Música

Mon Laferte: "He descobert una part meva com a compositora que no coneixia"

L'artista xilena, que dedica el disc 'Norma' a les diferents etapes d'una relació, actua al Barts

L'amor en el sentit més poètic i també en el més quotidià és l'eix de 'Norma' (Universal), el nou disc que la xilena Mon Laferte presenta aquest dijous a la sala Barts de Barcelona a partir de les 21 h. Nascuda a Viña del Mar el 1983, però resident a Ciutat de Mèxic des de fa dotze anys, Mon Laferte és una de les veus més personals de la música llatinoamericana. A 'Norma' juga amb el pop, el rock, el bolero, la cúmbia, la salsa, el 'trap' i tot allò que l'ajuda a descriure les diferents etapes d'una relació sentimental. I ho fa amb la complicitat com a productor d'Omar Rodríguez-López, el músic de Puerto Rico conegut sobretot com a membre dels grups At The Drive-In i Mars Volta.

¿Quan vas decidir que 'Norma' podia convertir-se en un disc conceptual sobre el desenvolupament d'una relació sentimental?

Cap a finals del 2017 estava fent cançons i tot d'una vaig escoltar-les i em vaig adonar que reflectien les etapes que estava passant en la meva relació. Va ser aleshores quan vaig pensar que podia fer un àlbum i vaig seguir escrivint ja amb la idea que fos disc conceptual.

¿Buscaves assignar-li un estil musical a cada estat d'ànim?

Una mica sí. Per exemple, la primera cançó, 'Ronroneo', és una cúmbia lenta molt sensual, perquè quan coneixes algú aquesta primera trobada té aquesta cosa sensual però tampoc desenfrenada. Una altra cançó, 'Por qué me fui a enamorar de ti', que és una salsa, al principi havia de ser un bolero punyent, però al final vaig pensar que cauria massa en el clixé del bolero i llavors em vaig preguntar en què podia convertir aquesta cançó que també tingués aquesta cosa de cantina i de nit, i em va semblar que la salsa era una bona idea. És a dir, sí que vaig intentar donar-li un caràcter musical propi a cada cançó. A 'El mambo' volia parlar de la gelosia, i com que sentia que aquesta etapa d'una relació és violenta, la cançó havia de tenir un ritme ràpid; però com que volia dir moltes coses, fins i tot em vaig inventar una part de 'trap' i vaig improvisar. En algunes cançons hi ha més clixé, i en altres vaig intentar capgirar-lo.

A 'El mambo' el fraseig de hip-hop és molt de l'estil de la Mala Rodríguez.

Sí, m'encanta la Mala, és una de les meves favorites. En realitat jo no soc rapera, així que per a mi el que he fet és més aviat una entremaliadura.

Per què vas triar Omar Rodríguez-López com a productor?

El vaig conèixer perquè em va convidar a un altre projecte i em vaig adonar que teníem la mateixa connexió musical, els mateixos gustos... A ell també li agrada molt la salsa. A més, jo volia fer l'àlbum en una presa, gravant-ho tot al mateix temps. A alguns productors això els fa por. En canvi, l'Omar es va emocionar amb la idea. Va ser l'únic boig que va acceptar. Musicalment, ell és més conegut per la seva feina a Mars Volta i At The Drive-In, però també ha fet una mica de salsa amb el seu pare i coneix molt bé aquest llenguatge.

Que l'Omar coneix bé el llenguatge de la salsa és evident veient com pren com a referència Willie Colón i Héctor Lavoe a 'El beso', oi?

Sí, sí, totalment. L'Omar entén molt bé la salsa, però és que entén molt bé tota la música i per això em va semblar que era la persona adequada, perquè tampoc volia algú que fos només de salsa, sinó que tingués una visió més àmplia.

Què has descobert de tu mateixa escrivint les cançons de 'Norma'?

Aquest disc em va costar molt en la fase de la composició perquè jo mai havia escrit un àlbum a consciència. Algunes cançons van anar sortint accidentalment, i després, quan em vaig adonar del que hi havia, em vaig posar a escriure pensant: "D'acord, ara faré una cançó per al final de la relació, una altra per a la gelosia...". Per tant, he descobert una part meva com a compositora que no coneixia. I, òbviament, a més de tota la part musical, de tot el que he après de la 'bachata' i el 'danzón' i de com fer un mambo, que per a mi era un llenguatge totalment nou, emocionalment també ha sigut important. Observant com era la meva relació hi va haver un descobriment personal.

Aquesta vegada tens referents artístics com La Lupe, Carmen Miranda i fins i tot Bola de Neu.

Vaig estar escoltant molt Carmen Miranda i volia fer una cançó més en el seu estil, però al final no ho vaig fer, encara que sí que m'hi vaig inspirar per a un dels videoclips. La Lupe també, i Yma Sumac, una cantant peruana que se suposa que tenia el registre més agut. I tot això de la Fania, Willie Colón, Héctor Lavoe... Vaig estar escoltant molt aquesta música, molt, i en vinil. Per això em va sortir aquesta vena tan romàntica. Vaig estar visitant una botiga de vinils a Los Angeles on vaig trobar discos increïbles. Anava a la secció de 'world music' i comprava els àlbums que em cridaven més la atenció. L'experiència del vinil, d'escoltar l'agulla, se'm va quedar tan ficada a dins que vaig voler fer un àlbum que em portés cap a aquest món.

¿Han canviant molt les cançons d'amor, i sobretot el paper que hi juga la dona?

Sí, són molt diferents. Per exemple, el bolero 'Funeral', que és una cançó amb humor negre, no és dramàtica sinó humorística, és precisament una burla de totes aquestes cançons més tradicionals. A mi la música m'encanta, el gènere m'encanta, però de sobte escoltes algunes lletres d'altres èpoques... Sí, i tant que han canviat.

Quina música escoltaves quan eres adolescent?

De petita escoltava molt bolero, perquè la meva àvia l'escolta i a més cantàvem juntes. El tango també, i avui segueixo escoltant sobretot el bolero. I quan era adolescent em va tocar créixer als anys 90, amb el 'grunge', el rock i grups com Radiohead, que encara avui és una de les meves bandes favorites. Aquests dies he estat escoltant molt Fiona Apple i PJ Harvey, que són artistes que escoltava quan jo era adolescent i que les segueixo tenint molt presents.

Què et dona Mèxic?

Em va donar ales, em va fer ser adulta. Anar a viure a un altre país t'enfronta a altres reptes. Em vaig veure molt jove i sola en una ciutat tan gegant com Ciutat de Mèxic, i al mateix temps em vaig veure molt lliure. Aquesta sensació de ser algú molt petit en una gran ciutat i que pots perdre't... Tot això té una cosa molt poètica i em vaig creure una artista. Això és el que em va donar. Jo m'havia acostumat a compondre a Viña del Mar; anava al costat de la platja, tot molt clixé, jo amb la guitarra en una roca... A més, Viña del Mar sempre està ennuvolat, fa fred, les ones del mar són violentes. I quan vaig arribar a Ciutat de Mèxic vaig haver d'enfrontar la música des d'una altra perspectiva molt més urbana.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF