Necessari/Perfecte/Actual

Principal.- La sala Petita plena a rebentar per veure Transbord, de Miquel Portell, dirigida per Miquel Górriz i interpretada per Assun Planas i Marc Joy. Va ser la sensació del darrer Torneig de Dramatúrgia que organitza Toni Gomila al teatre Mar i Terra de Ciutat. Va ser la sensació, però no va guanyar. Les competicions tenen aquestes coses i amb claca, moltes més. Vint minuts colpidors amb una tragèdia quotidiana a sobre de l’escenari, que afortundadament dia a dia va perdent invisibilitat. Fa uns anys, no gaires, segurament ningú ni tan sols pensava en l’existència dels transgènere i dividíem el món en heterosexuals i homosexuals. D’això tampoc no en sabíem res. Sebastià Portell, amb un text primmirat, ajustat i contundent, ho va treure de l’armari i, com no podia ser d’altra manera, va néixer la necessitat de desenvolupar l’embrió, convertir-lo en alguna cosa més que amb una petita peça d’un joc teatral. El joc teatral, el Torneig, va complir un altre cop amb una de les seves funcions: donar llum al talent de tota una sèrie de dramaturgs de les Illes. Transbord ja té el format teatral que mereixia, que imposava la lògica, encara que aquesta és absent en innombrables ocasions. I la lògica es va despertar del seu perllongat i etern somni i va assenyalar amb el dit el text de Portell. Transbord encara té tots els valors que contenia l’original, però amb els afegits ha perdut una mica de consistència, perquè perd aire per les costures i en lloc d’augmentar el pes de la història, tan sols l’ha contextualitzada i farcida amb uns flashbacks no gaire arrodonits, forçats, que rompen la dinàmica del discurs i queden convertits en tota una sèrie de parfalans i compostures impostats. Per ventura també li manca rodatge i una mica de feina per ajustar el personatge de la psicòloga d’Assun Planas i fins i tot alguns detalls del que interpreta Marc Joy, que no s’avenen entre el que diu i com actua. En qualsevol cas, és un encert fer créixer un text acurat i tan d’actualitat avui als mitjans, però que, tot i així, necessita encara molta més llum i publicitat.

Manacor.- Podríem explicar Mala broma, de Jordi Casanovas, dirigida per Marc Angelet i protagonizada per Anna Sahun, Òscar Muñoz, i Ernest Villegas, tan sols amb una llista inabastable d’adjectius que fessin justícia a tant talent junt. Des del text, impecable, rodó, divertit, controvertit i amb més canvis de rumb que una cursa d’obstacles, que els tres actors broden en un escandall de registres en què no en manca ni un, però que per una altra banda necessita un treball de gran nivell i màxima exigència per assolir les cotes d’eficàcia imprescindibles que la facin creïble, molt creïble. Mala broma és una comèdia, també, però inclou tot un seguit de situacions que defineixen a la perfecció la condició humana i la vida, que va canviant de direcció un cop i un altre, no sense deixar l’espectador, a cada viratge, amb un pam de nas. I ho fa des d’un plantejament igualment d’actualitat, com és parlar dels límits de la llibertat d’expressió, tot posant el dit dins la ferida i fent-lo girar quan és dintre i sense deixar de riure i somriure. Casanovas ha desenvolupat un joc teatral amb una estructura perfecta, tan subtil com ric en matisos, dens i lleuger alhora, mentre que Marc Angelet ha ajustat perfectament els tempos, amb unes situacions tan variades que converteixen l’obra en un carrusel calidoscòpic en què a cada gir la situació és completament diferent de l’anterior i fins i tot més ocurrent, si és que això és possible. Un puzle en què no manca cap peça, amb la qual cosa el dibuix final resta una meravella. Han estat dotze adjectius per definir l’obra, però com que sempre és més important l’adverbi que l’adjectiu, hi podeu posar “molt” a cadascun d’ells i així quedarà més ben definida.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF