Luna Miguel: "Totes les generacions literàries són invents perquè els mascles es legitimin entre si"

L'escriptora ha presentat aquest dimarts a la llibreria Rata Corner 'El coloquio de las perras', un homenatge a les escriptores relegades del 'boom' llatinoamericà

Dotze escriptores lladren, en espanyol i des d'Amèrica Llatina, en la darrera obra de Luna Miguel (Alcalá de Henares, 1990), 'El coloquio de las perras' (Captián Swing), un assaig que vol rescatar i homenatjar algunes de les autores marginades del 'boom' llatinoamericà, i que ha presentat aquest dimarts a la llibreria Rata Corner de Palma. En aquest arbre genealògic femení, l'escriptora, periodista i editora hi inclou figures més reconegudes –encara que sovint 'mal' recordades–, com Alejandra Pizarnik i la premi Nobel Gabriela Mistral, i d'altres d'inexistents per a la majoria, com Pita Amor i Maria Emília Cornejo, o reduïdes a la condició de personatge d'una novel·la, com la uruguaiana Alcira Soust Scaffo.

Miguel repassa breument la seva vida i obra i els escriu unes cartes, que li permeten "parlar d'altres autores i moviments actuals", diu, com el Comando Path d'escriptores peruanes que qüestionen el cànon i reclamen visibilitat. El títol del llibre –amb la cal·ligrafia i dibuix de Paula Bonet a la portada–, el pren l'autora d'una obra que va néixer el mateix any que ella –1990–, de les mans de la porto-riquenya Rosario Ferré, qui, en el seu moment, es va apropiar dels cans de Cervantes ('El coloquio de los perros', 1613) per crear un híbrid entre conte i assaig en què posa de manifest el masclisme en la literatura.

Però no només és en aquest 'boom', el llatinoamericà, on hi ha absència generalitzada de referents femenins. Miguel recorda que no va ser fins al 2015 quan es van poder llegir en espanyol les poetes de la generació 'beat', quan per primera vegada l'escriptora i traductora mallorquina Annalisa Marí en publica l'antologia. Com tampoc no ha estat fins darrerament quan s'ha començat a completar la història de la Generació del 27, amb la reivindicació de Las Sinsombrero. En aquest sentit, l'autora considera que "totes les generacions literàries són invents perquè els mascles es legitimin entre ells".

'Pobre estúpida'

El primer títol que va pensar Luna Miguel per a 'El coloquio' va ser 'Pobre estúpida', les paraules amb què Octavio Paz es dirigia a Elena Garro en una carta. Garro: escriptora, considerada 'mare' del realisme màgic, però al mateix temps estigmatitzada i assenyalada per la guerra íntima amb el premi Nobel mexicà amb qui va estar casada. El va descartar com a títol, perquè "volia que a l'envoltori fos tot positiu", argumenta Miguel. A més, 'El coloquio' de Ferré li permetia reclamar la recuperació d'aquesta obra i, a la vegada, transmetre "el diàleg que intent mantenir amb les escriptores", apunta.

Així, la tasca que es va proposar l'autora amb l'assaig era doble: recuperar autores hispanoparlants representatives del segle XX, que no només van ser discriminades per qüestió de gènere, sinó també de raça i classe. Posa d'exemple Garro: "Molestava perquè els seus personatges eren dones, pobres i indígenes". En definitiva, autores d'un continent amb un lligam cultural evident, però a qui sovint "donam l'esquena com a lectors", afirma Miguel. "Som blanca, europea i normalment quan parl m'escolten. Estic en una posició privilegiada i no em puc permetre cansar-me de reivindicar altres companyes", afegeix.

Com acabar amb l'escriptura de les dones

La poeta Maria Emilia Cornejo es va suïcidar a 23 anys i, un temps després, companys amb qui va compartir tallers literaris van intentar apropiar-se de la seva obra, "inventant-se que eren ells qui havien escrit "els millors poemes feministes del Perú", afirma Miguel. Alcira Soust Scaffo continua sent per a molts, només l'Auxilio Lacouture de Bolaño i Aurora Bernárdez, sobretot la dona de Julio Cortázar. "L'editorial que va publicar els seus textos va tenir la cura de només posar Cortázar en una línia de la biografia i, en canvi, el primer titular publicat, a 'El País', començava amb 'Julio Cortázar'", recorda.

Aquests són només alguns dels exemples que Luna Miguel ha recollit en 'El coloquio' com les maneres en què les autores hispanoparlants han estat "menyspreades, maltractades o oblidades pel fet de ser dones". L'autora pren l'estela de Joanna Russ i l'assaig 'Cómo acabar con la escritura de las mujeres', que es va publicar l'any passat per primera vegada en castellà, trenta-cinc anys després de la seva publicació.

L'autora assegura que no ha fet un llibre de venjança sinó de justícia, encara que assenyala amb noms i cognoms "qui s'ho mereix", figures com Mario Vargas Llosa, Javier Marías i Alberto Olmos, que per ella són "tres persones que des de diferents mitjans de comunicació han negat literalment que hi hagi masclisme en la literatura". Es refereix a peces com 'Toda la verdad sobre el machismo en la literatura' d'Olmos o la columna en què Marías criticava que es valoràs Gloria Fuertes com una poeta destacada: "Em du a desconfiar de les reivindicacions i redescobriments feministes d'avui, que acabaran fent més mal que benefici a l'art fet per dones", afirmava l'escriptor.

Així i tot, Miguel es mostra optimista perquè cada vegada hi ha més espai per a les dones i autors com Juan Pablo Villalobos, que es nega a participar de jurat en qualsevol premi literari en què no hi hagi cap dona. "Per sort, ara podem aprofitar tot aquest dolor de generacions i reivindicar tot allò que no s'ha reivindicat, perquè tenim una xarxa molt més forta d'editores, periodistes i també una societat més amable a l'hora de rebre aquest missatge", assenyala.

El dilema de l'obra i l'autor

Igual que amb les autores es tergiversa sovint la seva memòria, també se'n blanqueja la d'alguns escriptors. Miguel assenyala que encara n'hi ha molts que no saben que Pablo Neruda "va ser un violador, ell mateix explica a les seves memòries que va violar una dona". I en aquest punt s'obre el debat sobre la relació entre els autors i la seva obra. Ella considera que s'han de continuar llegint, "perquè han existit i han dit coses importants", però "cal saber i recordar el que han fet i, a partir d'aquí, que el lector ho decideixi".

Explica la seva experiència amb Charles Bukowski: "Si llegesc i escric és gràcies que a 11 anys vaig començar a llegir aquest senyor misogin i fastigós", que, per cert, porta tatuat a l'altura del cor. "I qui sigui no esborra que la seva literatura hagi estat per a mi el desencadenant de moltes coses", reflexiona. "L'important és no amagar el que ha fet", conclou.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF