignifica la feina i de cada vegada poden treballar més i millor, ja que és aquesta la manera d’estimular la creació.
Contràriament, si l’ICIB o el que sigui només respon a les pressions de l’empresariat per aconseguir ajudes econòmiques, si les subvencions que es donen continuen sent tan marcianes com invertir-ho quasi tot a pagar bitllets d’avió o sufragar l’anada a fires o festivals en què el que menys importa és el treballador o el creatiu, si els criteris es mantenen tan erràtics, i en certes èpoques tan amiguistes, com ho han estat fins ara en organismes similars, llavors no cal. Deixem-ho així.
