DANSES TRIBALS

Miquel Àngel Llauger: Dins la ciutat formiguejant

Escriptor palmesà que acaba de publicar 'Fourmillante' amb Edicions 62

Edicions 62 acaba de publicar, a la seva col·lecció ‘Poesia’, el nou llibre de Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963), que du un títol en francès, Fourmillante, que s’anuncia a la coberta com una “novel·la coral en vers” i que ha estat guardonat amb el premi Sant Cugat a Gabriel Ferrater. A algú li pot estranyar que surti en una col·lecció de poesia catalana un llibre que s’anuncia com una novel·la i que va titulada en francès, però tot té una explicació. Fourmillante és un excel·lent llibre de poemes, com els que ha publicat fins ara el seu autor, però aquests poemes estan protagonitzats per personatges que viuen històries, entrellaçades entre elles. Cadascun dels poemes (seixanta, en total) es lliga amb l’anterior i amb el següent (anava a escriure “com en la nit les flames a la fosca”), i d’aquesta manera componen un mosaic de vint-i-quatre hores en un grapat de vides que són les de qualsevol i que a la vegada no ho són, i que es desenvolupen en una ciutat que no té nom i que per això mateix cada lector pot identificar amb la seva.

Algunes referències citen L’arena de l’amor com a títol del primer llibre de Miquel Àngel Llauger, però ell afirma que el seu debut es produeix amb Animals intel·ligents, publicat per l’editorial Moll l’any 1992. L’han seguit Memòria del jardí (Editorial Di7, 2000), A la gran Babilònia (Moll, 2011), La gratitud (Moll, 2014), Zooscòpia (Blind Books, 2016) i el llibre de poesia infantil Volen quan volen, publicat l’any 2017 pel segell maonès Arrela, amb il·lustracions de Carles Moll. També ha traduït poesia anglosaxona al català: l’ Antologia de Spoon River, d’Edgar Lee Masters (juntament amb Jaume Bosquet, publicat l’any 2012 per Llibres del Segle), El llibre dels disbarats d’Edward Lear (Adesiara, 2016) i L’ocell matiner i altres poemes, de Ted Kosser (juntament amb Jaume Subirana, publicat per El Gall Editor el 2017). També va dedicar uns anys a la política, com a coordinador general d’Els Verds de Mallorca entre els anys 2004 i 2007, i com a diputat al Parlament de les Balears pel Bloc per Mallorca, a la legislatura 2007 - 2011. I encara ha fet més coses que no esmentarem, perquè surten a la conversa que vam tenir a la cafeteria Es Rebost de la plaça d’Espanya de Ciutat.

-Et tenia per anglòfil però publiques un llibre amb el títol en francès.

-És una paraula extreta d’un vers famós de Charles Baudelaire en un poema de Les flors del mal, i que surt citat al començament del llibre: “Fourmillante cité...”. Es considera aquest poema el moment en què la gran ciutat moderna passa a formar part dels temes de la poesia occidental. I com que aquest és un llibre que tracta d’una ciutat... [el poema al qual al·ludeix Llauger es titula, en la versió en català de Xavier Benguerel, Els set vells, i comença així: “¡Formiguejant ciutat, de tants somnis esclava, / on l’espectre a ple dia aborda el vianant! / Els misteris pertot llisquen com una saba / pels raquítics canals d’aquest colós puixant.”].

-Una ciutat, la del teu llibre, que ben bé podria ser Palma.

-No ho diu enlloc, que sigui Palma, però és cert que alguns dels personatges que hi surten ho poden fer pensar, perquè hi remeten. He procurat que no hi hagi localismes al llibre, sinó únicament una galeria de persones, de tipus humans. El que m’interessava era retratar vides, més que no una ciutat en concret. Ara bé, evidentment el referent és Palma, i, tot i que als poemes no hi surt esmentat explícitament cap lloc en concret, cap carrer o plaça, sí que els tenia dins el cap mentre els escrivia.

-Tipus humans, que no arquetips.

-No, efectivament, els personatges no intenten representar ni definir res més que ells mateixos. Les ciutats estan fetes de persones, i cada persona és singular. Per tant, aquests personatges també ho són.

-Els poemes de Fourmillante n’acaben formant un de sol, un conjunt de to narratiu...

-Sí, aquesta, diguem-ne, etiqueta de ‘novel·la coral en vers’ la vaig escriure a l’original amb un to més aviat irònic, i no anava a la coberta sinó a la portada, és a dir, a la coberta interior del llibre. Però l’editor, en Jordi Cornudella, la va trobar atractiva i em va proposar de posar-la a la coberta. Es tracta només de fer una mica d’ironia amb els gèneres i potser de cridar l’atenció d’algun lector, però no li donaria més importància a aquesta qüestió. Al cap i a la fi està publicat en una col·lecció de poesia, ha guanyat un premi de poesia i està format per poemes escrits en decasíl·labs, de manera que deu ser un llibre de poesia!

-El to discursiu fa pensar en referents nord-americans com Robert Frost o Edgar Lee Masters, que tu has traduït.

-És possible que hi tinguin alguna cosa a veure. A l’ Antologia de Spoon River també hi ha una galeria de personatges que s’expressen en cadascun dels poemes, però són tots morts i parlen des de les seves tombes; a Fourmillante, en canvi, són tots ben vius. Una altra diferència és que tots els personatges de Lee Masters es coneixen, o es coneixien entre ells, perquè són tots d’un poble petit, mentre que els del meu llibre viuen en una ciutat i es mouen en l’anonimat, no es coneixen de res tot i que, sense saber-ho, tenen lligams entre ells que són els que permeten que els poemes es vagin lligant els uns amb els altres. El llibre es defineix també per la temporalitat, perquè representa que hi passen vint-i-quatre hores i cada poema va encapçalat amb l’hora en què passa, l’eslògan podria ser ‘24 hores en la vida de 60 persones en una ciutat’. Però sí, no hi ha dubte que el que llegeixes, i encara més el que tradueixes, alimenta el que escrius tu.

-Em recordava també el que va dir Josep Pla a Gabriel Ferrater després de llegir un dels seus poemes narratius llargs, ara no sé si el Poema inacabat o In memoriam : “Vostè té talent per a fer la novel·la. Faci-ho”.

-Sí, és cert! Pla deia que el que li molestava de la poesia era el que ell deia “la musiqueta”, és a dir, el ritme, la rima i la forma del vers, però és que precisament això és el que a mi m’agrada. Tot i que Pla apreciava la poesia més del que de vegades volia donar a entendre, té pàgines molt bones sobre Riba, sobre Carner, sobre Leopardi... Per altra banda, li deia fa poc a un amic que m’agraden els llibres-projecte, els llibres que d’alguna manera són com un encàrrec que es fa l’autor a si mateix i que són unitaris, perquè giren entorn d’un motiu o una temàtica. És el cas d’aquest, però també dels dos anteriors: Zooscòpia, que és un bestiari, i Volen quan volen, que és un llibre de poemes per a infants.

-Conec mares i pares que estan molt contents que publicassis Volen quan volen, perquè troben que és una molt bona manera d’iniciar els menuts en la lectura de poesia. Supòs que la teva pròpia experiència com a pare et devia animar a escriure aquests poemes.

-Estic content si estan contents! Sí, la meva paternitat va ser un estímul per fer Volen quan volen, i és cert que alguns dels poemes els hem llegit a casa. Però també hi va tenir a veure la voluntat d’emular determinats models literaris, com Edward Lear o Lewis Carroll: autors que han fet una poesia infantil gens carrinclona i que, en canvi, té una certa tirada al nonsense, que és divertida, un punt gamberra i amb dignitat literària. Aquí tenim autors que ho han fet, com Miquel Desclot o Salvador Oliva, però no és gaire habitual que els poetes s’hi decideixin. A la nostra cultura hem recorregut més a la poesia infantil popular i tradicional, que per altra banda també és boníssima.

-Els lectors de l’ARA Balears troben a faltar les teves ressenyes de llibres.

-El problema de l’articulisme literari és que requereix temps, i quan ets pare i professor no en tens gaire. Escriure ressenyes t’obliga a llegir moltes novetats, i això et lleva temps de lectura per a altres llibres que voldries llegir o rellegir. M’agradaria, això sí, fer un llibre amb cent poemes de diferents autors comentats per mi. No des d’una perspectiva acadèmica ni amb la voluntat d’establir cap cànon: es tractaria senzillament de cent poemes que m’agradin, amb comentaris adreçats a aquell tipus de lector a qui li agrada llegir, però que no s’atreveix amb la poesia perquè troba que se li fa cap amunt. Una manera d’entrar en aquests poemes i en l’obra dels seus autors, i una invitació a llegir-ne més.

-De fet, fa l’efecte que ets més lector que escriptor.

-Jaime Gil de Biedma, que és una mica l’Oscar Wilde d’aquí perquè és una font inacabable de cites, en té una sobre això: “¿Para qué escribir? Lo normal es leer”. Ell i Gabriel Ferrater van dir “fins aquí” i es van autoimposar el fet de deixar d’escriure poesia. Jo no tenc la intenció de fer res tan taxatiu, però tampoc no vull obligar-me a escriure per mantenir un ritme de publicació, ni res per l’estil. Vull donar una bona notícia, i és que amb aquests tres llibres que he publicat en poc temps ( Zooscòpia, Volen quan volen i Fourmillante ) he buidat els calaixos, de manera que ara no sé quan publicaré nous poemes.

-Però sí que tens projectes.

-Aquest llibre de poemes comentats que et deia, i un parell de traduccions: una que ja tenc acordada amb un editor, The hunting of the snark, de Lewis Carroll, que és com una paròdia d’un poema èpic. I també la poesia de Raymond Carver, que és poc coneguda en comparació amb la seva narrativa, però que és boníssima. I sorprenent, perquè és molt menys fosca que els seus contes, és lluminosa, fins i tot epifànica. M’agradaria fer-ne una àmplia antologia.

-La política et va donar res de profit per a la literatura?

-Per a mi va ser un parèntesi, solc dir que tenc una biografia literària amb un parèntesi. La política em va ensenyar alguna cosa sobre la vida, però no sobre la literatura. Tot i que alguna cosa en va sortir: un llibret que va publicar El Moixet Demagog, l’editorial de n’Albert Herranz, i que es diu Els sonets del Colacao. És una petita col·lecció de sonets satírics, en què cadascun fa referència a un cas de corrupció a Balears. I no va signat amb el meu nom, sinó amb el d’algú que es diu Paula Prohens.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF