ENTREVISTA

Marta Blasco: “Cal recuperar els oficis en l’àmbit de la creació artística”

Fa una reivindicació constant: com a dona, es rebel·la contra els patrons patriarcals; com a artista, manté ferm el seu camí sense atendre les modes que s’imposen. Té una exposició a la galeria Maior de Palma. El títol: ‘Contradictio’

Sempre ha fet el seu camí al marge dels corrents artístics. Marta Blasco (Manises, 1974) confessa que l’art és el seu espai de llibertat. Dibuixa amb un virtuosisme que ara sovint és menyspreat; recupera per a la contemporaneïtat els coneixements de ceràmica de la seva ciutat natal; ha treballat exhaustivament el gravat a la manera negra, una tècnica que acumula segles d’història; fa vitralls i intervencions diverses en l’arquitectura. Reivindica els oficis artístics. La gran instal·lació d’aquest Nadal a la Seu, posant en valor la figura de la Sibil·la, queda com a patrimoni del Bisbat. I fa dues setmanes va inaugurar una exposició a la galeria Maior de Palma, que ha titulat Contradictio. Marta Blasco assenyala les contradiccions que se li imposen, especialment com a dona, però també com a artista.

La dona, els desitjos femenins, el misteri que els envolta i el dolor són elements centrals de la vostra obra. Des de quin posicionament els afrontau?

L’art, almenys per a mi i com a dedicació, és una manera de donar sentit a la pròpia existència. Vivim en un patriarcat i m’hi rebel, no vull que ens facin a la seva mida. Ens ensenyen des de petites que, per ser desitjables, hem de desitjar el que l’altre desitja (disculpau la redundància). Les dones hem de definir les bases del nostre desig. Ja n’hi ha prou que tot el que surt del guió es miri amb desconfiança. Si no t’adaptes, ets complicada, difícil. Tenim l’obligació d’oferir a les nostres filles altres models, i no inculcar-los sempre els mateixos ‘gens’.

Sentiu fascinació per la figura de la Sibil·la, la reivindicau sovint i així ho heu fet en la intervenció a la catedral de Palma.

Les sibil·les varen ser dones transcendentals en la història del Mediterrani. La Sibil·la em va meravellar des de la primera vegada que la vaig sentir. És una reivindicació del posicionament de la dona en qualsevol àmbit de la vida. I l’apocalipsi que canta el podem aplicar a l’actualitat: ens divideixen entre bons i dolents, amb una manca de diàleg i de voluntat d’enteniment. Resulta significatiu que, tot i la importància que té a Mallorca i havent estat declarada Patrimoni Immaterial de la Unesco, no hi hagi representacions permanents del cant de la Sibil·la a les principals esglésies. Això passa perquè és dona, segur. A les esglésies, les dones representades són verges i mares. Així i tot, vull dir que la Seu va donar un suport total al meu projecte de la Sibil·la. A la Seu hi he trobat persones sensibles, obertes i amb una capacitat i voluntat de reflexionar sobre els temes que em preocupen com a dona, fins i tot més que les que trobes en el món de l’art.

Quan deis que es mira amb desconfiança el que es desvia del camí imposat, ho percebeu com a artista?

Ho pateixes com a dona, com a artista i com a artista-dona. El món de l’art també està dominat pels homes. Per posar un exemple que es podrà comprovar d’aquí a només un parell de setmanes, el nombre de dones representades per galeries que participen a Arco és del tot ridícul. Com a artista, sempre he patit pel fet de voler fer el meu camí sense tenir en compte les modes que ens imposen. S’han establert uns paràmetres del que és contemporani i el que no i, si et mous fora de les tendències, no surts a la foto. És paradoxal que això passi dins el món de la creació. L’art contemporani va trencar amb l’acadèmia per crear-ne una altra. S’ha trencat el diàleg entre la tradició i la contemporaneïtat. Jo no hi vull renunciar.

Quan vàreu ser conscient que volíeu dedicar-vos a l’art?

Sempre. Amb 6 anys devorava una enciclopèdia d’art, la vaig arribar a fer malbé de tant mirar i copiar Giotto, el Bosch, Ribera, Caravaggio i tants d’altres. A l’escola m’avorria molt i els mestres, quan ja no em podien aguantar a classe, em castigaven a la biblioteca i jo dibuixava; era el meu estudi, la biblioteca. Ja m’aixecava al matí pensant: “Com la puc armar avui?”. A Espanya no s’ha sabut integrar o aprofitar els artistes en el sistema educatiu. Ens hem carregat l’educació artística. Els joves arriben artísticament destruïts a Secundària perquè des d’infants els mestres els han fet omplir 10.000 fitxes; com sempre, sense sortir del guió. També ens hem carregat l’ensenyament dels oficis artístics i l’estudi i el valor de la història de l’art. Fa 20 anys podies llicenciar-te en Belles Arts sense haver anat més enrere del segle XX. Ara, a més, et pots llicenciar sense haver agafat un llapis.

Sentiu la necessitat de reivindicar els oficis artístics a partir de la vostra obra?

Els oficis són eines imprescindibles per poder fer la meva obra. Em serveixen, els investig, n’aprenc i me’ls estim. Ens cal recuperar els oficis en l’àmbit de la creació artística. Oblidar-los, deixar que tots aquests coneixements es perdin, és demolidor per a l’art. Hauria de ser una aposta pública, donar-los suport. Es tracta de defensar els coneixements que tenim arrelats, que ens diferencien, a la vegada que els integram en un món global i contemporani. En aquest sentit, em fascina el Modernisme, i ara mateix estic aprofundint en l’esperit de Gaudí per l’expansió de la creativitat a tots els àmbits.

El vostre treball actual, en ceràmica, és un retorn a les vostres arrels?

Fa molt que visc a Mallorca i sentia la necessitat de tornar a la terra. Vaig créixer a Manises veient com les dones feien roses de ceràmica mentre conversaven. Manises, en aquest sentit, ha estat destruït. Si no et renoves, si t’aïlles, ve l’autoextermini. L’art pot fer molt per a la recuperació d’aquestes tradicions artesanes. Treballar en equip, amb creatius, és una bona via perquè tot això reneixi. I a mi em dona vida.

Us hem sentit dir que vàreu decidir instal·lar-vos a Mallorca atreta per l’ambient artístic i cultural. Passades dues dècades, quina diagnosi en feis ara?

Ara estam en uns moments de coma cultural. Estam desnortats, poc estimulats, avorrits i, fins i tot, enfadats. No veim uns criteris clars en les polítiques culturals. Sovint em deman què ha quedat de l’esperit de l’Arruixada del 2001. No hi ha motius, ara, per fer una arruixada?

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF