Joan Yago: “El poder polític i econòmic instrumentalitza l'emprenedoria per enganyar la gent”

Entrevista al dramaturg mallorquí, autor de l'obra 'Fairfly', que estarà a la sala petita del teatre Principal aquests dijous i divendres

Joan Yago escriu a la seva biografia publicada a la web de la companyia La Calòrica que no recorda haver inventat mai una història, sinó que elles són allà; la seva feina és cercar-les i, sobretot, mirar de descobrir la manera en què elles volen ser explicades. Diu, també, que escriure li costa, encara que no atura de fer-ho. Yago és dramaturg, va néixer a Barcelona i va viure la major part de la seva infància i adolescència a Palma. Va tornar a Barcelona el 2006 i uns anys després, en plena crisi, va crear, juntament amb altres companys, la companyia teatral La Calòrica, perquè "ni el panorama de la crisi ni la manca de recursos ens dissuadirien de fer el teatre que volíem fer".

Fa unes setmanes va rebre el premi de la Crítica de les Arts Escèniques a Millor Dramatúrgia i, aquest dijous i divendres, porta a la sala petita del Principal 'Fairfly', premi de la Crítica de Barcelona de 2018, guanyadora de dos premis Max i dos premis Butaca. Es tracta d'una crítica de rialla àcida a la instrumentalització de l'emprenedoria que precaritza la vida, a partir de la història de quatre amics que decideixen crear una empresa junts després que l'empresa on treballaven els comuniqui l'obertura d'un ERO.

D'on surt la idea de l'obra?
És curiós perquè surt d'un lloc bastant més banal. Nosaltres volíem fer una obra rient-nos de la cultura emprenedora: dels 'couch', les conferències de 'los cinco pasos para llegar hasta el éxito', i tot el 'rollete' prepotent emprenedor del nostre voltant. Però quan vàrem començar a investigar vàrem veure que era molt més que això. L'emprenedoria per ella mateixa no és criticable, el que sí que és criticable és com, des de la política i des del poder econòmic, s'instrumentalitza el discurs emprenedor per enganyar la gent.

S'explota la 'vocació'?

Absolutament. La idea de l'emprenedoria tal com s'ha venut a Espanya arran de la crisi és un enèsim refregit de la idea de somni americà. Quan el govern de Rajoy treia pit dient que la quantitat d'emprenedors augmentava, era una manera de maquillar les terribles xarxes de l'atur. I cada cop que es convida un treballador a muntar-se alguna cosa pel seu compte per "complir el teu somni", el que s'està fent és atomitzar la classe treballadora i, finalment, precaritzar i privatitzar. Jo, per exemple, tinc una feina vocacional i estic molt content de tenir-la, però això no vol dir que vulgui treballar infinites hores al dia ni que pugui viure amb 200 euros al mes. Tenir una vocació és important, però tenir condicions bàsiques per viure també.

Precisament vàreu emprendre La Calòrica. Hi ha paral·lelismes amb el que viviu i l'obra?

N'hi ha milers de milions. I no és que nosaltres féssim l'obra basant-nos en la nostra vida, sinó que la nostra vida està tendint a semblar-se cada vegada més a l'obra. Nosaltres, com a companyia, tenim la sort que amb 'Fairfly' les coses ens han anat molt bé, però de tant en tant ens veim a nosaltres mateixos reproduint les escenes de l'obra: discutint sobre com hauríem de gestionar aquest èxit, etc. No és la ficció que copia la vida, sinó la vida que copia la ficció.

Soleu treballar la crítica amb humor.

Sí, nosaltres sempre deim que feim humor perquè no sabem fer les coses d'una altra manera. És el nostre llenguatge, el nostre codi. La Calòrica som una gent que, si en algun moment ens haguéssim deixat de divertir, hauríem aturat fa anys, perquè durant molt de temps era una companyia que no ens donava sustent vital i ara amb prou feines comença a donar-nos una miqueta d'evolució. Sempre hem treballat perquè ens ho passàvem bé, i prenent-nos la comèdia seriosament. Consideram que la comèdia és l'única resposta a les coses terribles que passen al nostre voltant. Així i tot, la majoria dels nostres espectacles tenen escenes dures i 'Fairfly' té moments difícils per als espectadors.

Creis que el teatre pot canviar les coses?

En tenc la certesa. El teatre pot provocar canvis, encara que sigui agitació, obertura de ment... I en el moment que deixi de considerar que el teatre pot tenir un valor transformador hauria de deixar de treballar, perquè jo treball només perquè les coses serveixen d'alguna cosa. Dit això, som molt conscient que al teatre li costa molt complir la seva vocació de servei públic, perquè els polítics no el consideren un servei públic. A mi em fa molta gràcia quan la gent diu que la cultura és elitista, perquè jo tenc la sensació que si la cultura és elitista és perquè no queda més remei. Si volem aspirar a arribar al gran públic, necessitam els recursos i nosaltres, com a companyia, bàsicament no tenim res: som 8 caps pensants i 16 braços treballant.

Precisament heu escrit una obra amb un caràcter molt social, 'Sis personatges', en què persones en situació de sensellarisme pugen a l'escenari a interpretar allò que han viscut al carrer.

Quan m'has preguntat si la cultura pot transformar, jo he pensat precisament amb aquest exemple. 'Sis personatges' era una obra en la qual tots els actors eren usuaris de la Fundació Arrels de Barcelona, és a dir, persones que han viscut en situació d'indigència.

Com és escriure una obra amb aquestes característiques?

Va ser una experiència brutal treballar durant un any en un equip, dedicar-nos d'una manera pràcticament obsessiva a intentar trobar com explicar la seva història. És a dir, ajudar perquè els actors trobin els mecanismes perquè ells mateixos puguin explica la seva història. Vàrem tenir moments molt difícils, sobretot en el sentit més humà i emocional, però acabes dient: és clar que sí, el teatre ajuda la gent que interpreta una obra, i també la gent, que en surt més conscienciada d'aquest problema.

Pugen a l'escenari unes persones que estan molt invisibilitzades en el seu dia a dia.

És evident que el sensellarisme és un problema que existeix, perquè nosaltres veim gent dormint als caixers automàtics, però sembla que ens hem aconseguit tornar impermeables. Hem après a no veure'ls. I aquest espectacle crec que ha servit perquè els espectadors que varen assistir a l'obra ara ja no són capaços de fer veure que no veuen una persona que viu sense llar.

Havíeu fet abans alguna cosa similar?

No, i de fet, quan Juan Carlos Martel, que és l'ideòleg del projecte, m'ho va proposar, ho vaig agafar amb moltíssim de respecte, perquè explicar la història d'aquella gent que no ha tingut permís per explicar-la és una responsabilitat molt gran. Per sort, el Teatre Lliure disposa de mitjans i vàrem poder dedicar un any a l'assaig. I a partir d'aquí, es va crear un equip mixt que va permetre que entre tots anàssim trobant la gramàtica de l'obra.

Com viuen els usuaris aquesta experiència?

Una de les primeres coses que vàrem detectar és que tenien moltes ganes d'explicar la seva història. En canvi, no els venia de gust explicar-ho en primera persona. Llavors, el que vàrem fer va ser inventar un personatge fictici, que estava fet de trossos de la vida de tots els actors de l'obra.

Com és el vostre procés creatiu?

Per sort jo som una persona molt caòtica que ha treballat en projectes molt diferents. Quan treball amb La Calòrica, treballam des d'un lloc totalment col·lectiu i incorporant elements de l'assemblearisme. Jo escric els texts, però els escric a partir de reunions, d'infinites xerrades, de participació de tots, etc. De vegades sí que escric d'un lloc més intern, però a mi m'agrada pensar que abans d'explicar una història, has de dedicar-te a buscar la forma en què necessita ser explicada, i depenent d'això, el procés creatiu pren un camí o un altre.

Quines històries són les que més us interessen contar?

Va molt segons el moment. Ara i des de fa un temps, m'agrada molt parlar del futur immediat. Què ens ve a sobre en matèria política, mediambiental, en relació amb la tecnologia i les xarxes socials. Cap a on anam com a humanitat. És aquest futur que fa por, però a la vegada jo no em resign a ser pessimista, perquè, sinó, ja està tot perdut. Podríem dir que ara m'estic dedicant a buscar raons per mantenir l'esperança.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF