Monsieur Hamlet, le roi

Liceu.- No hi ha dubte que aquest Hamlet, d’Ambroise Thomas, que vivia ubicat al nombrós prestatge de l’oblit, tants cops injust, tants cops sense obeir mínimament les més senzilles normes de la qualitat, mereixia un rescat de la categoria del que ens ocupa. Aquest rescat ja tenia els mateixos noms i llinatges al cartell, però entre convalescències i problemes d’agenda es va anar endarrerint gairebé deu anys, però, com ha quedat palès, gens oblidat per part de qui ho va orquestrar quan treballava als Estats Units, Christina Scheppelmann. A la fi, el projecte ha pogut veure la llum en la seva concepció original i amb el valor afegit d’un Daniel Oren al capdavant de l’orquestra del Liceu i una mezzosoprano, de la qual sentirem parlar, com és Eve-Maud Hubeaux, interpretant la reina Gertrude, peça clau en el desenvolupament del que va succeir la nit de l’estrena.

Anem a pams. Per començar val a dir que l’adaptació argumental dels llibretistes, Michel Carré i Jules Barbier, no venia del Shakespeare original sinó de l’adaptació que havia fet Alexandre Dumas, pare, de la tragèdia en qüestió, i a la qual havia canviat el final, de manera que Hamlet no tan sols no mor, sinó que el coronen rei de Dinamarca, naturalment com a conclusió, amb un “Vive Hamlet”, que arrodoneix una funció que tan sols es pot qualificar de sublim. Però l’adaptador i els adaptadors de l’adaptador no es conformaren a variar un tret tan fonamental com passar de la tragèdia absoluta a la felicitat final, del clàssic isabelí a la manière de la France, i afegiren un penediment per part de Claudi que incloïa uns grisos que argumentalment ho complicaven tot una mica més, i que incorporaven més dubtes al protagonista original. Original perquè el Hamlet de Thomas s’hauria pogut titular, també, Ophélie, amb la qual cosa la tergiversació no hauria fet tant de mal, hauria estat una altra cosa. Ni millor ni pitjor.

Daniel Oren, immens, tot un espectacle veure’l al centre de l’escenari com es movia, com anava vivint cadascun dels moments i els anava donant forma, des dels exquisits pianíssims fins als crescendos, passant per no poques situacions musicals que d’alguna manera contextualitzaven la història i les seves diferents circumstàncies. Per la seva banda anava transcorrent la narració amb els personatges definint els seus rols. Sòlid Carlos Álvarez, apuntant belcantisme Diana Damrau i personalitat Eve-Maud Hubeaux, que mostrà des de la seva primera aparició més intensitat dramàtica que la resta. El cor va aportar el color i la intensitat requerida amb un final del segon acte majúscul, tot just després que els comediants acabassin la seva actuació i que el rei s’encengués d’ira. Tot en ordre. Tot correcte dins l’excel·lència. Mentrestant, el públic corresponia amb els merescuts aplaudiments de rigor, però sense esclafir com en les grans ocasions.

Être ou ne pas être, al principi del tercer acte i després de la pausa. Faltava just una mica perquè arribàs el punt d’inflexió. El trio, Hamlet, Ophélie i Gertrude amb Allez dans un cloître. Allez Ophélie va deixar el respectable sense capacitat de reacció, copsat per la intensitat del moment. Hurbeaux estava posant els fonaments pel que estava a punt d’arribar. Ella havia apujat el nivell. Ella havia posat expressivitat a la paraula, a la música. Ella havia deixat clar que no volia cap mena de col·lateralitat. Després, el duet amb Carlos Álvarez, qui també va augmentar prestacions per no quedar al darrere. El testimoni el va agafar Diana Damrau i tot va esclatar com no podia ser d’una altra manera amb un Et maintenant écoutez ma chanson, molt eloqüent. Com no podia ser d’altra manera el Liceu es va encomanar i va embogir.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF