Publicitat
Publicitat

LITERATURA

“El 1970 Josep Carner era un clàssic que teníem al prestatge”

Carles Casajuana novel·la el breu retorn del poeta a Barcelona

“Si mai busques el geni de la llengua catalana el trobaràs en l’obra de Josep Carner més que en cap altre autor. No el pots obviar de cap manera: la seva obra continuarà viva durant molt de temps. És el nostre Mozart”. Fa tants anys que Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) llegeix l’autor d’ Els fruits saborosos, L’oreig entre les canyes i Nabí -per citar només tres títols de la seva generosa producció- que va arribar un moment en què va decidir incorporar-lo a la seva pròpia obra literària.

Si a L’últim home que parlava català (Planeta, 2009) l’escriptor Miquel Rovira imaginava com seria l’últim parlant de la nostra llengua i a El melic del món (Columna, 2013) aquest mateix personatge preparava un assaig sobre la idiosincràsia dels catalans, Retorn (Columna, 2017) és el projecte de novel·la de què parla amb el seu editor. Els tres llibres formen una trilogia involuntària que es pot llegir perfectament per separat, en què l’escriptor i diplomàtic es pregunta per les arrels, el present i el futur de la cultura catalana.

“Carner va tornar breument de Brusel·les el 1970 -recorda-. Juntament amb Josep Tarradellas i Pau Casals eren els grans exiliats del moment. Encarnava la República i la cultura catalana, encara que llavors es considerés, sobretot, una figura del passat”. El repte de reconstruir l’estada catalana d’un Josep Carner de 86 anys -molt malalt: moriria dos mesos després del viatge- és superat amb molt bona nota per Casajuana a la novel·la per l’estructura i agilitat amb què aborda el periple. En comptes de buscar un narrador omniscient que fes més rígids els fets, la història ens és explicada a través de la mirada d’un estudiant universitari, Lluís Miralles, que observa tot el que passa al seu voltant amb una curiositat que dona lloc a observacions pertinents, sovint amarades de perplexitat i amb el punt divertit que normalment acompanya els llibres de Casajuana, que va inaugurar la trajectòria literària ara fa tot just trenta anys amb Tap d’escopeta, que acaba de recuperar Labutxaca.

El filtre de la imaginació

“Volia reconstruir Carner sense glorificar-lo ni ridiculitzar-lo -admet-. Després d’un procés de documentació molt llarg vaig passar tot el material pel filtre de la imaginació. Al final, Retorn és una novel·la d’aprenentatge en un doble sentit, perquè el noi de 20 anys descobreix la literatura catalana gràcies a la possibilitat d’acompanyar Carner durant la seva estada, i perquè el poeta també aprèn alguna cosa del jove”.

De la mà de Miralles, Casajuana passeja els lectors per les diverses faccions intel·lectuals de la cultura catalana. Hi ha, d’una banda, el catalanisme conservador i catòlic de Marià Manent, però també el realisme històric -marxista i d’esquerres- representat per Josep Maria Castellet i Joaquim Molas. També la voluntat conciliadora del crític literari i pedagog Joan Triadú. Un dels assumptes polèmics a l’època va ser la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1970 a Joan Oliver-Pere Quart. “En aquells moments es va preferir premiar el compromís d’Oliver -recorda-. Les seves sàtires eren eficaces i molt llegides, connectaven amb la gent. Carner, en canvi, era una altra cosa. El 1970 era un clàssic que teníem al prestatge”.

Casajuana celebra que la consideració de l’obra carneriana hagi crescut els últims anys. “L’edició en curs de l’obra completa és una molt bona notícia, però també hauria d’estar disponible en un únic volum, i si pogués ser en un format doble, el de tapa dura i el de butxaca -diu-. Hi ha també delícies en prosa que són introbables, com ara Del Pròxim Orient (Aymà, 1973), un recull d’articles de quan Carner era al Líban com a diplomàtic. És sorprenent el luxe que ens donem com a cultura de prescindir de llibres com aquest”.

Els llibres que ens fan grans