Melcior Comes: 'Sobre la terra impura'

Avançament editorial: El proper dimecres 29 d’agost, l’editorial Proa publica ‘Sobre la terra impura’ de Melcior Comes, un thriller amb episodis delirants i el rerefons dels anys més frenètics de la Transició. Els lectors de l’ARA Balears podeu llegir aquí el començament de la història. Escriptor Setena novel·la Nascut a sa Pobla, el 1980, és autor de les novel·les ‘L’aire i el món’, ‘L’estupor que us espera’, ‘El llibre dels plaers immensos’, ‘La batalla de Walter Stamm’, ‘Viatge al centre de la Terra’ i ‘Hotel Indira’. És col·laborador de l’ARA Balears

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (soc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.

L’editora m’encarregava informes de lectura, la redacció de les notes per a les contracobertes i altres feines obscures -feia de negre-, com ara transcriure les converses d’un baró holandès, «notable industrial i col·leccionista d’art», amb la finalitat d’elaborar un primer esborrany d’unes memòries en castellà que acabarien convertint-se en un obscè i sensacional best-seller. Internet ho havia arrasat tot.

El diari de les Illes per al qual treballava com a articulista i reporter «cultural» havia desaparegut; la premsa en paper que encara quedava al peu del canó em feia cada vegada menys encàrrecs, a més de pagar-me’ls -obeint el tòpic- tard i malament. La meva novel·la circulava piratejada en dues pàgines web, les quals, per postres, només li posaven tres estrelles de les cinc de la possible excel·lència. No sé què em molestava més, si la fredor o bé el milenar de descàrregues que podia veure comptabilitzades; la xifra augmentava cada dia, ho comprovava malaltissament. Pel meu compte m’havia buscat classes de repàs -soc llicenciat en filosofia, tan sols-: unes quantes tardes a la setmana anava a casa d’un parell d’adolescents embadocats per controlar que fessin correctament els deures d’anglès, o intentava fer-los entendre les subtileses dels pronoms febles, o el sentit d’un poema de Verdaguer, o per què -fins i tot m’atrevia amb la química- el vinagre i l’aigua oxigenada eren capaços de fer desaparèixer una moneda de coure de cinc cèntims. Cobrava onze euros l’hora.

Aquest era el meu pla per a aquell matí de primavera, quan vaig saber la notícia de la mort de la Bonnín: pujava a la gran ciutat per entrevistar un fotògraf i passar la tarda amb el meu fill al pis de sa mare fins que ella sortís de la feina. El règim de visites que havíem convingut incloïa la tarda dels dijous, a més dels dissabtes i els diumenges, quan jo me l’emportava al meu piset de solter i ens passàvem els dies jugant amb la pilota al passadís, o bé anant amb tricicle pel passeig, o mirant vídeos de gatets japonesos a YouTube fins que a ambdós ens guanyava la son.

Durant el viatge amb tren vaig buscar la notícia de la mort de la Dora a internet, amb el telèfon. Tenia tan sols seixanta-quatre anys; la premsa no deia de què havia mort, però era fàcilment conjecturable. La C majúscula feia estralls, també a casa meva -el padrí patern, el còlon-; per sort el meu tiet Toni acabava de superar un C de pròstata. A Twitter, la gent penjava fotografies d’ella, missatges de comiat més o menys emotius, enllaços a algunes de les seves velles cançons reivindicatives. Quant temps feia, que no veia la Dora Bonnín fora de la televisió? Més de vint anys, sí. Mentre el tren s’acostava a Barcelona -Cunit, Cubelles, Vilanova: inhabitualment arribaríem puntuals-, arran del mar que tremolava sencer i lluminós, jo recordava la cantant, com n’era de fascinadora quan, en aquella mansió vora el mar, a Mallorca, a principis dels noranta, era tan sols la mare del meu millor amic.

Una dona espigada i de cara salaç, llarga cabellera rossa de sol, ulls verds i triangulars sobre els pòmuls tan alts que semblaven d’índia o de felí; una mirada que quan et fitorava no sabies si era per riure’s de tu o perquè podia llegir-te el pensament -o potser ambdues coses; en tot cas, una cara plena de coses que brillaven-. Ara veia les imatges que penjaven a les xarxes, fotos dels últims anys: els cabells ja blancs, i davant dels ulls unes aparatoses ulleres de pasta negra, tot en un rostre ple d’arrugues molt fines; les dents li brillaven amb una blancor tan artificiosa i ordenada (el meu pare és dentista) que fins i tot semblaven postisses o com a mínim enfundades.

L’entrevista amb el fotògraf em va deixar encara més desencantat: un altre heroi de la cultura que se n’anava a la merda. El fotògraf era l’autor d’algunes de les instantànies més cèlebres de la lluita antifranquista a Catalunya -grisos atonyinant estudiants, etc.-, imatges que havien sortit publicades al seu temps en revistes tan importants com Time, Paris Match o fins i tot al diari The New York Times. Feia gairebé deu anys, però, que ja no rebia encàrrecs de ningú. No feia classes perquè a la universitat el jubilaren a la força, i el pis on em va rebre -Pau Claris amb Casp- l’havia de deixar perquè no podia fer front al lloguer. Què faria, ara, amb el seu arxiu que incloïa dues-centes mil fotos i negatius, tots d’un gran valor, tant estètic com històric? I de la seva biblioteca de tres mil volums? El fotògraf m’ensenyava els alts prestatges plens de carpetes i els arxivadors curulls, les caixes de cartró on començava a amuntegar la feina de tota una vida. Cap institució pública -arxius nacionals, o simplement municipals, biblioteques o fundacions- havia mostrat interès per adquirir la seva col·lecció o per fer-li el favor de custodiar-la fins a trobar-li un destí més digne. Havia de deixar l’immoble -l’home em parlava amb llàgrimes als ulls-, per anar a refugiar-se a una caseta del Maresme de poc més de cinquanta metres quadrats, que acabava d’heretar de la seva família i a la qual mancava fins i tot la cèdula d’habitabilitat.

-No tindrà, per casualitat, cap foto de la Dora Bonnín? -li vaig demanar en haver fet totes les preguntes.

-Espera -em va dir; va desaparèixer trontollejant passadís enllà. Em va deixar amb una tassa de te que amarguejava entre les mans i va tornar gairebé un quart d’hora després; em va allargar un sobre.

-Aquí, noi, en tens unes quantes...

Eren fotos de la Bonnín dels setanta, dels vuitanta i dels noranta, imatges en color i blanc i negre; en algunes estava amb una guitarra sobre un escenari; en d’altres entre músics barbuts i enriolats; en una altra l’estaven maquillant i l’havien sorprès amb els ulls tancats, i en una altra, la millor de totes, posava, asseguda en una cadira baixa, perquè li fessin aquell retrat magnífic. En aquesta última foto em va recordar dolorosament la Dora que jo coneixia; hi vaig veure els ulls, els que em miraven divertits quan jo tenia dotze anys.

-Es nota que saps qui era, noi -em va dir el fotògraf-. Ep, espero que tu no et posis també a plorar, ara.

-No... -em vaig ennuegar amb el te; li vaig tornar el sobre-. Són unes fotos precioses.

-Queda-te-les! -em va dir amb un punt de ràbia-. Què vols que en faci, jo, d’això, ara? Emporta-te-les! Emporta’t tot el que vulguis!

Vaig anar a buscar el meu fill a l’escola i el vaig dur cap a casa de sa mare. Vaig donar-li el dinar, que convenientment m’esperava a la nevera, i quan el nen feia la migdiada i jo menjussava alguna cosa rampinyada del rebost de la que, fins no feia gaire, havia estat la meva cuina (costum que enrabiava la meva ex: “Compra’t d’una vegada el teu propi menjar!”), vaig començar a transcriure l’entrevista; havia de lliurar-la al diari l’endemà abans del migdia.

Però m’era molt difícil; vaig desplegar les fotos de la Bon- nín damunt de la taula del menjador i me les vaig tornar a mi- rar amb deteniment. Els records d’aquells estius gairebé mitològics m’engavanyaven. Havien passat vint anys, més i tot, i encara era com si la tingués al davant, amb vestits curts i plens de floretes minúscules, amb un mocador o un barret de palma al cap, cantant per als convidats del seu marit allà a la terrassa de Son Gros. El seu fill i jo ens la miràvem des del balcó de dalt, fascinats no només per la seva veu sinó per l’esbalaïment que produïa en tota una quieta multitud d’adults.

Al diari que havia comprat en sortir de casa del fotògraf hi havia una enorme esquela de la Dora; s’anunciava que a les cinc de la tarda hi hauria una cerimònia per la cantant al tanatori de la ronda de Dalt. Mentre el nen dormia em deixava bressolar pels records, i quan es va despertar, jo estava tan capficat que potser no li vaig saber dedicar tota l’atenció que mereixia. El nen va començar a plorar desesperadament, fins i tot es va acostar a la porta del pis i va clavar-hi puntades de peu i manotades: cridava la seva mare amb una ràbia que jo no sabia apaivagar. Totes les meves maniobres de distracció van ser debades; no hi havia cap cançó, cap ball o joc o ganyota o suborn -un tros de formatge, Bruno?- que el pogués treure de la crisi d’enyor i d’orfenesa.

Quan va arribar la seva mare, gairebé una hora després, el nen encara bramava; i ella també es va enfadar amb mi. Em deia que no sabia tenir-ne cura. Tampoc no li havia tret el bol- quer; en portava només per dormir, carregat ara de pesades pixarades. De seguida, el nen, en veure-la, es va calmar i va començar a demanar a crits el berenar. La meva ex es va enrabiar més que el meu fill; va endevinar (em coneixia massa, l’Olga) que el nen plorava perquè jo no havia sabut estar per ell. Va veure l’escampadissa de fotos de la Dora sobre la taula de la sala, vora del diari i del meu portàtil, i va començar a dir-me que era un Mal Pare, que sempre estava “a la lluna” i “a la puta parra”, i que si no canviava no em deixaria veure el nen ni tan sols els caps de setmana.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF